Maria Guinovart: “El motor de tot és la curiositat”

Maria Guinovart és la presidenta i directora de la Fundació Espai Guinovart, des d’on difon i actualitza el llegat del seu pare, el pintor Josep Guinovart. I diem “actualitza” perquè la Maria és una persona inquieta, energètica i apassionada, que sobretot té la voluntat de demostrar que l’obra de Guinovart, “Guino”, com li diu ella, encara ens interpel·la avui en dia. Fins i tot si l’art que més ens interessa és el del vi.

A Guinovart li agradava el vi?

Molt, i feia quadres amb ceps de debò! La veritat és que era espectacular. Una de les últimes exposicions que va fer va ser el 2007 al Vinseum de Vilafranca, i hi ha un mural seu de més de 8 metres a les bodegues Mas Blanch i Jové. També va fer moltes etiquetes per diferents vins i caves. Recordo una performance a la Bodega Jean Leon, on vam plantejar una exposició sobre un minotaure lligat al laberint i les vinyes esdevenien aquell laberint. Una catedràtica de grec va explicar les obres en clau mitològica i després va haver-hi una dansa del minotaure entre les vinyes. Va ser meravellós. És una passada com les arts, que són moltes, poden quallar conjuntament. El vi és un art, i en aquest cas es trobava al mateix lloc amb la dansa, la pintura, la música i el menjar. Guinovart ho unia tot.

Tot, tot. Quina importància té en Guinovart la necessitat d’expansió i d’investigació?

Si el Guino era alguna cosa, era un alquimista. Tots els materials li parlaven, els donava forma per crear el seu llenguatge i per dir allò que volia. Per això utilitzava, per exemple, ceps. Quan algú necessita expressar-se tant, si no pot fer-ho amb la seva totalitat se sent censurat. Per a ell tot era llenguatge, expansivitat, recerca. El Guino sempre dia “vaig buscant aquell blau que espero no arribar a assolir mai”. Saps per què? Perquè quan no arribes al teu objectiu, crees un desig. Pensa que ell abandonava totes les obres quan les acabava. Ja no li interessaven.

Però aconseguia arribar al desig?

No. Com que no hi arribava, a aquell lloc on ell sempre esperava arribar, es generava una frustració que feia que ho abandonés. De fet, hi havia gent que al cap d’uns anys li demanaven restaurar una obra, i es trobaven que ell els tornava una peça totalment diferent. Perquè aquell ja no era el llenguatge, perquè ja havien passat molts anys, perquè ja no es reconeixia en aquella peça. Tenia sempre aquesta necessitat d’expansió, de seguir expressant allò que sentia. Sempre buscava fugir dels límits, per això hi ha molts quadres amb els laterals pintats o amb la tela trencada. I això al 2019 ja no sembla trencador, però era molt agosarat per algú que va néixer el 1927. Era d’una modernitat tremebunda.

Si sempre hi ha aquest procés, en realitat no hi ha mai una obra acabada.

No hi ha mai una obra acabada, com no crec que hi hagi un discurs acabat. Alguna vegada he llegit d’ell que al final li havien d’arrencar les peces de la mà, perquè si no, no les acabaria. A les exposicions hi havia obres que les acabava quan ja estaven penjades. Sempre li faltava aquell “què”. Per descomptat, les de Guinovart sempre eren obres inacabades.

Guinovart va més enllà de l’aspecte pictòric, per exemple amb la barreja de materials. Les possibilitats a l’hora de crear se li devien tornar infinites!

Totalment. Per això el Guino sempre és molt realista, per molt que figuratiu només ho va ser als principis. La seva pintura va canviar després de tornar de París, l’any 1953. Ell és realista perquè no representa la natura, sinó que la presenta. No només s’acontenta en pintar i en plasmar. En uns quadres hi ha ceps, en altres hi ha hams, en altres hi ha pedra. Va incorporant els elements. I evidentment els suports que utilitzava podien ser infinits, perquè feia servir des de plàstic a fibrociment, passant pel llenç, la fusta, el cartró… Les possibilitats eren inesgotables.

Això lliga amb la seva capacitat de reinvenció.

