A la Martina Millà li interessa la gent que té una manera de percebre el món diferent. Per això potser fa anys que treballa com a Cap d’Exposicions a Fundació Miró, tractant amb artistes de tota mena. Abans de començar l’entrevista, m’explica que ha estat llegint sobre l’aphantasia, la incapacitat d’algunes persones d’imaginar imatges al seu cervell. “Moltes persones que es dediquen a l’art de la imatge tenen aphantasia!”, diu. “Em semblen molt interessants, aquests temes. Potser per això també m’agrada l’astrologia”.
T’interessa l’astrologia?
Molt. M’ofereix una mirada paral·lela a tot el que està passant, és ideal per a complementar el relat quotidià.
I t’ha interessat tota la vida?
Jo vaig néixer al 65, i als sixties i als anys setanta, l’astrologia estava a l’ordre del dia. Ara ha tornat. Són com un pèndol, aquestes coses. Per exemple, al segle XIX hi havia molt d’interès per les coses ocultes (bé, ocultismes és una paraula negativa, però ja m’entens!) i després tot això es va reprimir.
Com és que es va reprimir?
La Dolors Marín és una autora meravellosa especialista en anarquisme i feminisme, que va escriure un llibre titulat “Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita dels drets civils”. Al llibre explica la relació entre el lliurepensament, el feminisme i l’espiritisme. A Catalunya, el moviment anarquista i socialista del segle XIX tenia molta representació de dones i pensadores, vinculada a l’espiritisme. Era un moment de transformació social i de pensament. Però aleshores hi va haver una mena de backlash des de l’àmbit masculí i polític per eliminar la capa espiritista, i només parlar de materialisme. Del que es toca i el que es veu. Però tot és un cicle, aquests temes es reparteixen i tornen a sortir. Va passar al segle XIX, però els moviments esperantistes van tornar a aflorar abans de la guerra, durant els anys vint, amb el naturisme, també. A finals dels seixanta i els setanta, també tornen a florir amb força.
Tot això, aquí a Catalunya?
És que té una arrel en la cultura catalana, això. L’Alfons Borrell, pintor abstracte i colorista de Sabadell, m’explicava que la seva mare el portava a sessions d’espiritisme quan era petit. Hi ha la Pilar Bonet, que té aquest grup de dones visionàries. Jo crec que una part del feminisme català va molt lligat a aquests temes. I la Dolors Marín ho va rescatar. I ara torna a sortir, curiosament.
Com és treballar amb artistes emergents?
L’Espai 13 de la Fundació Miró, que el porto jo des de fa bastants anys, planteja preguntes sobre la creació emergent. Hem parlat d’infinitat de temes. Per exemple, la locació dels artistes, o la seva educació. Hem explorat l’experiència nòmada dels artistes, com els afecten els estudis a l’exterior o les residències. M’interessen totes aquestes dinàmiques, perquè afecten com es produeix i què es produeix. També m’interessa l’ortodòxia disfressada d’heterodòxia.
Què vols dir?
Doncs aquesta gent que va disfressada d’heterodoxa, però que en el fons són ortodoxes. És una manera de ser trencador sense ser-ho, en realitat. A la cultura catalana això també es dona, passa a tot arreu! És una contradicció que m’interessa molt. Em fascinen aquestes temàtiques que tot i que ens parlen de l’art actual, sempre tenen connexió directa amb la vida de Miró, hi ha un eco en la seva biografia.
Miró es disfressava d’heterodox?
No, tot el contrari. Miró feia molt autocontrol. Si vas a Montjuïc a veure on està enterrat, et trobes amb la tomba gòtica dels seus pares, s’hi veuen les aspiracions burgeses de la seva família. Ell és allà enterrat, i imagino que deu estar encantat! Però a la vida real, Miró tenia un esperit a dintre, que es va passar tota la vida intentant controlar sota una aparença de tímid. Tot era perquè no sortís el dimoni. Bé, el dimoni no. El que duia a dins, que era molt potent. I ho plasmava a les obres. Però la cara externa era molt controlada.
Aquest autocontrol potser li ha anat bé. Ajuda al fet que un artista sigui estimat.
Miró estava molt obsessionat amb les figures artístiques. Es mirava exemples i contraexemples d’artistes i els seus caràcters. Dalí li feia un cringe total, a Miró! Ell ho concentrava tot en l’obra, la persona passava a un segon pla. Clar, eren contraris. A l’Espai 13 també hem explorat, juntament amb el Pere Llobera, la idea dels artistes naturals. Hi ha artistes que no poden ser altra cosa que artistes. Jo crec que Miró era un pintor d’aquests naturals, no sabia fer altra cosa!
Tu creus que aquesta gent realment existeix?
Sí, totalment.
Però poder-te dedicar a l’art també és un privilegi.
