El festival Deltebre Dansa i el valor de la cultura
Tortosa, dècada dels anys noranta del passat segle. Un jove prepara les maletes per marxar a l’estranger. Està nerviós, molt nerviós. Marxa a Bèlgica, a la prestigiosa escola de dansa contemporània P.A.R.T.S. de Brussel·les. Vol ser ballarí. No és un Erasmus i no és una decisió ni còmoda ni fàcil. Ni la seva pròpia família l’entén. Els caldria alguns anys per adonar-se que la manera d’entendre el món del seu fill passa inevitablement per la dansa, hereu d’una tradició humana antiquíssima que vincula l’espiritualitat amb el cos i el moviment.
El Roberto Olivan va trobar el reconeixement i l’èxit a l’estranger com a ballarí i com a coreògraf. Va ser a la capital belga on el 2001 va néixer la companyia R.O.P.A., Roberto Olivan Performing Arts. És una evidència que fora del nostre país resulta més agraït desenvolupar una carrera professional en el món de la dansa. Tanmateix, Roberto sempre ha mantingut una estreta connexió emocional amb el seu territori i una fèrria voluntat per tal de procurar d’abocar aquí, a casa seva, tot allò què ha après a fora. Olivan no és un ballarí convencional. L’objectiu d’apropar les arts escèniques a tothom defineix bona part de la seva carrera professional. La seva visió sobre la dansa supera la mateixa disciplina. Ell és molt conscient del poder transformador que té la cultura sobre les persones i les societats. No es conforma a ser espectador d’aquests processos sinó que pretén utilitzar la dansa per transformar la realitat del seu entorn.
L’any 2004 el Roberto torna a Tortosa amb la idea de muntar un taller internacional de dansa i, malgrat totes les dificultats, ho aconsegueix l’any següent. Així i tot, reconeguem-ho, som un país que, en general, continua considerant la cultura com una despesa prescindible quan arriben les primeres dificultats i no pas com una inversió de futur. Això, malgrat que està sobradament comprovat que les societats més pròsperes són aquelles que més aposten per donar suport a la cultura. Només en l’aspecte econòmic —que no és el principal— a Austràlia, per exemple, les arts generen 112.000 milions de dòlars, més que la mineria, l’agricultura i la ramaderia i la producció de manufactures.
El 2008, quan l’incipient festival semblava que havia de desaparèixer, l’alcalde de Deltebre va demostrar tenir visió de futur i va donar-li suport. Des de llavors es coneix com a Deltebre Dansa. Els reconeixements no van tardar a arribar i aviat va ser considerat com un dels 25 exemples més rellevants de dansa per l’European Dancehouse Network. El 2015 va rebre el segell de festival EFFE per l’European Festivals Association (EFA) i el 2019 va ser premiat per la mateixa EFA com un dels cinc millors festivals d’Europa. Val a dir, però, que els reconeixements internacionals no necessàriament es tradueixen en un suport decidit per part de les administracions públiques del país. Encara que pugui semblar mentida, les dificultats pressupostàries per consolidar el festival no han quedat enrere.
El festival dura dues setmanes i està estructurat en tres àmbits essencials. El primer i que va originar-lo és la trobada de ballarins i artistes de circ contemporani d’arreu del món per rebre classes per part de professors de reconegut prestigi. El festival és obert a estudiants i professionals, sense distinció. Per molts dels participants, Deltebre Dansa s’ha convertit en una mena de Meca de la dansa contemporània al món. Alguns d’ells estalvien durant temps per poder pagar els bitllets d’avió i l’estada, que si bé no és gens cara, per a molts estudiants suposa un notable sacrifici.
