Monjos cellerers, sommeliers i postveritat: Ramón Pere de Noves, el monjo de Sant Pere de Rodes que mai va existir

A Eduard Puig-Vayreda, in memoriam.

“Se non è vero, è molto ben trovato” Giordano Bruno. De gli eroici furori. 1585

Noves o Novàs és un petit veïnat de Garriguella a l’Alt Empordà. Des de temps immemorials s’hi cultiva la vinya i s’hi fa vi; un vi de Tramuntana de la vessant sud de les Alberes fet amb carinyenes, lledoners, moscats… Un dels pobles amb major densitat de cellers de l’Empordà que abandera una tradició de segles dedicat a la viticultura. Un poble on podreu gaudir de bons vins, grans Garnatxes dolces i brunyols d’escàndol durant la seva fira anual. Com molts pobles de Catalunya Garriguella posseeix una sala polivalent, una sala que duu el nom de Ramón Pere de Noves; el monjo cellerer de Sant Pere de Rodes que l’any 1130 va escriure el primer tractat d’enologia de Catalunya… tot i que mai va existir.

Però anem a pams i permeteu-nos no descobrir el misteri en les primeres línies.

La vila de Garriguella al segle XII estava situada entre dos dels centres de poder eclesiàstic més importants de l’Empordà: els monestirs benedictins de Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Rodes. Dos indrets des d’on els monjos de l’orde de Sant Benet controlaven terres i possessions. Els abats d’aquests monestirs feien ús del sistema d’arrendaments per treure profit d’unes terres que a les seves mans haurien quedat improductives. D’aquesta manera arrendaren les parcel·les més ermes als pagesos perquè hi plantessin vinya a canvi d’una quarta part de la collita transformada en vi. Aquest tipus de contracte, conegut com a emfiteusi – del grec ἐμφυτεύω que vol dir empeltar o plantar- suposa la cessió del domini útil de terres a llarg termini a canvi d’un pagament anual anomenat cànon o cens.

Pels pagesos plantar vinya, però, no era cosa fàcil, ja que calia desboscar, rompre i moltes vegades aixecar parets de pedra seca per fer bancals i plantar uns ceps que fins als 4 anys no esdevenien productius. Tot això feia que aquelles terres, en el cas que tornessin a mans del monestir per impagament del cens, mort o qualsevol altra raó, fossin ja productives, millorant les possessions del monestir i sobretot assegurant l’abastiment de l’apreciat vi. És a dir, un bon negoci.

I és que tota una sèrie de censos relacionats amb la viticultura foren comuns durant els segles X a XV. Com les dècimes parroquials, la desena part de la collita; el de la primícia, que corresponia a la vintena part dels primers fruits; el botatge, que gravava la producció i la venda de vi; o el pagament per gòlies dels raïms, que en el cas d’algunes peces de vinya consistia a donar entre un i quatre coves de raïm al cellerer del monestir.

Totes aquestes obligacions que els pagesos tenien amb els monestirs eren gestionades i recollides pels prelats i ajudants de l’ordre i emmagatzemada en llocs especials per a la seva conservació. A part de productes agrícoles, com formatges i aviram, el vi era un dels productes més valorats. Al llarg dels segles, en diferents documents trobem referències al vi i a la quantitat que se’n disposava, especialment de vi novell. Fou evident, doncs, la necessitat de construir uns llocs específics per guardar aquest bé tan preuat. Si visiteu Sant Pere de Rodes, podreu comprovar-ho directament, ja que tant les fresqueres per conservar el menjar com el magnífic celler, són testimonis arquitectònics d’aquesta relació amb el vi.

Miniatura d’un monjo cellerer. De Li Livres dou Santé d’Aldebrandí de Siena. França, finals del segle XIII. British Library manuscript Sloane 2435, f. 44v.  (Font: viquipèdia).
 

Els benedictins, ja des de la fundació de l’ordre, establiran una relació molt estreta amb el vi. I no només pel seu ús en l’eucaristia (la transsubstanciació de la sang de crist en vi), sinó per motius més mundans, com les dures condicions d’alguns monestirs a l’hivern, el treball o la calor de l’estiu. Ja se sap: l’ora et labora passa millor amb una certa quantitat de vi. En el cas de l’orde benedictí era una hemina, més o menys uns 27 cl, tal com recull el capítol 40 de la regla de Sant Benet, titulat La mesura de la beguda:

