Míriam Toledo: “Moltes dones prioritzen o bé la carrera científica o bé la maternitat”

Míriam Toledo és una de les persones que conec de fa més temps. No us enganyaré: és amiga meva des que fèiem primària i, estima a banda, és una de les persones a qui més admiro del món. De menuda deia que volia ser científica i ara que ja és gran, ho és. No només això, sinó que a més té un currículum espaterrant, (un doctorat, un màster, un postdoctorat, etcètera) i a pesar d’això, es troba amb absolutament totes les dificultats que té qualsevol dona que vol aspirar a triomfar professionalment si decideix tenir una família.

-On vas néixer i a quin any?

Vaig néixer a Amposta l’any 1985.

-On vius i amb qui?

Visc en un pis a Barcelona amb el meu company i els meus dos fills (un xiquet de tres anys i una xiqueta de set mesos).

-A què et dediques?

Em dedico a la recerca biomèdica.

-Vas estudiar res relacionat amb el que fas ara? Fes-me un resum del teu CV.

Sí, jo vaig estudiar Bioquímica, vaig fer un màster en Biomedicina i després em vaig doctorar en Biomedicina a la UB. Durant el doctorat també vaig realitzar el màster de Docència universitària per a professorat novell. En acabar el doctorat vaig marxar a Nova York, on vaig estar quatre anys fent un postdoctorat. Aquests quatre anys van ser molt productius, però el ritme de la “ciutat que mai dorm”, a llarg termini, és insostenible. Sobretot si decideixes apostar per la maternitat.

Ara fa dos anys que estic amb una beca postdoctoral a un grup de recerca de l’IDIBAPS a Barcelona.

-Has estat de baixa (remunerada) en els darrers tres anys?

Quan vaig tenir al meu fill als EEUU, vaig treballar fins la setmana quaranta i vaig haver de reincorporar-me a les dotze setmanes després del part, ja què allà et pagaven només les primeres sis setmanes i podies triar estar fins a la setmana dotze sense cobrar. Així que vaig utilitzar totes les vacances i dues setmanes “gentilesa” del meu cap.

Ara sí que estic gaudint de la meva primera baixa remunerada. Com que treballo en un laboratori i estic exposada a moltes substàncies nocives, aquí la mútua m’oferia la possibilitat de sol·licitar una prestació per risc de lactància durant els nous mesos d’alletament. I la veritat és que aquesta baixa l’estic vivint molt intensament ja que m’està permetent tenir cura de la petita i dedicar temps al gran, cosa que no havia pogut fer fins ara. Però això té un cost professional.

-Què és el més ofenedor que t’han preguntat mai en una entrevista de feina?

El meu excap a Nova York, quan li vaig dir que marxava a Barcelona, em va dir que si ho feia estava llençant la meva carrera científica a la brossa. En aquell moment em va molestar, avui dia reconec que, en certa manera, no s’equivocava. Deixar els EEUU és deixar la “primera divisió” de la ciència, per tant és molt més difícil “guanyar títols”. Però mantenir el nivell científic i tenir família allà, sense ajuda, és molt i molt difícil. I jo vaig apostar per la família.

-Amb quines dificultats t’has trobat a la vida?

Per sort, fins ara, puc dir que no m’he trobat en cap dificultat a la vida. Més enllà de les dificultats del dia a dia. De poder treballar per poder pagar i sobreviure, que no és poca cosa.

-Quin diries que és el gran dilema de la teva vida?

El gran dilema és el neguit constant de “quan s’acabi aquesta beca què?”. L’estabilitat laboral en la carrera científica, en aquest país, és gairebé inassolible. Et passes tota la carrera de beca en beca i competint per demostrar ser la millor per poder obtenir-ne una altra, i així et plantes als gairebé quaranta anys, on aquestes beques ja s’esgoten, i les places d’investigador són molt escasses.

-La maternitat i una hipotètica conciliació és un tema que et preocupa molt, entenc.

Sí, totalment, la carrera científica et porta a un coll d’ampolla. I si a sobre ets dona, en aquest àmbit tan competitiu, la maternitat et penalitza, ja que es tracta d’un període de la vida de la dona en què, habitualment, ets menys productiva. I aquí és on, sovint, moltes dones prioritzen o bé la carrera científica o bé la maternitat.  

Les estadístiques ho reflecteixen: el pes de les dones en l’àmbit científic es redueix dràsticament en les categories superiors de la carrera professional. És molt i molt difícil mantenir-se a primera línia un cop decideixes ser mare i dedicar-te mínimament a la criança dels teus fills. T’acabes trobant amb un sostre de vidre. La carrera científica no para i mentrestant, la teva producció científica s’ha aturat durant les baixes per maternitat. I llavors, que en tornar a la feina ja no et pots (ni vols) permetre passar les deu, dotze, quinze hores al dia al laboratori que solies passar abans de ser mare, i quan arribes a casa ja no pots obrir l’ordinador i continuar amb l’anàlisi de dades. Això fa que lògicament no puguis competir amb la resta del món amb les mateixes condicions que feies quatre anys abans. I precisament aquests primers anys de criança tan importants coincideixen amb els anys on professionalment hauries de ser més productiva que mai per continuar sent competitiva i poder trobar certa estabilitat laboral en un país que no aposta per la recerca científica.

I pel que fa a la conciliació, aquesta d’entrada no existeix. Abans passàvem moltes hores amb els nostres iaios mentre els nostres pares treballaven. Avui, tenir els iaios prop és tota una sort. Per altra banda, volem ser molt actius en la criança dels nostres fills i al mateix temps volem ser productius professionalment. I això fa que sentis que no arribes enlloc.

-I el futur, com l’encares? Què t’agradaria assolir tan professionalment com personal? O dit d’una altra manera: com t’imagines que serà la teva vida d’aquí a deu anys?

Puf… el futur. Si m’ho haguessis preguntat fa cinc anys la meva resposta hauria estat completament diferent a la que et podria donar avui i segurament aquesta completament diferent a la que et podria donar d’aquí cinc anys…

Qui sap, m’encantaria continuar fent recerca però, en aquest país, no ho veig un camí fàcil.

Em conformaria que d’aquí deu anys continuem tenint salut i sigui on sigui, sentir-me realitzada a nivell professional i gaudint al màxim de la família.