Durant dues setmanes aquest poble de les Terres de l’Ebre es converteix en l’indret somiat per artistes d’arreu. Hi té a veure l’excel·lent nivell i varietat dels cursos que s’imparteixen, és clar, però també la màgia que produeix la intensa convivència d’apassionats per la dansa durant vint-i-quatre hores al dia. Són una barreja de treball molt dur amb la sensació d’estar de vacances. És un temps d’intercanvis d’experiències, de celebració del moviment i també de reivindicació en una societat on la tecnologia i el consum amenacen de convertir els humans en vegetals davant una pantalla. Segons els que hi han estat, és una experiència que no oblides mai. Això, en una societat que alimenta constantment la banalitat, resulta absolutament antisistema.
En l’èxit del festival també hi té molt a veure el lloc i el seu sentit (allò que alguns els agrada definir com el genius loci recordant els esperits protectors que segons els antics romans habitaven en cada indret). Deltebre s’aixeca al mig d’un espai ben singular, un territori nou on durant milers d’anys només hi havia hagut el mar: el delta del riu Ebre. Aquest és el regne dels horitzons, el cel i la llum. Un entorn rural i natural molt diferent dels espais urbans on sol desenvolupar-se aquestes arts. Aquí la natura batega encara amb una força audible. No és estrany que les imatges de coreografies realitzades dins de camps d’arròs hagin fet la volta al món. Pels participants en el festival, Deltebre i el Delta esdevenen una mena d’espai refugi on buscar i trobar la inspiració.
El segon àmbit és la programació d’espectacles de dansa i circ de gran qualitat a càrrec de prestigioses companyies d’arreu del món, durant les dues setmanes que dura el festival. Tant és així que Deltebre Dansa s’ha consolidat com un dels grans esdeveniments anuals d’aquestes arts a Catalunya. I el tercer àmbit, que personalment considero un dels més interessants, és l’oferta de cursos gratuïts de dansa per a infants, adults, aficionats i no professionals, que poden anar des de cursos de Bollywood a Urban dance. Un festival té llicència per fer que passin coses extraordinàries i és en aquest àmbit on es manifesta l’altra genialitat de Roberto Olivan. Durant el festival, participants i públic es troben, es barregen, comparteixen espais i emocions. La població no és només espectadora, sinó protagonista. Roberto coneix bé a la seva gent. Amb una meravellosa sensibilitat i habilitat, ha estat capaç de guanyar el cor dels veïns i veïnes de Deltebre. De fet, ha anat molt més lluny: a moltes, els ha canviat la vida.
Al món hi ha molt bons ballarins, però no tots tenen la percepció que té Roberto de la capacitat de la dansa per canviar realitats. La cultura és molt més que una òpera o una bona novel·la. És fonamentalment el mecanisme que ha permès els humans adaptar-nos al medi. Biològicament, encara som homínids espantats al mig de la sabana. Per aquesta raó la cultura és tan important davant les crisis que tenim davant: emergència climàtica, crisi de biodiversitat… Els reptes als quals ens enfrontem no són tecnològics sinó socials i culturals: com canviem un sistema econòmic que sabem insostenible basat en el creixement il·limitat. Les decisions claus que hem de prendre respondran, com sempre, als valors presents a la societat i aquests valors no es produeixen en un laboratori. És a través de la cultura que es construeixen. Com afirma Toni Puig, «la cultura facilita els valors ètics que donen sentit a la vida. No podem viure sense cultura: sense vida amb sentit.»
La cultura és un motor de generació de sentits per l’existència. Nancy Huston, en el seu meravellós llibre La especie fabuladora, sosté que una de les característiques essencials d’aquests mamífers anomenats Sapiens és la consciència de la finitud. La mort ens exigeix buscar un sentit a la vida, tot i que molt probablement no en té. “L’univers és silenci”, diu. Percebem la nostra existència com un trajecte amb sentit. Del naixement a la mort. És a dir, té l’estructura d’un relat i sense relats és impossible trobar sentits (les dades poden aportar coneixement, però, per si soles són incapaces de generar sentit). Per aquesta raó necessitem indispensablement els relats, i la dansa i la música són una de les maneres més antigues i extraordinàries d’explicar històries i de recrear el poder balsàmic que exerceix la bellesa en nosaltres.
