Cinquè episodi de la sèrie “Sempre hi hem estat!“
Entrar en una pastisseria i comprar una pasta farcida de crema de garrofa avui en dia és gairebé inimaginable, però aquest és un dels propòsits que es planteja la Clara amb el seu projecte Menjamiques. A partir de la revalorització d’un aliment menystingut, la garrofa, des de Menjamiques es vol recuperar i transmetre tots els coneixements i propietats que se’n deriven i que han quedat diluïdes al llarg de la història. Amb la garrofa com a matèria primera, la Clara ens demostra que podem posar tot aquest coneixement en un pot i convertir-ho en crema untable, vinagre, torrons i fins i tot allioli. I és que, en contra de totes aquelles creences que hi ha al voltant d’aquest aliment, la Clara proposa quedar-se amb tota la informació valuosa que no ens han explicat i divulgar-ho a través de tallers de cuina i en forma de producte: “Es diu molt que la garrofa sempre s’ha donat als animals. I tu què saps? Oi que no hi has estat sempre per veure-ho? Doncs no cal fer sempre el que la gent diu que està bé!”, planteja la Clara.
Viure i gaudir de la garrofa
En plena collita de la garrofa, però durant un matí relaxat, me’n vaig fins a Bràfim (Alt Camp) on m’espera la Clara Martín de Menjamiques. Mentre passegem entre garrofers m’explica que el projecte va venir lligat amb un canvi de vida; originària de Sants (Barcelona), la Clara va passar d’impartir classes per adults com a filòloga catalana, a fer de voluntària en projectes agroecològics arreu de Catalunya. Però la cosa no es va quedar aquí. Segons ella, va arribar un punt en què va anar acumulant informació que necessitava posar en escrit i per això es va apuntar a un curs de producció agroecològica que va ser la llavor de Menjamiques: “Si no hagués sigut per la insistència dels meus companys de curs jo no estaria aquí”, confessa. En aquell moment la Clara tenia moltes intoleràncies alimentàries i va fer un canvi de dieta, cosa que la va portar a fer moltes proves amb els esmorzars. Una d’aquestes era la crema de garrofa, que de seguida va tenir èxit entre els seus companys. A partir d’aquí li van començar a fer petites comandes i quan va arribar el moment de fer el treball final, a la Clara se li va il·luminar una bombeta i es va plantejar: “Què passaria si realment em dediqués a viure d’això?”.
Treballar com una formigueta
La Clara m’explica que, segurament per deformació professional, una de les primeres coses que va voler fer va ser definir un nom pel projecte: “Una realitat no existeix fins que no la pots anomenar”, assenyala. És per això que va partir de la dita ‘totes les masses piquen’, ja que assegura que “menjar garrofa és bo, però si en menges moltíssima t’acabarà fent mal i això com tot”. A la vegada també es tracta d’una crítica a aquest sistema de l’hiperconsum; és per això que assegura que no li interessa vendre a gran escala, sinó que prefereix que la gent que consumeix els productes de Menjamiques siguin persones conscients i que estiguin gaudint d’allò.A més del nom de Menjamiques, tota la composició gràfica també ha estat pensada seguint la metàfora de les formiguetes, que tenen una càrrega simbòlica que ressona molt amb els valors del projecte. La Clara confessa que al principi tenia la sensació que era com una formigueta, que havia d’estar sempre treballant incansablement per aconseguir arribar a tot: “M’agrada molt utilitzar aquest referent de les formigues perquè totes treballen per un objectiu comú, que no és egoista, i si aconseguim ajuntar moltes formiguetes podem generar un canvi en el sistema”, diu convençuda.