Sí, amb la recerca constant i la seva curiositat infinita. No hi havia res que no li cridés l’atenció! La seva il·lusió més gran era entrar a una ferreteria. Tot li suscitava alguna cosa. Entrava i descobria. Jo me’l vaig trobar més d’una vegada a la plaça Palau de Barcelona, i ell estava anant a comprar a la casa de pesca perquè havia trobat uns hams concrets. Per ell tot era una font d’aprenentatge, res li era aliè. El Guino preguntava: “Com és que la gent em diu ‘que no vas de vacances’?”. Ell no podia anar-se’n de vacances perquè no considerava que estigués treballant mai. Quan marxàvem fora s’enduia les pintures i tot. Però insisteixo, no era perquè treballés, sinó perquè ho necessitava, com algú pot necessitat rentar-se les dents. Era la seva forma d’expressar-se.

En aquest sentit, era un artista instintiu?

Hi ha una part que segur que és instintiva. Com deia el poeta Alejandro Sanz [riu], “no és que fos el seu treball, és que és el seu idioma”. Era la seva forma d’expressar-se. Però també és veritat que davant d’aquesta part instintiva, hi ha peces que tenen esbossos. Aquests li permetien fer una aproximació a la peça “definitiva”, tot i que ja hem dit que no hi ha obra que s’acabi ni punt final al relat. Però suposo que els esbossos també vénen per aquesta sensació d’immediatesa: el Guino necessitava immediatament plasmar allò a algun lloc. Què és el primer que tenia? Una llibreta, un tovalló… D’aquell esbós, després passava a una concreció a la tela o en un suport diferent.

Abans has dit que Guinovart va tornar de París el 1953. Quins canvis ha tingut al llarg de la seva carrera?

En els seus orígens, el Guino era pintor de parets. La seva família es dedicava a això. Ell va arrencar així i sempre ho defensava, per això té una peça molt important que es diu Brotxa bandera (1970). Després, acadèmicament va fer els seus estudis, va anar a la Massana i a la Llotja, i ell sempre parlava d’una formació autodidacta perquè els diumenges se n’anava a pintar amb altres companys amb qui aprenien copiant-se els uns als altres. El punt d’inflexió més gran va ser el 1953, quan va tornar de París. L’any 1951 havia guanyat una beca de l’Institut Francès per anar-hi. Clar, veníem d’un Guino figuratiu que havia begut de Mir, de Nonell, de les obres més importants dels museus del país. Però imagina’t com va canviar tot quan va desembarcar a París!

Quins canvis fa?

Va abandonant el figuratiu del Grup Taüll, del qual va formar part: aquelles tauromàquies, aquelles famílies. I va començar a agafar el seu propi estil, abandonant l’academicisme. Això ho explica molt bé Joan Uriach, que va encarregar un mural al Guino pels Laboratoris Uriach. Ell va començar a fer una cosa molt figurativa, però després se’n va anar a París, i quan va tornar no deia res del mural. Al final, el senyor Uriach un dia el va anar a buscar, i li va dir que a veure quan tindria el mural. Aleshores el Guino, amb un bufador a la mà, li va dir: “Jo sóc el mateix, però pinto diferent”. A aquesta fragmentació brutal del 1953 cal sumar-hi totes les altres vivències: Mèxic, Estats Units, retrobar-se amb Agramunt…

Centrem-nos en Agramunt. Ell quan hi viu?

El Guino hi va anar amb onze anys, fugint de la guerra a Barcelona. La seva mare i la família d’ella eren d’Agramunt. Allà només hi estan vuit o nou mesos, però clar, per un nen d’onze anys de Barcelona, imagineu-vos el que és marxar de la ciutat, deixar l’escola que no li agradava un borrall, i trobar-se al camp en plena llibertat. A més, Agramunt la van bombardejar i ell se’n va anar a viure al bosc. Clar, descoberta del camp, de les estacions: a Barcelona se sap que és hivern perquè fa fred, però a Agramunt el camp et parla. Tot això se li va anar quedant a la memòria i li va sortir de forma constant a les obres.

I quan decideix crear la Fundació Guinovart que tu ara regeixes?

Guinovart sempre va seguir vinculat a Agramunt, hi anava de tant en tant. Fins que l’any 90, l’aleshores alcalde, el senyor Huguet, li va proposar fer una fundació. Aleshores ell deia que ni parlar-ne: una fundació sona a mausoleu! I el senyor li va insistir, i ell va anar entrant amb el joc, fins al punt que va fer un mural de 8 metres dins de la Fundació i va plantar-hi aquesta cabana on s’hi pot entrar, i que representa que són els records dels temps viscuts a Agramunt quan era nen.

Com concep Guinovart l’artista?

