Tan aviat parla de la fi del món, com dels ocells que hi ha al teu barri, descobrint-te que aquestes dues coses estan més relacionades del que creies. La Marta Tafalla és la persona indicada a qui fer les preguntes que tots tenim sobre el futur del planeta i de la humanitat. És doctora en Filosofia i professora d’ètica i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva recerca se centra en la relació entre animals, humans i natura des d’una perspectiva ètica i estètica. Ha escrit diverses publicacions, la més recent de les quals es titula Ecoanimal: Una estética plurisensorial, ecologista y animalista, (Plaza y Valdés, 2019).
De petita, tenies interès per la natura i l’ecologia?
Des de sempre. Els meus avis materns tenien una granja en un poblet de Galícia i la meva mare va créixer allà abans de venir a viure a Catalunya. Quan jo era petita, la mare em parlava contínuament d’aquella granja: de la vida amb els animals, de caminar pel bosc… Això em feia rumiar molt. A més, sóc dels anys 70 i en aquella època l’ecologisme era molt present l’atmosfera col·lectiva.
Però tu vas créixer a Badalona, en un entorn urbà. Creus que vas idealitzar una mica aquest món rural del qual et parlava la teva mare?
Idealitzar-ho, no exactament. Ella m’explicava les coses bones i les dolentes. Per exemple, jo, des de petita no volia menjar animals, i teníem moltes discussions amb la meva mare sobre el que passava a la granja. No ho idealitzava, em suscitava un interès profund i moltes preguntes.
Ja des de petita no volies menjar carn. Què et deia la teva mare quan tu li explicaves això?
La mare em deia que, quan ella era petita, criaven els animals i els mataven a casa. Això la impressionava molt, es tapava les orelles quan sentia cridar els porcs, per exemple. Però els meus avis li havien dit “és que si no et menges animals, et moriràs.”. Per ella, no hi havia alternativa. La meva mare havia fet un procés que crec que fan molts infants: empassar-se l’empatia i la compassió, i acceptar que no hi ha cap altra possibilitat.
I tu què li deies?
Jo li deia que allò no era cert! Jo llegia i veia que hi havia gent vegetariana, per exemple. A la meva mare li molestava la meva resposta, perquè crec que removia tot aquell procés de reprimir-se que ella havia hagut de fer. Això li passa a molta gent, quan parles de veganisme o vegetarianisme, s’enfaden d’una manera visceral. Crec que està relacionat amb el procés que van fer de petits. Quan ets gran, haver de remoure això, és dolorós.
Forma part de fer-se gran, reprimir aquesta empatia?
Per a moltes persones, sí. Si t’hi fixes, veuràs que al nostre entorn hi ha la idea que els animals són una cosa de nen petit. La literatura infantil està plena de personatges animals, mentre que la literatura adulta en defuig. Si t’interessen els animals, sembla que siguis infantil!
Si t’interessava tant la natura, com és que vas decidir estudiar Filosofia? Per què no Biologia o Ciències Ambientals, que van més al quid de la qüestió?
Però, per què pensem que sempre és la ciència la que va al quid de la qüestió, i no la Filosofia? Tot el moviment de defensa dels animals sorgeix de la Filosofia. La construcció d’aquesta disciplina acadèmica que és l’ètica animal no l’han construïda els biòlegs o els veterinaris, sinó els filòsofs.
Per què la Filosofia s’ha encarregat d’això?
Hi ha un motiu molt clar. Els biòlegs i els veterinaris acaben treballant en indústries que exploten animals, per a guanyar-se la vida. La formació que reben els estudiants d’aquestes carreres els empeny a no sentir compassió. A la universitat, em vénen a veure estudiants de veterinària i m’expliquen que a la carrera els eduquen a no ser empàtics amb els animals, perquè després s’hauran de passar la vida matant-los. La filosofia et permet pensar lliurement què és un zoo o què és una granja, perquè no et guanyes la vida en aquestes institucions.
La teva línia d’investigació vol pensar la naturalesa d’una manera ètica i estètica i des d’una perspectiva crítica. En què consisteix això?