Derrocar prejudicis
Segons la Clara, el seu projecte tenia uns valors molt definits des del principi, com la sostenibilitat (lligada al residu 0 i al malbaratament alimentari) i les intoleràncies alimentàries. Però amb el pas del temps i amb tota l’experiència adquirida que això comporta, ha anat obrint altres eixos com l’acompanyament en el veganisme, tant amb els tallers com amb els productes que ofereixen: “Si volem viure en un món diferent també és responsabilitat de les empreses comptar amb altres productes”, exclama. Però què passa quan es tracta d’un producte que ha estat tan desprestigiat com la garrofa? La Clara m’explica que al Camp de Tarragona hi ha molts prejudicis darrere la garrofa, ja que hi va haver “un punt de no retorn” on la van tatxar. Durant la postguerra era l’únic que quedava per menjar i això, després, va fer que es considerés “menjar de pobres” o per als animals. I és que en engegar el projecte eren moltes les persones que dubtaven que pogués funcionar. En canvi, en altres punts del mediterrani com el sud d’Itàlia, Palestina, Croàcia o Xipre pots trobar garrofes per menjar-les tal com es cullen: “Aquí si féssim això me les llençarien al cap segur”, bromeja.
El costat més amarg (i amagat) del cacau
En engegar el projecte, la Clara tenia molt clar que havia d’apostar per la garrofa perquè és un aliment que ancestralment s’ha cultivat aquí. I és que, segons ella, ens trobem amb un producte que no només és bo nutricionalment, sinó que també ho és ambientalment (pot fer de barrera d’incendis) i socioeconòmicament, ja que si augmenta el consum de garrofa continuarem conservant el cultiu dels garrofers. En canvi, si aquests cultius desapareixen, segurament s’hi acabaran posant plaques solars, cosa que provoca un empobriment del sòl i del paisatge agroalimentari (amb la consegüent pèrdua de sobirania alimentària). A més, aquí també ens trobem amb un altre tema que no és pas irrellevant; com la garrofa pot ser l’alternativa a la xocolata: “A tu et pot agradar la xocolata, però has de saber què implica el seu consum”, manifesta la Clara. I és que darrere d’un producte tan popular, s’hi amaga un costat molt amarg; només un 1% de tot el cacau produït al món és de comerç just. Per tant, tota la resta no t’està assegurant que darrere no hi hagi explotació laboral, treball infantil, manca de sostenibilitat o tràfic de persones: “Un cop ets conscient de tot això no pots girar la cara. Moltes vegades ens centrem en la petjada de carboni que suposa la importació, però també hem de pensar en l’impacte que té sobre les persones”, expressa la Clara.
Transmetre cultura
Són moltes les persones (o formiguetes) que segueixen la feina divulgativa que es fa des de Menjamiques, ja sigui a través dels tallers que imparteix la Clara, com per les xarxes socials del projecte. Però durant l’època del confinament, la Clara es va trobar amb què no podia fer tallers i va voler buscar una alternativa: “Jo vull arribar a la gent, però que no sigui una cosa etèria, que el dia que et vingui de gust, sense pantalles, agafis i puguis informar-te”, explica. I va ser a partir d’aquí on va sorgir la idea de fer un llibre per recollir tota aquesta informació, a més d’oferir tot un ventall de receptes utilitzant la garrofa: “Moltes vegades ens hem trobat que els restaurants volen oferir plats amb garrofa però els falten receptes. Ara amb el llibre ja no tindran excusa!”, reitera la Clara. A més, aquí s’hi suma un valor afegit, i és que la majoria de les receptes del llibre estan fetes per la mare de la Clara i també s’hi poden trobar les receptes tradicionals de la seva àvia, cosa que ho converteix en “un homenatge a totes les dones de la casa”. Actualment es troben en procés de micromecenatge i la idea és que el llibre surti publicat al desembre (es pot consultar tota la informació aquí: http://vkm.is/lagarrofa).