Menys excepcions comptades, tots els artistes del nostre context pringuen molt. És a dir que de privilegis res. És una carrera que tries vocacionalment i saps que pringaràs, que tot serà d’una precarietat brutal. He conegut molts artistes que no venen d’entorns privilegiats, i són uns cracks. Barcelona és profundament classista encara que no en parlem! Qui pot comprar art, normalment té diners, evidentment. Però dins de l’art hi ha lligues i existeix l’escena local que resisteix. Tots van molt justets, però per això fan tanta pinya. Aquí hi ha una bohèmia real. Però sí, per mi existeixen els artistes naturals: ja pots ser fill de taxista o de modista. Hi ha gent que entra en contacte amb el món dels colors, les textures. I no pot fugir-ne.
Hi ha artistes no naturals, que també es dediquen a l’art?
Sí, i també poden agradar. Miró va haver de lluitar contra tots els prejudicis dels seus pares, fins que es va deprimir i al final el van acabar recolzant.
Encara existeix aquest prejudici?
Hi ha aquesta idea de “sobretot no et facis artista”. Però és que hi ha gent que no pot fer altra cosa. El que constato després de quinze anys de treballar amb artistes emergents és que hi ha artistes boníssims, aquí. I que els hi hauríem de donar suport i promocionar.
I per què no els fem cas?
Vaig presenciar una trobada amb un artista flamenc de Brussel·les, en Kasper Bosmans, i un artista de Barcelona, en David Bestué. Parlaven de què significa ser artista en aquests dos contextos. No tenia res a veure! El Kasper ens deia que, a Bèlgica, ser artista és una cosa molt valorada. Ara està fent una obra per l’Ajuntament de Brussel·les i té contacte amb galeries internacionals. I El David, que és un crack absolut, treballa en projectes amb molt poc pressupost, i aquí el col·leccionisme local és gairebé inexistent. A Bèlgica, la gent de la carnisseria i la gent que ven pa, compra art. El col·leccionisme d’aquí sovint és una manera de demostrar el poder econòmic i, en comptes de comprar aquí, els col·leccionistes se’n van a les fires internacionals.
D’on ve aquesta disparitat?
Als anys setanta, a Espanya hi havia un equilibri entre els preus i els sous. Et podies fer una col·lecció d’art. I la gent comprava. Era l’època de les galeries del Consell de Cent. Però els vuitanta van marcar l’entrada de l’art espanyol al mercat internacional, després de la mort del dictador. Aquí hi va haver una inflació de preus brutal, i el col·leccionista petit va quedar enrere. Des d’aleshores, només els rics poden comprar art. El moment dels setanta no l’hem pogut recuperar. I la gent ha perdut poder adquisitiu, la classe mitjana no existeix. A més, a Catalunya tenim elits polítiques i econòmiques a qui l’art els importa un cogombre. Hi ha molt poc interès per la cultura. N’hi havia abans de la guerra, n’hi havia als anys setanta. Però els vuitanta s’ho van carregar tot! És curiós, perquè es van crear unes estructures per tenir una cultura catalana forta, que fos institucional i potent. Però quan ho fas tot institucional i potent hi ha alguna cosa que passa, es genera una desconnexió.
Què vols dir?
Estic parlant d’hegemonies. Crees, per exemple, el Teatre Nacional de Catalunya. En el moment en què fas infraestructura cultural, també estàs intentant controlar el relat. Aquí comences a acotar i constrènyer, i estàs matant alguna cosa. Ja no és cultura, és una altra cosa. És cultura oficial, si vols. Però és una altra cosa. La cultura són els creadors i la cultura oficial sempre grinyola. Això ara li està passant al Plensa! I Joan Brossa li va passar una mica, també. Als vuitanta, va deixar de ser un artista bohemi i de qüestionar el sistema per a ser un dels artistes oficials. Potser es va fer gran i es va apalancar una mica. Sap greu de dir-ho, però és veritat. Al final, jo em dec a Miró. I Miró és l’autenticitat. I també soc Sagitari. Penso que no et pots vendre.
Si no ets autèntic, no pots ser bon artista?
Hi ha molts artistes bons i que van treballar per les institucions. Goya i Velázquez, per exemple, pintaven els reis. Ho van fer amb una saviesa brutal, val colar gols a tort i a dret. No sé si hi ha artistes d’aquesta intel·ligència artística o poètica actualment, capaços de fer aquest doble joc. Però tampoc crec en demonitzar les institucions. Hi va haver una època, fa quinze anys o així, que per herència de l’acadèmia americana, es va posar de moda la crítica institucional. I el tema es va polaritzar molt: els creadors contra la institució. Tot depèn de la institució, perquè cada institució és un món! És més complex, el tema.
I què poden fer bé, les institucions, per no matar l’ecosistema creatiu?