La majoria de la gent vol tenir experiències estètiques de la bellesa natural. Anar a passejar, veure paisatges, contemplar el cel, el cant dels ocells. Però vivim en una societat on es vol fer negoci amb la bellesa natural. Ens ensenyen que, si volem contemplar paisatges espectaculars, hem d’anar a una agència de viatges, agafar un avió fins a Vietnam i gastar-nos diners. La bellesa natural és com una mercaderia en aquesta societat, i això ens porta a tenir experiències estètiques superficials i destructives. Per anar fins a Vietnam, per exemple, has de contaminar molt! El que a mi m’interessa és com podem alliberar-nos d’aquesta visió mercantil, i fer una recerca d’experiències estètiques de la naturalesa que no passin per l’ideal capitalista i consumista. No sabem fer-ho! Cal fer un procés d’aprenentatge: jo l’he fet, aquest viatge, i és difícil. Però alhora pot ser molt divertit.
En què consisteix aquest procés?
A Instagram veuràs que tothom viatja molt. Si vas a Collserola o al Montseny, no et semblarà prou interessant. Estem acostumats a veure natura al nostre entorn proper i no observar-la: no saps quines espècies d’arbres hi ha al parc del costat de casa teva o quins ocells, o quins insectes. Si tu vas a un lloc que “no és guai” (un solar abandonat, un parc urbà, un racó de bosc proper on vius), amb tot el matí per endavant, pots començar a observar les espècies d’arbres, els arbustos, els insectes, els ocells. Si tens paciència, hi ha un moment on t’adones que un tros de solar abandonat és interessantíssim: hi ha moltes espècies i hi passen moltes coses. Hem d’aprendre a veure que en llocs senzills, propers i fins i tot urbanitzats hi ha molta bellesa. Per fer-ho, has de vèncer una sèrie de prejudicis davant aquesta natura més familiar o quotidiana, has de deixar de pensar que no és interessant.
D’on surten aquests prejudicis?
El gran problema que tenim és l’antropocentrisme. Els humans de la nostra civilització ens veiem com els únics éssers importants del planeta. Creiem que estem per sobre de tot, que som més intel·ligents, que tenim una ànima immortal… Veiem la terra com un escenari que ens han posat per a nosaltres i les altres espècies com a instruments que podem utilitzar.
Com hem arribat a veure la terra com el nostre escenari?
Sempre hem sentit a parlar de la natura com si fos propietat nostra. Ens ho ensenyen de petits a les classes de medi, de biologia, de geografia. T’ho van ensenyant i ho naturalitzes. Quan a la televisió diuen que el govern ha decidit fer una carretera, ningú pensa que allà hi viuen altres espècies. Pels animals, una carretera és una trampa mortal, però això sempre serà secundari perquè creiem que el territori ens pertany. Ens ho han anat reforçant, fins al punt que quan algú diu ‘però les altres espècies també tenen drets!’, la gent no ho entén, perquè queda completament fora de la seva cosmovisió. Hem expulsat del sentit comú el respecte per les altres espècies. Podem pensar que això és només un problema de la dreta, però l’esquerra també ho fa. A Catalunya i Espanya les esquerres són antiecologistes, també entenen la natura com un recurs a explotar.
Plantegem les solucions a la crisi climàtica també des d’aquest antropocentrisme? Volem salvar el planeta per a salvar-nos a nosaltres?
El moviment ecologista està molt obsessionat amb el canvi climàtic, i només ens preocupa com ens afectarà a nosaltres. La gent no se sent interpel·lada quan parles d’extincions de milions d’espècies. Ni sap ni quines espècies són, ni què fan aquí. Amb aquesta visió tan reduccionista és impossible resoldre el canvi climàtic. L’antropocentrisme és una trampa, ens ha fet reduir tant la visió que tenim de la natura que no podem entendre la gravetat del problema.
No som conscients de què està passant?
L’altre dia, el Servei Meteorològic de Catalunya va fer un estudi que pronostica com serà l’augment de temperatura a Catalunya. El 2050, 3 graus més. Cap a finals de segle, 5 graus més. Un augment de 5 graus en vuitanta anys significa que no es podrà viure a Catalunya! S’ha acabat, adiós muy buenas! Jo ja m’he acomiadat d’algunes persones. Però la gent no ho està entenent.
O no ho volem entendre, o no estem prou informats… Què està fallant?
Hi ha una manca de responsabilitat per part de la classe política, i també per part del que anomenem ‘els intel·lectuals’. Tampoc sé que passa amb els científics, que no troben la manera d’explicar això. Col·lectivament no ho volem entendre, però estem en una situació d’extrema gravetat i no estem reaccionant. Això vol dir que els teus néts es moriran, de gana, de calor, de pandèmies! Vol dir que s’ha acabat, no podràs viure a Catalunya: on aniràs a viure? A altres llocs estaran molt pitjor.
Per tu és segur que col·lapsarem?
