Hi ha una idea aparentment simple que, quan la traslladem al turisme, ens obliga a repensar moltes coses:
allò que no beneficia el rusc, no beneficia l’abella.
Fa anys que parlem de sostenibilitat i, més recentment, de turisme regeneratiu. Sovint ho fem assumint que el mercat evolucionarà sol. Que acabarà arribant un visitant més conscient, més respectuós, més implicat amb el territori.
Però potser estem enfocant malament la qüestió.
En converses recents amb professionals del sector turístic —amb trajectòries llargues i contrastades— han aparegut tres idees que val la pena posar sobre la taula.
La primera: el turisme té impacte, evidentment, però no és l’únic sector sota pressió en el debat climàtic. Això no ens eximeix de responsabilitat, però sí que ens obliga a ser precisos. Sense un diagnòstic afinat, difícilment prendrem decisions útils.
La segona: el turista regeneratiu, com a perfil clar i majoritari, encara no existeix. La mirada regenerativa no està tant en la demanda com en l’oferta. En qui defineix els productes, en qui decideix què es posa al mercat i amb quines regles de joc.
La tercera: potser ens estem obsessionant amb les etiquetes. I el que realment falta és criteri.
La meva experiència em diu que totes tres idees apunten en la bona direcció, però es queden curtes si no les connectem.
El que em va ensenyar el turisme abans que existís el “relat regeneratiu”
Quan vaig començar al sector amb Viajes Meliá, hi havia una obsessió molt clara pel màrqueting: entendre el client, segmentar, ajustar la proposta, generar demanda. Aquella escola tenia una virtut enorme: et feia assumir que el mercat no és casual, és conseqüència de decisions molt concretes.
Més endavant, a TUI Group, vaig entrar en contacte amb el model EFQM (European Foundation for Quality Management). Allò ja no anava només de vendre millor, sinó d’entendre l’empresa com un sistema que impacta en tots els seus grups d’interès: clients, equip, territori, proveïdors.
Aquell enfocament em va canviar la manera de mirar el turisme.
Perquè introduïa una idea clau: no hi ha resultats sostenibles sense coherència sistèmica.
Sense oferta no hi ha demanda (tampoc en el turisme sostenible)
Amb els anys, treballant en el disseny d’experiències —especialment gastronòmiques—, vaig veure clar que hi havia una línia que no volíem creuar: replicar models extractius amb una capa més amable.
Encara no parlàvem de turisme regeneratiu. Però sí que enteníem una cosa fonamental:
el tipus de visitant que arriba depèn, en gran part, del que li proposes.
Si el territori és només un escenari, el visitant es comportarà com un consumidor.
Si el territori hi guanya —econòmicament, culturalment i ambientalment—, estàs construint una altra relació.
No és una qüestió de discurs. És una qüestió de disseny de producte turístic.
Amb el temps, moltes iniciatives han seguit aquest camí. Algunes han evolucionat amb coherència. Altres s’han quedat en la superfície. És el que passa quan una idea es popularitza.
El debat real del turisme regeneratiu
Per això, quan ens preguntem si existeix o no el turista regeneratiu, potser estem desviant l’atenció.
La qüestió no és si el visitant està preparat.
La qüestió és si nosaltres —destinacions, empreses turístiques, administracions— estem disposats a dissenyar propostes on el territori no sigui negociable. On el valor no es mesuri només en volum, sinó en impacte.
Perquè això té conseqüències.
Vol dir renunciar a certes dinàmiques de creixement ràpid.
Vol dir prioritzar el llarg termini sobre el curt.
Vol dir assumir tensions.
Però també vol dir construir alguna cosa amb sentit.
Quan això passa —quan l’oferta canvia de veritat— el mercat acaba reaccionant.
I en aquell moment, el debat sobre les etiquetes perd pes.
El que queda és una altra cosa molt més exigent: coherència.