Tinc la sort d’haver viscut des de dins i amb intensitat el que representa un festival cultural, en aquest cas, Tarraco Viva. Per aquesta raó, abans fins i tot d’haver conegut Deltebre Dansa i el seu director, intuïa amb inusitada certesa que quelcom molt important havia d’estar passant a Deltebre, més enllà de la mateixa dansa. Quan finalment vaig anar a conèixer-lo, el comentari d’un dels organitzadors em va confirmar allò que pressentia. Em va detallar que els nens i nenes a l’escola del poble jugaven a futbol, a bous i a Deltebre Dansa. Això és l’èxit. El fet essencial en qualsevol gestió cultural són les persones, la seva vida.
Les possibilitats d’un lloc per a la creativitat, per petit que sigui, són il·limitades si es fomenta. Durant dues setmanes, el món aterra a Deltebre i s’omple de gent diversa, molt diversa, “estranya” fins i tot per a molts. És precisament en els límits on el món és més fecund. Després de tot aquest temps, la mirada de la gent de Deltebre ha hagut de canviar per força i enriquir-se. Però no només això, Roberto Olivan, ha propiciat una veritable gestió cultural de l’esdeveniment aconseguint que progressivament s’impliqués aquella població curiosa per la dansa (que, malauradament, encara són majoritàriament dones). Persones de totes les edats, que mai s’ho havien plantejat, han descobert amb la dansa un meravellós instrument d’expressió de la seva sensibilitat i un mitjà de comunicació amb els altres. La cultura crea comunicació, relacions, complicitats i teixit associatiu. El resultat són comunitats més resilients, millor preparades per afrontar els reptes d’un futur que ja tenim a sobre.
Tal com assenyala Jonathan Holloway, «alguna cosa ha de canviar el món, que és evident que ha de canviar. Esperàvem que ho fessin els polítics, però, atesa l’actual situació mundial i les actuacions d’una gran part dels polítics, ho hauran de fer els artistes, els escriptors, els creatius, els líders culturals i la ciutadania en general.(…) Les arts, totes les disciplines creatives, són imprescindibles per ajuntar la gent i trobar els moments de celebració col·lectiva, que són els que promouen noves maneres de relacionar-se.»
Segons Toni Puig «la cultura sempre són idees, valors, estils, mentalitats. És sentit, és símbol: somni. El que hem de ser. El que ens esforcem per viure, per sentir, per comprendre, per conèixer. Això implica esforç personal, voluntat, sensibilitat i comunió. Les ciutats, els països, viuen, creen quan aposten —conjuntament des de i amb els seus ciutadans— per horitzons de més humanitat i no sols de més consum. Som, encara que semblem entestats a voler-ho oblidar, homo simbolicus, és a dir, homes de cultura que poden dissenyar com volen viure i conviure. Creativament i activament o passivament i domesticats. En cohesió o en enfrontament. Cultura no són només els quadres, els llibres, la música, els debats, el teatre… Cultura és, especialment, el que diuen, el que transmeten aquests quadres, aquest teatre, aquestes músiques: idees, propostes rotundes de vida, en definitiva: valor cívic.»
En un món que indefectiblement haurà de decréixer en el consum de matèries i energia, la cultura és la millor garantia de sortir-hi guanyant, de vides més plenes, amb més sentit, amb més felicitat. És a dir, la cultura representa la millor estratègia per gaudir d’una bona vida. Un anhel que, gosaria assegurar, compartim tots els humans.
_____
Edició del 2022 de Deltebre Dansa: del 4 al 17 de juliol
Programació, inscripcions i venda d’entrades a: deltebredansa.com
______
Una primera versió d’aquest article ha estat publicada en castellà al web kamaleon.viajes, amb el suport del Patronat de Turisme de les Terres de l’Ebre.