Completament. És més evident encara perquè ningú que tingui poder està reaccionant. No estan fent res! No sé si creuen que solucionar-ho és inviable, si no saben què fer, o si no ho entenen. Les classes polítiques i econòmiques no fan res per posar-hi remei.
Però els polítics es reuneixen per parlar d’aquests temes. Les cimeres pel clima no serveixen, llavors?
No estan fent res que sigui viable. Es reuneixen i parlen, però no han proposat res eficaç per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle, per exemple. Cada any augmenten, aquestes emissions! El que s’hauria de fer per reduir les emissions va en contra de la lògica capitalista neoliberal: hem de decréixer. I en el món on vivim, les elits econòmiques no volen proposar decréixer. Quan parlem de decreixement, no ens referim als països pobres o les classes més vulnerables. Qui ha de fer un decreixement són els països rics i sobretot les classes riques d’aquests països. Aquesta gent és la que té el poder, i és la que no vol decréixer. A les cimeres es reuneixen i discuteixen, però no han proposat mai cap cosa que sigui viable i tingui un efecte real.
Una possible solució que tu defenses és el rewilding. En què consisteix?
El que proposa el rewilding és que hi ha d’haver grans extensions de territori governades per les espècies salvatges. A això a la majoria de gent li sembla una ximpleria, perquè no tenim coneixements de biologia. Amb coneixement biològic entenem que qui fa funcionar la natura són les espècies salvatges, i el Re-Wilding els dona territori perquè puguin regenerar els ecosistemes. Així, les altres espècies es poden fer resilients de cara al canvi climàtic que ve. Si no fem res, a mesura que la temperatura augmenti, les espècies moriran, canviaran de conducta, migraran… hi haurà un gran caos al planeta terra! Hem de donar marge a la Terra perquè s’adapti, i això vol dir tenir territoris on les espècies puguin recuperar-se. No vol dir, però, que en els llocs on fem rewilding la gent hagi de marxar. Però sí que hem de deixar de fer algunes activitats per tal que la vida salvatge es reorganitzi i, per tant, es pugui recuperar.
Què hauria de passar perquè això s’implementés?
El rewilding només és viable si va acompanyat d’un procés de decreixement. El problema de la catàstrofe ecològica es pot resumir molt ràpidament: els humans tenim sobrepoblació i consumim massa recursos. A causa d’això estem devastant la terra, eliminant altres espècies, destruint ecosistemes i provocant un canvi climàtic. L’única manera de revertir això és fer un decreixement: tenir menys fills i viure d’una manera materialment més senzilla, consumint menys. Si reduïm la nostra activitat, les altres espècies potser es podran recuperar. Qui fa funcionar els ecosistemes són les espècies salvatges, no nosaltres. Per això hem de reduir l’activitat humana i augmentar la de les altres espècies. Això és el que intenta fer el rewilding.
Per aconseguir-ho, doncs, caldria canviar com pensem sobre les altres espècies…
Per això necessitem biòlegs! No perquè estiguin al zoo, sinó perquè puguin divulgar aquest coneixement. Ens costa d’entendre el rol de les espècies salvatges en els ecosistemes, perquè sempre ens han dit que els éssers humans són superiors a la resta d’animals. Ens repetim contínuament “l’ésser humà és l’únic que té llenguatge“, “és l’únic animal amb raó”, etcètera. Els divulgadors han de fer feina ràpidament, i també els mitjans de comunicació, perquè puguem entendre que els animals són molt intel·ligents, i que gestionen els ecosistemes.
Els mitjans no aborden correctament la crisi climàtica?
És xocant que la televisió catalana no tingui programes d’aquests temes. La televisió pública, quan detecta que la seva societat no entén qüestions bàsiques de biologia, hauria de crear programes de divulgació científica.
És un problema d’aquí, o està generalitzat?
A Alemanya o el Regne Unit hi ha programes d’aquesta mena, per exemple. En la majoria de països europeus, la societat està més conscienciada i té més coneixements de la natura que aquí. Això no vol dir que ho facin tot bé, perquè els seus territoris també estan molt degradats, però sí que hi ha més gent amb passió i coneixement sobre la natura. A Catalunya i Espanya, això no passa. La majoria de gent no reconeix les principals espècies del territori, és un problema col·lectiu.
Què ens diferencia d’aquests països?