Poden fer col·leccions amb criteri. Comprar. Les col·leccions han de reflectir la riquesa i el talent de cada moment, que n’hi ha moltíssim. I llavors, exposar. Fer exposicions d’aquests artistes.
Això suposa diners.
Bé, tampoc són tan cars els artistes. Sí que hi va haver una època que es van arribar a preus impossibles. Els artistes emergents no són tan cars. I clar, cal dotar als museus públics de diners per a comprar. L’ICUB, després de la pandèmia, van fer una mesura extraordinària perquè compréssim obra. Del Miró de la primera època, més enllà de a la Fundació Miró, n’hi ha poquíssim! El Miró dels anys gloriosos, està escampat pel món. Aquí en tenim, de la seva col·lecció personal o de col·leccions privades d’amics. Però de gent que hagués comprat Miró, no n’hi va haver. No tenim Miró, aquí a Barcelona! El van reconèixer un cop va obtenir la fama internacional.
Abans s’havia de passar per París per triomfar a Catalunya. I ara què s’ha de fer?
Els artistes catalans actuals tenen molt poca projecció internacional. A no ser que, com l’Oriol Vilanova, visquin fora. Ell viu a Brussel·les, o l’Eva Fàbregas, que viu a Londres. Ara interessa molt tot el tema decolonial, i com deia el Martí Anson, que és un artista de Mataró, no som prou exòtics per ser atractius al mercat internacional. És a dir, tenim una idiosincràsia particular, però no som prou exòtics.
Ara hi ha un debat sobre si podem fer servir la teoria postcolonial per parlar de la cultura catalana.
Brossa ho deia, que érem una colònia espanyola. És complicat dir-ho ara mateix, és problemàtic. El discurs decolonial, en part, ha servit perquè no canviés res. Però també ha servit perquè hi hagués una nova consciència. N’hem après moltíssim. Dels horrors que es van perpetrar a l’índia o a l’Orient Mitjà. Jo vaig estudiar a Nova York, del 90 al 92, fent un màster. I era el moment dels ‘queer studies’. D’això fa trenta anys! Tothom anava tatuat, i jo flipava! Aquí aquestes coses arriben quan arriben, hi ha un decalatge d’anys amb aquests temes. Sí que crec que, durant molts anys, els historiadors catalans es van centrar molt en l’anàlisi marxista, en la lluita de classes, i van parlar de la burgesia contra els moviments obrers, dels Cors Clavé, o del conservadorisme de Gaudí. I del tema dels negrers, no se’n parlava gens. Però jo també he detectat que després d’aquests anys marxistes, de tots els discursos històrics sobre la lluita de classes, s’ha intentat reduir la catalanitat a una cosa de dretes, equiparar-la al Pujolisme, quan en realitat sempre ha estat molt més complex. Sempre.
Aquest discurs també fa mal a la cultura catalana?
Hi ha discursos molt tendenciosos. L’únic que s’ha de fer és llegir molt, i conèixer la història. Cal estar alerta per a contrarestar-los.
Fa poc que a la Miró heu inaugurat ‘Amics imaginaris’, una mostra que vol apropar l’art contemporani a tots els públics. Com s’aconsegueix, això?
S’ha de fer pedagogia constantment. Hi ha gent que no sap on és, la Fundació Miró. Hi ha gent que no sap qui és Joan Miró. S’ha d’insistir sense ser condescendent. Una molt bona manera d’involucrar el públic és tenir creadors en residència. El principal grup de visitants de la Fundació Miró són francesos, perquè allà tenen cultura de museus i d’educació. Hi ha una apreciació de la cultura. O fins i tot a Madrid, era impressionant la gent que hi havia a ARCO. A Barcelona falta, això, la gent no coneix els artistes emergents. Preguntem a la gent del carrer si coneixen algun artista viu! Hi ha molt poca cultura visual, i així ens va. Durant la postguerra i els anys cinquanta, hi havia un activisme molt potent de defensa de la cultura a Catalunya, del qual Miró formava part. I ara la cultura està en perill per deixadesa, perquè ens pensem una mica que no està en perill.
I com t’ho fas, per conèixer les noves veus de l’art?
Tinc una doble vida. La meva feina a la Miró, i la d’anar a espais independents. Segueixo molt tot el que es fa a la Sala d’Art Jove. Sí que últimament veig que començo a tenir una edat i hi ha coses que generacionalment se m’escapen, i això ho tinc assumit. És un tema de referències, del que als artistes els ha influït pel que fa a la cultura popular. Això a mi se m’escapa! Els referents canvien, clar, però el talent sempre es pot identificar. I això t’ho dona l’experiència, que al final és cultura acumulada. Alguna cosa bona ha de tenir!
_______________________________________________________
Fotografia de portada: AI curator Martina Millà. Press conference. Photo Pep Herrero c Fundació Joan Miró