Vés a saber què t’hagués dit, ell! Jo crec que el Guino no parlava d’artista, ell deia que havia triat de forma conscient ser pintor, i que era primer pintor, després pintor, i tercer pintor. Jo crec que la paraula artista era una cosa que li grinyolava. Pensa que era algú que primer deia “l’única bandera que m’agrada és la pirata”, i que va acabar dient “a mi, de la bandera no m’agrada ni el pal”. No li agradava gens encasellar-se. Allò que dèiem que no tenia límits. Tampoc en les definicions.

No va deixar de pintar mai?

Mai de la vida. De fet, quan va ingressar pel primer infart, l’única cosa que el terroritzava era que li diguessin que no podia pintar. Ja em diràs tu per què li haurien de dir que no podia pintar! I el dia abans de morir estava firmant uns gravats que havia fet. Mai, mai, mai, va deixar de pintar. Tampoc va tenir crisis creatives, perquè les crisis les veia com una oportunitat. No era allò de dir “Ara què faig?”, sinó al revés: “Pare, no pararàs?”. Com a filla, li deia, “Hi haurà un moment per favor que podem anar al cine?” Però és que era el seu idioma, la seva manera de parlar.

Un idioma que parteix d’uns referents molt locals, com els detalls d’Agramunt.

Quan parlem de local,  crec que ho fem en relació a alguna cosa. Agramunt és extraradi en relació a Barcelona. Per tant jo crec que ell no sentia que res fos local, no en un sentit pejoratiu. Això el connectava amb Miró. Joan Miró agafava objectes molt quotidians i els donava un tractament diferent per tal d’elevar-los a una categoria superior. Una mica això és el que passa amb Agramunt, però no perquè sigui inferior a res, sinó perquè Agramunt és a la seva geografia emocional un lloc que té tot el pes del món.

Quan diem local ens referim a una manera d’entendre la vida d’una forma més propera, per exemple amb la terra i els seus materials.

Sí, per això quan ell va a Agramunt descobreix la terra, les estacions, el blat, el que significa que hi hagi farina; i quan va al mar i veu pescar entén la dimensió que hi ha darrere. No és el mateix veure el mar que anar a un poble de pescadors. Per Guino, el mar és alguna cosa més que un toll d’aigua blava a la qual li pots escriure poesies, també són els peixos. Per això estan presents en els blaus del Guino, els peixos, perquè ell entén el mar no com un blau infinit sinó també com una font de recursos. I el mateix passa amb la terra: el factor local et permet fer com si apropessis una lupa en un camp. I amb la cultura del vi, igual.

I el Guino plasmar tot això?

El Guino no parla del vi en ampolla,sinó de tot el procés. Dins d’un gra de blat o de raïm, hi ha tota la vida. El tractament que fa el Guino dels ceps és el mateix que fa quan parla d’arrels, són unes arrels aèries. I aquí torno a agafar-me a Miró, que deia que sempre s’han de tenir les arrels ben posades perquè a partir d’aquí pots créixer. El Guino tenia claríssimes quines eren les seves arrels i les reivindicava a cada pinzellada. Però no només les maternes i paternes, que el pare era de Tarragona, sinó també les seves arrels a nivell col·lectiu. Era algú que sabia de quin extracte social venia i que posava el pinzell al servei de la defensa de les minories. No s’atrinxerava sota cap bandera perquè no volia trair ni un mil·límetre els seus pensaments.

Quins pensaments, estètics o polítics?

Tot. Hi ha una anècdota de l’època del Zapatero, de quan els grups polítics encara demanaven el suport de la gent amb una certa reputació i feien llistes de persones que recolzaven un partit. En aquelles eleccions sortia el Guino recolzant Esquerra Republicana de Catalunya, però també Iniciativa, el Partit Socialista… Clar, ell deia que bevia de les fonts de tots ells, que no em es casava amb la totalitat d’un discurs polític però que estava d’acord amb parts d’aquest. No el podies fer arrenglerar només amb una sola filosofia. No aparèixer en cap llista seria com no tenir opinió, però aparèixer no vol dir casar-s’hi. No per falta de compromís, sinó al revés.

Però aleshores no podríem dir que tingués un lligam clar amb una ideologia?

Ell anava a votar, però no estava al 100% segur d’una sola cosa. El Guino sempre deia que no tenia la veritat. No podia casar-se amb una sola persona. Avui en dia, estic segura que hagués posat el seu pinzell al servei d’algunes causes, estic segura que diria que és una barbaritat que hi hagi gent a la presó per motius polítics. Però això no vol dir que després el trobessin en una llista electoral.