“1 Cadascú té un do particular de Déu, l’un d’una manera, l’altre d’una altra”. 2 Per això ens fa un cert escrúpol d’establir la mesura de l’aliment dels altres. 3 Amb tot, tenint en consideració la flaquesa dels febles, creiem que és suficient per a cadascú una hemina de vi al dia. 4 Aquells, tanmateix, a qui Déu dóna de poder-se’n estar, sàpiguen que tindran una recompensa especial. 5 Però, si les condicions del lloc, o el treball, o la calor de l’estiu, fan que en calgui més, que estigui al judici del superior, mentre vigili que mai no s’arribi a la sacietat o a l’embriaguesa. 6 Encara que llegim que el vi no és gens propi de monjos, amb tot, com que als nostres temps això no se’ls pot fer entendre, almenys convinguem a no beure fins a no poder més, sinó amb moderació, 7 perquè “el vi fa claudicar fins i tot els savis”. 8 Però, si les condicions del lloc fan que no es pugui trobar ni la quantitat esmentada, sinó molt menys, o no gens que beneeixin Déu els qui viuen allà, i que no murmurin. 9 Sobretot advertim això: que evitin les murmuracions.”

Els monjos, fruit del seu coneixement, imposaran quines terres s’han de plantar i afavoriran el conreu d’algunes varietats vers d’altres. Com el moscat, sobre el que es gravava tan sols una quinzena part de la collita, enfront de l’onzena part que es solia aplicar amb el pagament de la tasca, el cens agrari més estès en l’edat mitjana. El mestratge en el difícil art de fer vi, farà que algunes de les varietats de l’Empordà siguin ben reconegudes. Aquest és el cas de la varietat  Monestrell, a la qual el monjo franciscà Eiximenis ja fa referència a finals del s. XIV, en el seu llibre El terç de lo Crestià:

“Mon beure quant al vyn blanch és aquest: bech grech d’estiu, e d’ivern cuyt, o moscatell, malvesia, tribià, còrcech, o càndia o vernaça. E a la fi clarea ab neules o piment per tota la hivernada. Vull, emperò, que les neules sien cuytes ab çucre e sien polpudes e espessetes queucom. Dels vermells de la terra no puix beure, per tal bech d’estiu calabresch de Santo Noixet, túrpia o trilla, picapol de Mallorqua, rosset o dels clarets d’Avinyó. D’ivern he del de Madrid de Castella, e d’aquells fins espanyols, o del de Gascunya, o del monastrell d’Empordà”

La seva coneixença en enologia, degustació i agricultura els faran que els monjos responsables de les menges i el vi dels monestirs siguin reconeguts arreu. Es podria dir que foren els primers sommeliers, tal com entenem el mot avui dia. I no com el seu significat primerenc, ja que la paraula sommelier sorgeix dins la cort francesa al s. XIV, com a mestre de cambra encarregat d’atendre les estances i necessitats més privades dels regents.

Els encomanats de gestionar els productes arribats al monestir, i especialment el vi, seran els monjos cellerers. Aquests els trobem anomenats cęllararii en els documents medievals. Com a la carta que els monjos de Sant Miquel de Cuixà adrecen a l’Abat Oliva l’any 1020, notificant-li la mort del monjo i levita Delà, cellerer del monestir, ocorreguda el 20 d’abril, tercer dia després del Diumenge de Pasqua.

El títol de cellerer serà el més important després del d’abat. Confiats a gestionar les possessions i controlar els ingressos en els monestirs benedictins, fins i tot tindran un capítol especial en la Regla de Sant Benet, on puntualitza “que s’esculli d’entre la comunitat un home de seny, reposat, sobri, ni golut, ni vanitós, ni turbulent, ni injust, ni cançoner, ni pròdig, sinó temorós de Déu, que sigui com un pare per a tota la comunitat. Que s’ocupi de tot. (…) Que es miri tots els objectes i tots els béns del monestir com si fossin objectes sagrats de l’altar; res no tingui per negligible. Que no es deixi portar per l’avarícia, ni sigui pròdig o dissipador del patrimoni del monestir, ans faci-ho tot amb discreció i segons les ordres de l’abat.”

Sant Quirze de Colera, Rabós, Alt Empordà (Foto: Glops d’Història).

L’estudi fet dels capbreus del s. XIV de la cellereria de Sant Pere de Rodes, ens dóna gran informació sobre la importància del monjo cellerer i sobretot de les possessions del monestir. En aquest tipus de documents figurava el patrimoni sota vigilància del cellerer; una eina mitjançant la qual controlaven als emfiteutes i les obligacions que aquests tenien amb el monestir. Uns documents que ens permeten entendre el gran poder assolit per aquests personatges, la seva influència i l’existència de diferents cellerers a Sant Pere de Rodes. Alguns d’ells esdevindran abats d’altres monestirs benedictins, com els de Sant Cugat del Vallès.

