Estic a punt de fer cinquanta anys, i en aquest temps —ja força dilatat, però encara no longeu— no m’ha estat donat de conèixer cap manera més segura, més ràpida, més eficaç ni més duradora de sentir-me plenament feliç i vitenc que llegint un bon llibre literari. Aquest últim cap de setmana me’n vaig llegir un que em reconcilià, de cop, amb el gènere novel·lesc: La història dels set penjats, de Leonid Andréiev (Adesiara), novel·la curta traduïda pel poeta Jaume Creus. Un autor que era amic de Gorki —força menys conegut que aquest, però: Gorki el vaig llegir durant la meva primeríssima joventut, i ara em sembla lluny, molt lluny—; un escriptor que va viure entre els anys 1871 i 1919. No gaire, doncs. I, tot i això, va tenir temps d’escriure molt.
El primer capítol de la novel·la sembla un conte, i, de fet, podria funcionar perfectament com a relat independent: els escortes d’un ministre rus confien a Sa Excel·lència —un home obès, propens a l’apoplexia i al nerviosisme— que cinc joves tenien el propòsit de perpetrar un atemptat mortal contra ell. L’han pogut reprimir a temps, però, i els cinc joves ja estan a disposició judicial (quantes vegades no hem hagut de sentir aquestes paraules tan lletges, recentment!). Sigui com vulgui, el ministre s’obsessiona de mala manera amb la seva mort, finalment frustrada, i sembla com si, a partir d’aquest moment, la seva vida hagi iniciat un procés inevitable de declivi. L’atemptat s’havia de cometre a la una de la tarda: “A la una de la tarda, Excel·lència!”, i tanta repetició de l’horari funest —“a la una de la tarda, Excel·lència!”— per als que som d’aquesta raconada del mapa d’Europa ens du el record del cèlebre “Llanto por Ignacio Sánchez Mejías”, de García Lorca: “A las cinco de la tarde. / Eran las cinco de la tarde”. Tornem, però, al ministre amenaçat, del tot sa i estalvi: “No és la mort el que espanta, sinó tenir la certitud de la seva imminència”. Morir espanta. O aterreix. La novel·la, tot i ser tan curta, és plena de fondes reflexions morals, i fins filosòfiques. Aquesta de l’hora de la nostra mort n’és una, no pas gratuïta: ¿com reaccionaríem si sabéssim, de bell antuvi, l’hora d’anar-nos-en definitivament d’aquest món? ¿Com viuríem si, de primer, ja sabéssim la nostra precisa data de caducitat?
Hem quedat, per tant, que havien detingut els cinc terroristes que, ben a desgrat seu, no ho han arribat a ser. Estan condemnats: els penjaran a la forca a tots cinc. Però hi ha dos personatges més que coincidiran amb aquests al corredor de la mort, com qui diu: un bandit sanguinari i un pagès que se li’n va la mà, i és per això que ha matat el seu amo. Aquests set, a diferència del ministre que ha sabut l’hora de la seva mort poc abans que aquesta pogués ser perpetrada, aquests set coneixen prou bé que la seva vida ja ha iniciat el compte enrere. No hi ha escapatòria possible. No se’n poden salvar de cap de les maneres. I aquí comença, veritablement, a bategar el cor de la història. La mort és com si posés un mirall davant dels set individus (cinc homes i dues dones) que han de ser ajusticiats: cada un d’ells reacciona d’una manera diferent. Hi ha el qui embogeix i el que es distreu amb collonades, hi ha el que fa com si la forca no anés amb ell i la que no deixa de tenir cura dels altres…
Aquí, com en qualsevol novel·la, hi ha uns personatges. Uns personatges agònics, ja; que viuen, doncs, a les acaballes de la seva existència, que està a punt d’expirar. Sí, us avanço el final: moren tots set penjats. No hi ha, en el darrer segon, reescriptura del guió per a cap dels cinc terroristes frustrats (per qui diria que el lector sent simpatia), ni tampoc per als dos altres (que són tota una altra cosa: un parell de desgraciats, amb la sang no gens enverinada d’heroisme, com els seus companys de condemna). Us avanço el final perquè, en una bona novel·la, l’argument és una qüestió merament accessòria: hi ha de ser, ben cert, perquè per això és una novel·la, però només ha de servir per