Com demostrava el compromís social?

L’última exposició en vida que va fer el Guino era sobre els seus cartells. En feia per tothom: des de festivals de poesia fins a amnistia dels drets humans o Salvem les entitats del Poble Nou. I no cobrava per cap cartell, eh. Era algú profundament lligat a les causes socials, molt compromès, i si alguna cosa hem après de l’Any Guinovart, que havia de ser un any i han sigut dos perquè s’hi han anat afegint entitats i museus, és que tothom ens ha dit: “El Guino era tan generós, que li volem tornar”. Això només s’entén des del compromís profund per la gent. No tenia un no per ningú. Era tan important fer la samarreta per un projecte petit que pel Museu Nacional. I no ho feia perquè pensés “sóc conegut”. Ho feia perquè li demanaven i creia en allò, no era gens divo, sinó molt humil.

Quan ell mor tu agafes les regnes de la Fundació Guinovart?

No, des de molt abans. Jo fa molts anys que sóc patrona de la Fundació, tot i que sí que és veritat que em va tocar ser presidenta quan el Guino va deixar de ser-hi. Mira, jo sóc filòloga de formació i vaig fer un màster en gestió cultural, perquè sóc filla única i la meva mare ja m’avisava: “Això et caurà un dia com una pedra”. Jo em mantenia atrinxerada en el món de la filologia, treballava en editorials i no em deixava arrossegar. Però el Guino era molt llest. Un dia, em va demanar que anés a un despatx-magatzem que tenia al carrer del Call a buscar un gravat. Hi vaig anar i vaig veure tot el terra tot ple de gravats sense ordre ni concert. Allò era un caos, estava tot a punt de fer-se mal bé.

I què vas fer?

El vaig trucar i li vaig dir “mira pare, això així no va”. Quan m’emprenyava amb ell li deia pare, si no li deia Guino. “Això és una barbaritat”. Deia que no tenia temps i que no sabia com arreglar-ho. Aleshores vaig començar a endreçar, i li vaig dir que calia contractar algú per fer tota la feina. En aquell moment, jo tenia una coneguda, la Carmen, que no treballava i la vam agafar. Tot el que calia fer era agafar cada gravat i numerar-lo. Poc a poc, allò anava estirant-me i al final ho vaig convertir la meva feina. Amb el Guino, vam fer conjuntament una empresa que abans es deia “Centre d’obra gràfica Guinovart” i ara és “Centre d’obra Guinovart”. Gestionem els seus originals i obra gràfica.

Però aleshores la Fundació encara no existia?

Sí, en aquell moment ja existia, però la col·lecció té el seu fons propi, unes 300 peces que no es poden vendre ni tocar. És el fons fundacional. Ara bé, això que t’explico era el Centre d’obra, que té més de 1200 exemplars diferents. Pensa que el Guinovart va produir molt al llarg de la seva vida. Tenint en compte que va començar amb 16 anys i va morir els 80, els seus originals, és a dir no d’obra seriada, crec que ronden els 5000. Alguns d’aquests els té gent d’arreu del món, perquè hi ha coses que ronden per Tokio, Nova York o Cuba.

Parla’m una mica de la Fundació. Com esteu ara?

Ara estem en un moment estupendo. Quan el 2007 el Guino mor, és un moment de crisi. De fet, vam haver de fer un ERE en el seu moment. I aleshores vam dir: què fem? O hi apostem totalment o tanquem. Vam decidir apostar. Diners no en teníem, però sí il·lusió. Ens vam arremangar i vam començar a fer exposicions, on per exemple els transports els fèiem nosaltres, convencíem les institucions, fèiem amics de la fundació, buscàvem patrocinis, i poc a poc vam tornar a arrencar. Estem parlant dels anys 2007 fins al 2010. Van ser temps de penúria en general, i a nosaltres ens va coincidir amb la mort del Guino. El 2015 ens van donar el Premi Nacional de Cultura a la Fundació, que va ser no només un cop a l’esquena sinó una recarrega d’energia. Recordo la trucada aquella com si ens haguessin donat el Nobel. Va ser un vinga, som-hi, som-hi, som-hi. I ens va valdre, el 2017, la creu de Sant Jordi, que vol dir que les coses les estem fent bé. I ara l’Any Guinovart.

Quina acollida creus que té actualment Guinovart com a artista?