Crec que té a veure amb el fet que aquí hi ha molts caçadors, que han tingut influència política i han divulgat valors de l’antropocentrisme. També som un país de ramaders: la ideologia ramadera exalta l’animal domesticat, i té odi cap a l’animal salvatge, són vistos com un problema. Però en realitat, són un problema per a un negoci concret, un negoci que té molta influència política i econòmica. La visió ramadera d’”el llop és l’enemic”, s’ha generalitzat socialment. I aquí és on hi ha el problema, perquè la ramaderia és una de les principals causes de la pèrdua de biodiversitat i del canvi climàtic.
Durant el confinament, vam pensar més en la natura que de costum?
Potser sí. En vam pensar una mica, però la gent ja se n’ha oblidat. El que vam poder veure durant el confinament, és que si nosaltres frenem, la natura es recupera. Es va fer evident! I si trobéssim un equilibri, podríem trobar maneres de viure bé amb la natura. Però, perquè això passi, hem de frenar!
També està aflorant el desig de tornar a viure en ambients rurals o “retornar a la natura”. Com ho veus això?
Retornar a la natura no és tornar al món rural! De natura n’hi ha a tot arreu, una altra cosa és que deixem que es manifesti. En el món rural també hi ha molta explotació de la natura: macrogranges, escorxadors, projectes miners, caçadors… El món rural s’ha de reinventar, de la mateixa manera que ho han de fer les ciutats. La qüestió no és anar a viure al món rural, sinó deixar d’explotar la natura. Si amb el mateix ideal de destrucció te’n vas al món rural, segueixes destruint…
El panorama és desolador i costa ser optimista. No vius amb ansietat constant?
Jo vaig tenir una època que vaig patir molt. Quan et poses a llegir sobre com les espècies pateixen, o com les comunitats indígenes s’han vist afectades per la crisi climàtica, sents dolor i frustració. Se’t trenca el cor! A Confesiones de un ecologista en rehabilitación, l’ecologista Paul Kingsnorth relata la desesperació i el seu procés de rendició davant la causa ecologista. Ara s’ha retirat a un petit poble a esperar el col·lapse del món. Jo m’identifico amb alguna de les coses que explica… (riu). També em va impactar molt un llibre del Peter Brannen, The ends of the word, on s’explica la història del planeta terra i les extincions que hi ha hagut. D’alguna manera, Brannen diu que, a gran escala, nosaltres ens extingirem però la terra seguirà endavant. Si fem exercici de veure que els humans no som tan importants, podem entendre la nostra extinció com una manera d’alliberar la terra i permetre que es recuperi.
Estem condemnats, però hi ha esperança igualment?
L’horitzó d’esperança no és pels humans, sinó pel planeta. Nosaltres, em temo que ho tenim negre. Si sobreviu algú, serà en unes condicions molt horribles: la civilització tal com la coneixem s’acabarà, i força aviat. Però amb aquest horitzó que ens planteja Peter Brannen, la vida seguirà: hi haurà altres espècies, la biosfera seguirà endavant. Potser això és el que importa, però és una pena que els humans siguem així, perquè podem viure bé al planeta terra, el que passa és que no volem.
Siguem així com? Egoistes? Covards?
La por és un element molt important. Richard Louv ho explica molt bé a Los últimos niños en el bosque: en les societats industrials, les persones s’han allunyat tant de la natura que li tenen por, i com més por li tenen, més la desconeixen. És un cercle viciós que ens porta a no entendre com funciona la natura, i això ens condemna. A Collserola hi ha porcs senglars, són els nostres veïns! Però la gent els té un pànic irracional. La covardia té a veure amb el desconeixement: què vols que et faci un porc senglar? No és un carnívor!
Per acabar, quina acció individual creus que és la més transformadora per a fer front a la crisi climàtica?
Les accions individuals són importants, sobretot si les fem col·lectivament! Si ens organitzéssim, podríem evitar algunes de les conseqüències més greus del canvi climàtic. El més efectiu, però, no és fer coses, sinó deixar de fer-les. Per exemple, tenir menys fills, o no tenir-ne. Jo sóc conscient que això sona molt malament. També és efectiu volar menys, agafar menys el cotxe i deixar de menjar animals. No és tan difícil, només hem de deixar de fer coses. Però cal que repensem la nostra concepció de la felicitat, que hem identificat amb els diners i el consum, per a gaudir de coses més properes. Hem de valorar la natura que tenim a prop, observant les altres espècies. Això pot donar molt de plaer, però cal esforç per aprendre-ho a fer sense que et suposi una frustració. Hem de repensar què ens fa feliços, i què és el que realment val la pena.
__________________________________________________
Fotografia de portada extreta de:
https://www.instituthumanitats.org/es/ponentes/marta-tafalla
