El punt de partida i retorn de Joan Miró
“Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no a París entre duquesses en grans palaus i amb smoking”
Hi havia una vegada un contable que volia ser artista. Es deia Joan Miró i va néixer a Barcelona el 1893.
Pintor, escultor, gravador i ceramista; Miró va explorar tots els ismes de les avantguardes sense casar-se amb cap d’elles, per acabar definint un estil propi que el va convertir en un dels personatges més influents del segle XX.
No sé si Miró és per a tothom, però a mi em resulta proper i accessible; fàcilment reconeixible. Potser pels colors primaris que utilitzava: vermell, blau, groc i un traç negre omnipresent. Potser per la seva vinculació amb un paisatge compartit: el de les vinyes, els garrofers i els ametllers; amb Mont-roig del Camp com a epicentre. Una terra que, com comenta Elena Juncosa, directora de la Fundació Mas Miró: “agafarà sempre com a mesura de la resta del seu món”.
“Sens dubte Joan Miró és un referent universal conegut per a a tothom. Pocs artistes susciten tantes imatges, formes, colors, sensacions i opinions tan diferents. És per això que la comprensió d’aquesta figura no pot limitar-se a la contemplació d’obres, cal viure l’essència de l’home i el relat que se’n desprèn. I això és el que fem a la Fundació: acostar la figura de Miró a tothom.
El contable que per sort es va convertir en artista, va combinar els estudis amb les classes nocturnes d’art i disseny a la llotja de Barcelona, fins que el 1911, la febre tifoidea el va obligar a retirar-se durant dos anys a la masia que els seus pares acabaven de comprar a Mont-roig del Camp. Aquí va ser on van néixer les seves primeres creacions més arrelades a la terra i on es comença a dibuixar el llenguatge i l’univers de Miró, amb un clar interès pels objectes quotidians i per l’entorn natural. Aquí és on, 125 anys després, neix Mas Miró.
“Tota la meva obra és concebuda a Mont-roig”
Així doncs, la casa de camp on va passar-hi la malaltia, i a partir de llavors tots els estius, és des de 2019 Mas Miró. Dos anys després de la pandèmia, la Fundació ha obert al cent per cent les seves portes i aquest 2022 es prepara per a celebrar-hi el centenari del quadre La Masia; una de les pintures més conegudes de l’artista i que més reflecteixen aquesta vinculació amb la terra i el paisatge agrari.
“La trajectòria seguida des de La masia fins a les coses recents respon a una llei natural. Com la llavor que se sembra, que infla la terra abans que surti el petit bri, que a continuació esdevé fulla, més tard arbre, després flor i, finalment, fruit.”
El quadre La Masia, obra comprada per Hemingway i actualment exposat al National Gallery of Art de Washington DC, és un inventari de la vida dels pagesos de Mont-roig. Una peça extraordinàriament detallada on s’hi poden observar totes el elements que per a ell són definidors i essencials de la vida al camp.
“Nou mesos de treball constant i pesat! Fou el resum de tota la meva vida al camp. Des d’un gran arbre a un petit cargolet, vaig voler posar-hi tot el que jo estimava al camp…”
I ara és la Fundació qui ha reproduït en aquesta finca tot el que Miró estimava, a través d’un projecte que neix amb la vocació de posar en valor i retre homenatge a la seva figura, tornant a fer d’aquest mas un espai d’inspiració, coneixement i reflexió.
Mas Miró és una casa museu que et transporta al Mont-roig de mitjans del S.XX. L’habitació, el menjador, el galliner, el taller… Tots els espais de l’edifici es poden recórrer a través d’una visita guiada o audioguia; fins i tot la capella que el seu pare va construir amb dues portes a banda i banda: una, per a la família; l’altra, per als pagesos dels voltants.
L’entorn que envolta la finca també reprodueix l’escenari que va inspirar a l’artista. I es que com comenta l’Helena, pràcticament res ha canviat. Allò que dóna sentit a la vinculació de Miró amb aquest lloc no només és la masia o el taller, sinó que ho és especialment el paisatge de Mont-roig i, per tant, no tenia sentit rehabilitar la casa i obrir al públic el seu primer taller, sense tornar a conrear la finca i sense vincular-ho directament al seu paisatge més immediat.