Ser jove i forastera
Per la Clara que va engegar el projecte l’any 2016, la publicació d’un llibre encara era impensable. I és que, a més de trobar-se amb els prejudicis que hi ha darrere la garrofa, també va haver de fer front a la barrera que suposa ser jove i forastera: “Quan vaig engegar el projecte, em sorprenia que la gent em digués que era molt jove perquè realment no ho era tant i tenia clar cap on volia anar”, manifesta la Clara. No obstant això, que fos forastera també va suposar una trava al principi, però, segons ella, a la vegada va ser un avantatge. Com que no portava aquest bagatge anterior, en arribar al Camp de Tarragona va valorar molt més la garrofa. M’explica que a algunes fires que s’han fet per la zona, s’ha trobat amb situacions on es veu clarament aquest llast; en oferir garrofes a la canalla, alguns avis els diuen que no les agafin perquè són dolentes. La Clara admet que el fet d’engegar el projecte sent jove també li ha aportat una energia per passar aquesta barrera i aconseguir que ho tastin i vegin que “no és el que recordaven”. I és que malgrat tot, admet que el fet de ser jove també ha sigut un plus a l’hora de saltar obstacles, ja que “potser una Clara de 40 anys no hagués fet un allioli de garrofa, però amb 26 tenia claríssim que funcionaria”.
Escalar posicions i comunicar realitats
La que als 26 anys ja treballava al camp era l’àvia de la Clara, que assegura ha estat sempre molt present en aquest projecte: “La figura de la meva àvia, tot i no ser-hi, sempre ha sigut un constant a la meva vida”, diu emocionada. La Clara m’explica que tota la família de la seva àvia era pagesa i tenien terres a Riera Blanca (Barcelona), un lloc on avui pot resultar impensable imaginar-s’hi camps: “Jo de petita havia sentit molt al meu avi explicar que anava en carro fins a Barcelona a veure-la i això m’ha marcat molt”, confessa. La Clara es reafirma en què les dones al món rural hi han estat sempre, però també reconeix que cada cop hi ha més interès perquè hi hagi més presència de dones. Malgrat això, encara hi ha grans desigualtats que cal derrocar, entre d’elles el famós ‘sostre de vidre’: “No només necessitem dones al camp, sinó que necessitem que ocupin una posició de poder, que siguin propietàries o puguin decidir què se’n fa d’aquelles terres”, manifesta. I és que les referents hi són, però la Clara opina que no només es tracta de tenir aquestes referents, sinó de comunicar-les: “Si aquestes dones estan al camp tu no les veus. S’ha de fomentar que visitin escoles i instituts o que se’n facin reportatges per visibilitzar la seva feina”, conclou.
(Re)connectar amb els processos rurals
La Clara proposa fer l’exercici de veure qui va damunt els tractors; és llavors quan t’adones que la majoria són homes i, a més, són grans: “A mi em preocupa que no hi està havent un relleu generacional i cada cop s’està deixant de cultivar més camps”, denuncia. És aquí on també entra en joc aquesta comunicació de la feina que es fa al camp, de connectar més a la ciutadania a aquests processos que fa la terra per ser conscients de tota la feina que s’hi amaga darrere i encoratjar al jovent a unir-s’hi. És per això que des de Menjamiques han optat per ajuntar-se amb altres projectes de Bràfim i tirar endavant un centre de dinamització rural on compartiran obrador i espai de treball: “Volem tenir un espai on revalorar els nostres productes i que sigui un propulsor perquè la gent jove pugui animar-se a engegar petits projectes utilitzant el nostre obrador”, explica. D’aquesta manera, també comptaran amb una zona de coworking per poder fer xarxa i “fomentar les relacions socials que ha tallat el teletreball”. I és que tal com diu la Clara, necessitem pobles vius i perquè això sigui així hi ha d’haver feina: “Com a empresa, la meva responsabilitat és oferir feina en un micropoble”, afirma convençuda.
Menjamiques és molt més que la recuperació de plantes oblidades, la venda de productes i tallers de cuina. Tal com diu la Clara, també és cultura: “Al final acabes veient que tot el que tu estàs fent amb el teu projecte és transmetre cultura i que si no ho fessis tu, probablement es perdria”, manifesta. I és aquesta transmissió de valors que fa que Menjamiques sigui el clar exemple del camí a seguir per una sobirania alimentària més dolça. Perquè tal com diu la seva impulsora, menjar garrofa no és pas qüestió de gustos, sinó d’estimar la terra.