fer-nos entendre altres coses, que són les veritablement importants. Una idea del món pròpia de l’autor, posem per cas. ¿Quina és la idea principal que ens vol mostrar Andréiev en aquesta petita obra mestra? La de la desesperació humana, poc abans de desaparèixer. Per això un retrat físic i de la indumentària dels individus condemnats encara ens en fa més fonda i més feridora la condició: “Duia nuada al coll una bufanda de tricot de color vermell brut i s’humitejava els cabells en determinades zones del cap; allà on els cabells estaven humits es veien foscos i llisos, però en els altres llocs estaven eriçats en rossos flocs esclarissats, com brins de palla escarransits en un bladar malmès per la calamarsa”. Un altre dels personatges —un dels dos que no formen part de la cèl·lula terrorista: el Gitano, que li diuen— és un ésser repulsiu, bergant com ell sol, malparit. Tot el que fa, tot el que toca, queda de seguida infectat. Fixeu-vos en aquest detall: “Quan mirava un cigarret, per aquest sol fet es convertia en una cosa desagradable, i agafar-lo resultava tan difícil com si ja hagués estat a la boca d’un altre”. El bon novel·lista té una capacitat prodigiosa per observar. I el detall que acabo de transcriure és, en aquest sentit, antològic!
A tots set personatges els queda ben poc de vida. Esfereeix llegir tantes emocions impossibles de contenir. Un d’ells reclama que la corda de la forca estigui ben untada de sabó, perquè no hi hagi un sofriment afegit. Un dels terroristes fuls rep la visita de la seva mare, una pobra dona que, malgrat la situació extrema del seu fill, li continua fent retrets inútils, del tot inoportuns. Un altre es pot acomiadar dels dos pares, que li ofereixen, aquests sí, escalf i comprensió (la mare fa allò tan bonic, que ja només podem llegir a les novel·les, de beneir son fill). Reconec que llegint aquestes ratlles em vaig emocionar de veritat: “I de sobte, com si es trenqués, deixà caure el cap sobre l’espatlla del seu fill. Temps enrere era més alt que en Serguei, però ara s’havia fet petit, i el seu cap sec i llanós, com una boleta blanca, reposava a l’espatlla del fill. Tots dos es besaven en silenci, adeleradament: en Serguei besava els cabells blancs i llanosos del pare, i aquest, la bata de presidiari”. Admeto que feia temps, potser molt de temps i tot, que no llegia, en vers o en prosa, res que em fes una impressió tan fonda.
La mort —he escrit suara— posa un mirall davant cada condemnat. En el mirall, s’hi reflecteix el més noble de cadascú, però també el més vil. Hi ha la jove que no creu ser mereixedora d’una mort tan heroica, i el mugic que assegura, però ningú no li fa cas, que a ell no el penjaran, perquè no li toca. A la primera, l’escriptor li atribueix aquest pensament: “I si li haguessin dut a la cel·la un taüt fètid amb el seu propi cos en descomposició i li haguessin dit: ‘Mira! Ets tu!’, ella hauria contestat: ‘No, això no sóc jo’.” És la mateixa dona jove que creu en la immortalitat, o es refugia en la idea de la immortalitat per fugir de l’horror de la contingència: “Demà, quan surti el sol, aquest rostre humà quedarà desfigurat per una ganyota inhumana, s’inundarà el cervell de sang espessa i els ulls vidriosos sortiran de les conques…, però avui dorm tranquil·lament i somriu en la seva gran immortalitat”. El rigor mortis davant la sublimitat de l’ànima humana! Augusta literatura!
Vull acabar aquest panegíric d’una obra extraordinària citant les paraules referides a un dels idealistes que volien matar el ministre rus: “En Werner de sobte va veure la vida i la mort, i quedà admirat davant l’esplendor d’aquell espectacle insòlit. Era com si anés per una via estreta, com el tall d’un ganivet, la cresta d’una elevadíssima muntanya, i veiés a un costat la vida i a l’altre la mort, com dos mars resplendents, profunds i magnífics, que es confonien a l’horitzó en un vast espai sense límits”. Em sembla que queda prou clar que La història dels set penjats s’ha de llegir tant sí com no.