El paisatge emocional de Miró està arrelat a Mont-roig, però “s’enriqueix des de la diferència” amb el de Barcelona i Mallorca a través de tres fundacions. “La Fundació Joan Miró a Barcelona és el centre de referència per estudiar i contemplar la seva obra. La Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca és el lloc de refugi i on veure tres dècades de creació artística. La Fundació Mas Miró són les arrels, la terra i la inspiració, és el punt de partida i origen de tota l’obra de Joan Miró”
Barcelona, Mallorca, Mont-roig; però també París, Nova York i Japó, formaran els seus paisatges emocionals i anirant construint el seu estil personal. Tot i això, la població tarragonina “serà sempre el contrapunt, el xoc original al qual sempre torna i, per tant, el més important”
“Sóc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no a París entre duquesses en grans palaus i amb smoking”
Així doncs, Mas Miró són els inicis de la trajectòria de l’artista i el lloc que el conecta amb allò essencial. Mas Miró és paisatge, camp, ruralitat, territori i fins i tot gastronomia.
“El menjar és una cosa molt seriosa, sobre tot des del punt de vista poètic”
És l’ univers que guardava a la butxaca en les seves anades i vingudes als epicentres de la cultura d’avantguarda, ja que Joan Miró sempre portava una garrofa a sobre, com a recordatori de la seva vinculació amb la terra i concretament, amb Mont-roig.
“Les arrels del garrofer són com els meus peus, que s’endinsen a la terra, i aquest contacte em dóna una força enorme.
Com explica Rosa Maria Malet, ex directora de la Fundació Miró de Barcelona a La Vanguardia: “Miró quiso enraizarse en lo más próximo, pero no para encerrarse, sino para abrirse al mundo con más fuerza y generosidad”.
Miró va escollir la garrofa com a element simbòlic d’un dels seus paisatges emocionals més primaris, tot i ser un fruit que encara ara relacionem amb l’escassetat i amb els climes de postguerra. Però no oblidem que ens ha ajudat a sobreviure en èpoques difícils, a “guanyar-nos les garrofes” i a anar d’un lloc a un altre, ja que durant molt temps va ser essencial per a la mobilitat de tracció animal. Potser, com comenta Rafael López Monné, “les seves qualitats com a aliment pels ramats, probablement han acabat fent ombra a les seves excel·lents característiques per a l’alimentació humana”.
La Clara de Menjamiques, és una experta i apassionada de la garrofa i per això recorro a ella: Creus que darrerament s’ha revaloritzat a través de la seva versatilitat? Que som capaços d’anar pel món amb aquest fruit a la butxaca i sentir-nos orgullosos de tot el que representa? “Estem començant a posar la garrofa al lloc on es mereix. Però encara encara ens falta camí a fer. No és normal que no trobem garrofa enlloc, quan som un dels territoris que més en produeix”. I és que els garrofers s’hi senten bé a la costa del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. “És com si anéssim a Noruega i no poguéssim menjar salmó enlloc”. La garrofa és un superaliment local i una alternativa per a la sobirania alimentària més dolça.
“També admiro aquest signe de vitalitat que té el garrofer, que mai perd les fulles”
La garrofa com a mirall d’un territori mancat d’identitat i autoestima o la garrofa com a símbol de vitalitat i de supervivència?
Miró deia que s’ha d’escoltar el crit de la terra, explica l’Elena, per això, també és una part important del projecte l’adequació de tota la finca del mas. En aquest sentit, els camps que envolten el Mas Miró acullen una plantació de productes ecològics cultivats per una empresa local. Als terrenys de la finca s’ha intentat representar la diversitat natural que ha tingut el mas al llarg de la seva evolució: garrofers, oliveres, horta, vinya i ametllers configuren el paisatge de Mas Miró. Per fer una passa més enllà ara la part d’horta s’ha començat a treballar en biodimàmic.
Escoltem, doncs, la visió de l’artista de Mont-roig i aquest crit de la seva terra. Perquè Mas Miró també és l’aposta per potenciar un destí a nivell paisatgístic, cultural i gastronòmic; simbolitzat a través de la garrofa que, fos on fos, Joan Miró sempre portava a sobre. Crec que estaria d’acord amb la Clara quan diuque “és hora d’elevar-la al lloc que es mereix en la nostra dieta i en el nostre imaginari”.