Curiosament en cap dels documents medievals o d’època moderna que hem pogut consultar hi apareix la figura d’en Ramón Pere de Noves, aquest famós però incògnit monjo cellerer de Sant Pere de Rodes que l’any 1130 escrigué el primer tractat d’enologia de Catalunya.

La recerca ha estat exhaustiva. S’han consultant arxius, experts i coneixedors de la història del monestir i de l’Empordà: al preuat i tristament desaparegut Eduard Puig Vayreda, que sempre tingué dubtes sobre la veracitat d’aquesta història; a la Sònia Masmartí, coautora de l’estudi dels capbreus de Sant Pere de Rodes; a en Ramon Martí, medievalista coneixedor de la documentació d’aquesta època; a en Josep Playà, periodista de Garriguella… la figura d’aquest monjo sempre se’ns ha escapat d’entre els dits.

El personatge sembla ser producte de l’actual era de la postveritat, un concepte que segons la Viquipèdia “descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals. És un eufemisme de nova parla per a mentida.”

Tot plegat comença amb un article publicat el 13 d’octubre de 1965 a la revista Ampurdán: semanario comarcal de F.E.T. y de las J.O.N.S. En Josep Noguera Pujol, un marxant de vi de la comarca, membre del Grupo Nacional de Enólogos e Instructor del Servicio Nacional de Productividad Industrial, escriu un article titulat: El Alto Ampurdán, comarca de arraigada tradición vitícola. Fent ús d’un llenguatge típic del Movimiento deixà escrit per primera vegada que Ramón Pere de Noves, cellerer del monestir, donà “orientacions formals” i “assessorament” als viticultors de l’època sobre l’elaboració del vi. I no content amb aquesta afirmació, posteriorment l’anomena abat del mateix monestir.

Com ens hauria agradat que a l’any 1130 un monjo cellerer de Sant Pere de Rodes hagués escrit un tractat d’enologia! I que fos el primer de Catalunya, bé de fet d’Europa sencera després dels tractats clàssics de Plini o Columela!!! Postveritat, mentida. No apareix cap rastre ni bri de llum sobre el personatge en la documentació de l’època, que d’haver existit hagués estat sota les ordres de l’abat Dedodat (1118-1138).

No sabem d’on treu Noguera aquesta informació, potser de la part no publicada sobre la Història de Garriguella de Mossén Anticò? O d’alguna altra font o crònica moderna sobre la història del principat? Tant se val, la consulta dels diferents diplomataris conservats no ens donen notícies de cap Ramon Pere, Raimundi Pectri, nascut a Noves, monjo de Sant Pere de Rodes al segle XII.

Suposem que aquelles “orientacions formals i assessorament” dutes a terme per l’esmunyedís Ramon, foren interpretades pels autors posteriors com un tractat d’enologia. Com en el llibre de Jaume Ciurana Els Vins de Catalunya de 1979 o en el llibre de Teresa Franquesa El paisatge vegetal de la península del cap de Creus de 1995.

D’aquí en endavant l’afirmació correrà lliure i no contrastada per un reguitzell d’articles en revistes locals, diaris, webs oficials, documentals, blogs de viatges i blogs de sommeliers especialitzats, sense que cap autor en citi la font. Donant peu a afirmacions i asseveracions sobre la vida i miracles del monjo.

I és que la història està ben trobada: un monjo cellerer, coneixedor dels secrets de fer vi, fruit de la contemplació monàstica i l’esforç pagès, que escriu el primer tractat d’enologia de Catalunya. Un mite entre la llegenda i la realitat, com un Dom Perignon català. Un personatge forjat a còpia de repetir la mateixa idea una i altra vegada. Cal tenir present, però, que el personatge forma part d’això mateix, de la llegenda, i no d’una realitat històrica. El cas posa en relleu l’immens treball d’estudi i recerca encara pendent sobre la història del vi català. Una història colossal, necessària, amagada encara als ulls de molts, però que està aquí mateix: en cada base de premsa oblidada en un marge; en cada document esperant a ser rellegit; en cada cep intrèpid que resisteix al pas del temps i a la tramuntana; en les mans dels viticultors i viticultores que tornen a apropar-se i a reinterpretar el vi d’abans. Alguns d’ells els trobareu a la tercera fira del vi Contraban de Rabós d’Empordà, que enguany es realitzarà al monestir benedictí de Sant Quirze de Colera. Una trobada de vins i cellers de costat i costat de les Alberes. Una fira per apropar-se de nou a aquelles mans pageses i aquells monjos benedictins. Una fira en què el vi torna al monestir.

__________________________________________________

Fotografia de portada: Sant Pere de Rodes, El Port de la Selva, Alt Empordà (Foto: Glops d’Història)