Avui comença la primavera! –Deia l’altre dia a ma filla amb aquella veueta aguda i exagerada amb què es parla als bebès.– Ja et vaig parlar de la primavera, recordes? Que venen los moixonets, i hi ha més hores de llum, i fa més caloreta, i tot està més verd. –I aquí m’he aturat. Perquè de sobte he pensat que això que tot és més verd potser ja no és veritat, tenint en compte que tenim instal·lada una sequera pràcticament mai vista en la nostra era.
Llavors he continuat parlant-li (m’he adonat que als bebès els agrada molt que els parlis contínuament encara que no t’entenguin): I després de la primavera arriba l’estiu i podrem anar a la platja, que tu encara no l’has vist mai i la mama t’ensenyarà a agafar tallarines amb les mans a la voreta. –I m’he tornat a mossegar la llengua, perquè he recordat que això és el que feia jo amb mare però ja fa uns quants estius que, de tallarines, ja no se’n troben, a la platja.
Llavors m’assalta la idea: l’estiu passat tampoc es van trobar musclos a la badia dels Alfacs; es van morir tots d’aquella calorada que va fer. L’aigua estava massa calenta; i és que potser aquella calorada que va fer l’estiu passat ja no serà una excepció i potser ja no serà viable de criar-los i no hi haurà mai més musclos del Delta. I potser ma filla tampoc els coneixerà.
Més tard anem a veure la iaia Carme i mos explica que abans, la gent, matava un porc i aquell era tot el porc que es menjava tot l’any. I que s’aprofitava tot (quin tòpic, eh!). I que quan s’havia acabat el porc, s’havia acabat, i tampoc passava res! Per això la gent també criava gallines. Si vau veure el documental “No plou prou” al 30 minuts de fa uns dies, n’estareu al corrent: A Catalunya hi ha més porcs que persones. Vuit milions d’animals que es crien per exportar i que contaminen el subsol català, amb un 40% dels aqüífers contaminats que n’impossibilita aprofitar l’aigua. (Ramaderia intensiva que omple les butxaques d’uns quants i fa malbé l’aigua de tothom.)
Veia també aquesta setmana a la tele que si no es compleixen les objectius climàtics per al 2030 que proposa l’ONU per no permetre augmentar més de dos graus centígrads la temperatura del planeta, als nadons d’avui els espera un “futur catastròfic” (sic) cap allà al 2050.
La idea que ma filla ja no conegui la nostra terra i els seus productes tal com els he conegut jo em fa pena. Que tingui un escenari planetari apocalíptic per davant, m’aterra. Em pregunto si no respiren el mateix aire els que prenen les decisions sobre on invertir els diners de tots.
