Si miréssim la Conca de Barberà des d’un ull de falcó, veuríem un mosaic
exemplarment mediterrani. S’hi intercalen els camps de cereal, vinya i oliveres i malgrat darrerament el bosc hagi anat guanyant terreny, el paisatge està dibuixat per la producció agrícola. El que no veuríem però, és que no totes les maneres de treballar la terra la transformen igual. Darrere aquest entramat de marges, camps i bosc s’amaguen maneres diverses d’entendre la pagesia, que generen un impacte i uns valors diferents al territori.
Per captar la diferència cal veure el paisatge d’una altra manera. Cal apropar‐s’hi, cal olorar‐lo, cal fixar‐se en allò que creix (o no) entre les oliveres i qui pastura entre les vinyes, cal escoltar el brunzit vital que surt (o no) dels marges i observar l’alçada de les espigues i els colors dels camps de cereal. Sovint, com més vida animal i més diversitat observem en un tros, més probable és que es tracti d’una agricultura integrada al territori. Però per apreciar‐ho, sobretot cal conèixer la història dels productors i productores i la seva connexió amb la terra; el qui i el com de la agricultura.
A la Conca de Barberà, un dels relats interessants és el dels qui fan producció ecològica, un sector encara clarament en minoria però molt actiu i amb un estret vincle al territori. Va ser amb ells i elles que vaig endegar una recerca etnogràfica, preguntant‐me sobre l’augment de la producció ecològica i el seu caràcter alternatiu. I és que, aquesta és l’altra; parlar‐ne i trobar producte ecològic és cada vegada més fàcil, però poques vegades coneixem els perquès i el què implica per qui ho practica. De fet, darrere la formalitat de la certificació, s’hi amaga una realitat complexa i diversa. Un dels reptes de l’etnografia ha estat treure l’entrellat de la producció ecològica o si més no, veure com la defineixen aquells que la viuen, en aquest cas, la vivència d’alguns dels petits productors i productores de la Conca.
A la comarca, són pocs però ben avinguts tot i la diversitat de perfils; des de
celleristes, productors d’oli i cereal, passant per pastors i horticultors, fins a qui es dedica al safrà o les herbes silvestres. En aquest context heterogeni, he descobert que al centre de les motivacions per fer agricultura ecològica (sempre pròpies de les circumstàncies de cada explotació), hi ha una forta sensibilitat ambiental i social, és a dir el desig que la pagesia i el territori siguin sostenibles a llarg termini. Però també els motiva un fort descontent amb la situació actual de la pagesia, que es troba a mercè del mercat i les grans distribuïdores, que escanyen el preu fins al punt que no permet viure del que es produeix.
Per a molts dels qui he entrevistat, la conversió a ecològic suposa una oportunitat de fer les coses diferents, de recuperar el control sobre com i a quant es venen els seus productes i fer‐ho coherentment. La seva manera de treballar la terra, respectuosa ecològicament i social i enfocada en la qualitat més que no pas en la quantitat, fa que sentin afins els valors d’aquest tipus de producció i els sigui fàcil adoptar els criteris de la certificació formal, que per alguns fins i tot es queden curts.
És per això que les productores i productors amb qui he parlat recorden la
conversió o adopció de l’ecològic com un procés fàcil, tot i que sempre els
requereix d’alguns ajustos. Quan es parla d’ecològic, sovint es posa èmfasi en elque no es fa; els químics que no es fan servir, els adobs sintètics que no es tiren, . . . Però en les explotacions ecològiques de la Conca, vaig trobar una gran riquesa de tècniques i tasques amb les que el pagès defineix positivament una agricultura adaptada al territori i les característiques de cada explotació, allò que la fa especial. Les restriccions ecològiques, regulades a Catalunya pel CCCPAE, aguditzen l’enginy i converteixen l’explotació en un ecosistema on es potencia la (bio)diversitat i s’aprofiten al màxim els recursos, de manera que les persones que la treballen estableixen una relació molt propera amb la terra. La productora o productor ecològic treballa en un equilibri entre deixar fer al curs natural i un estar a sobre constant dels camps o dels animals per avançar‐se a qualsevol amenaça.