Hem fet un salt molt important. No perquè el Guino no s’ho valgués, sinó perquè a vegades cal sacsejar la memòria. Davant de la feina de la Fundació, hi ha gent que diu: “Oh, això teníem?”. Sí, senyors, i des de fa molt temps. La distància temporal pot ajudar a veure els artistes amb perspectiva, però on està la curiositat de la gent en el moment? Del Guino se’n parla a belles arts, què passa que la societat no s’hi interessa? I ara parlem del Guinovart, però la situació és la mateixa amb Ràfols-Casamada,  Hernández Pijuan, Argimon, Subirats, i tants altres.

Sonen a les universitat però no hi a un coneixement sobre ells en la societat en general.

Mira, una cosa que teníem claríssim que calia fer era treballar el Guinovart des de les escoles. I així ho hem fet. Vam anar a Eina, Llotja i Massana, que són llocs on va transitar el Guino, i s’està treballant la seva figura de forma pràctica. Els hem fet un carnet perquè tinguin accés als llocs on hi ha el Guinovart de forma gratuïta. S’ha de bellugar la consciència de la gent, les ganes de saber, el coneixement. Tenim un patrimoni infinit, però vivim en un món de capelletes. Per què només som capaços d’exportar un nom de cada generació? Només els catalans tenim poca retentiva? Això no passa en altres països. Inclús a Madrid, si parles de Velázquez, Goya o Picasso, a la gent li sonen tots. Aquí marxem de Tàpies i ara de Plensa, i ens perdem.

Però els nostres pintors no han estat tractats com a grans noms, no es pot comparar amb el suport que ha rebut Velázquez.

Clar, però les institucions d’allà l’han treballat. Per què no es treballen més els artistes catalans des de les institucions d’aquí? Què passa quan un MNAC o un MACBA, a banda de disputar-se qui és qui durant segles, a l’hora de fer exposicions, per exemple, no fan una gran retrospectiva de Clavé? Per què no es fa? En aquest sentit, Catalunya ha d’estar molt agraïda al senyor Vila Casas, que està fent una feina infinita i fantàstica.

Des de la Fundació esteu en contacte amb els grans museus?

Sí, una cosa no treu l’altra. Tenim molt bona relació i estic encantada amb el Pepe Serra i l’Alex Mitrani del Museu Nacional. Ens van comprar una peça del Guino i estan elaborant un nou discurs que està molt bé. Però per què no es fan grans exposicions? S’hauria de mullar tothom. Això afavoriria també les institucions d’arreu del territori que no tenim tanta capacitat, per exemple, de mobilitzar els mitjans de comunicació. O per exemple, per l’exposició La realitat transformada que estem fent a la Vila Casas, ells han demanat una peça del Reina Sofía, però per nosaltres ens és impossible. Des de la Fundació tenim només un pressupost de 90.000€ anuals, i no saps la de coses que fem! Amb aquest pressupost què li has de demanar a un gran museu? I en canvi, per què no podem exportar el que ja tenim, que és d’una riquesa infinita?

Intenteu moure-us a nivell internacional?

Sí, ara ens han convidat a anar a la Biennal de l’Havana. Aquesta és la nostra feina, que és molt gratificant i no em puc queixar de res. Però clar, si el MACBA o el MNAC fessin una exposició del calibre de la de la Vila Casas es podrien crear més xarxes, fins i tot a nivell internacional. Nosaltres aquestes veus no les tenim. Ara bé, ens reunim amb tothom. La prova és que la feina l’hem feta, però arribem fins on arribem. A Mèxic, per exemple, també vam fer-hi una exposició importantíssima. Però trobo a faltar la voluntat de formar-nos, l’interès propi. Aquí hi ha feina a fer des de molts camps. Com és que fan un Plensa i hi ha cua el dia de la inauguració i hi ha Brossa i no hi ha cua? Per què no fomentem aquest interès? T’asseguro que amb els nens petits hi és.

Vivim en esferes de coneixement que no es comuniquen entre elles.

Oi tant. Tan de bo fóssim capaços de treballar transversalment. Això és el que vam fer amb Guinovart a les escoles Pies de Tàrrega: a història tractaven la Guerra Civil, a plàstica feien un mural, a audiovisuals un reportatge, a matemàtiques uns càlculs amb les parcel·les d’una pintura… Era perfecte. Però no treballem transversalment, ni a l’escola, ni als centres d’art, ni a la societat en general. Aquí hem de fer-hi tots feina. Com el Guino, continuo pensant que el motor de tot és la curiositat.

_____________________________

Fotografies d’Ester Roig