Quan expliquen què fan ara que no feien abans o què els distingeix dels productors convencionals, hom s’adona que l’objectiu dels qui adopten la tècnica ecològica ja no és obtenir o mantenir la certificació, sinó que el procés d’experimentació i transformació sostenible encara és viu. Molts, després de superar el període de conversió, segueixen treballant per una producció cada vegada més sostenible, cada vegada més concorde amb els seus valors i el què entenen que ha de ser la pagesia. Fins al punt que la certificació els queda petita; la transformació s’allarga fins després de la seva obtenció i el que fan esdevé quelcom més enllà d’una mera tècnica ecològica.
En el seu relat, produir respectant els límits ecològics no té sentit si no va
acompanyat d’altres valors. No només en la vessant agrícola, sinó també social i econòmica. Un seguit de pràctiques que, per aquests petits productors i productores, són tan o més importants que l’estrictament ecològic per construir el valor afegit del seu producte. La importància d’un producte de proximitat, adaptat al territori o la tradició són part del relat que he trobat en la producció ecològica de la Conca. Però també unes relacions econòmiques justes, tant dins de l’explotació, com amb les persones consumidores. És per això que, en aquest context, l’agricultura ecològica apareix vinculada a fenòmens globals com la sobirania alimentària, el comerç just i la nova pagesia.
Fer ecològic, si només es queda en la certificació, no és necessàriament sostenible. El producte pot venir de lluny i el seu transport pot tenir un cost ambiental elevat o pot ser que es distribueixi dins del mercat agroindustrial, de manera que empobreixi la pagesia i els productors i productores. Precisament, durant la recerca he trobat una crítica a aquesta producció ecològica de mínims. Per a alguns dels entrevistats, no és coherent cenyir‐se només al que marca el CCCPAE i és per això que van més enllà. Entenen la producció ecològica com una relació sostenible entre producció i ecosistema i seria incongruent no buscar també la sostenibilitat econòmica i social en la mesura del possible. Així, incorporen altres pràctiques sostenibles i fan un esforç perquè s’estenguin a tota la cadena, aplicant els mateixos criteris de respecte, qualitat i sostenibilitat (també econòmica) des de la producció, passant per l’elaboració fins al consum. De retruc, enriqueixen el valor afegit del producte i el relat del que és ser pagès a la Conca es transmet, d’una manera o altra, fins al seu consum.
Coneixent les vivències de les productores entrevistades, penso que, de la manera com la practiquen, la producció ecològica té un potencial transformador que va més enllà de la tècnica agrícola. La conversió a ecològic incentiva o reforça la generació d’altres valors afegits, cap a una producció compromesa socialment i ecològica amb el territori. També facilita que les persones productores que ho volen estableixin relacions econòmiques més justes i enriquidores amb els consumidors i l’entorn. Al final, es tracta d’un model de pagesia on els criteris ecològics són tan bàsics que el que li dóna sentit són les altres pràctiques que hi connecten. Els projectes que he pogut descobrir treballen per un model productiu
transformador perquè no només és ecològic, sinó que té vocació de sostenible, és a dir que es basa en la conservació els recursos i el territori i que a més, apodera les persones i els permet viure dignament del que produeixen.
_________________
Aquest article és un resum de les reflexions i experiències observades que trobareu recollides al relat etnogràfic: Més enllà de l’agricultura ecològica. Una recerca etnogràfica entre productores ecològics de la Conca de Barberà (Cossetània Edicions, 2019) de Judit Manuel i Martin.
Tast del llibre: https://www.cossetania.com/tasts/MesenlladelagriculturaecologicaTAST.pdf
Aquesta obra va guanyar la II Beca Maria Font de Carulla per Incentivar la Recerca Etnològica i Cultural 2016, convocada per la Fundació Carulla i el Museu de la Vida Rural.
