La Mari Chordà (Amposta, 1942) és pintora, poeta i activista feminista. Abans de començar l’entrevista, alerta que té la memòria “molt tocada per culpa d’aquesta pandèmia”. Ara bé, quan comença a parlar, se t’emporta de viatge per Amposta, París i Barcelona, entre les èpoques del franquisme i la transició. La història de la Mari Chordà és una història en la qual l’art, el feminisme i la vida s’assemblen tant que et fa dubtar de si, en el fons, no són la mateixa cosa.
Vas néixer a Amposta, a inicis dels anys 40, i els teus pares eren botiguers. D’on surten les teves inclinacions artístiques?
Jo, de petita, vaig tenir la sort d’estar uns mesos al llit malalta. Els meus pares m’havien portat a un internat a Tortosa, i a mi m’encantava! Tenia amigues, alguns caps de setmana ens deixaven sortir de l’escola i anàvem al cinema, era una cosa meravellosa. Però em van agafar uns dolors a les cames brutals i la meva mare em va dur a un metge que en teoria era la gran meravella, però que va resultar ser un desastre. Imagina’t, a una nena de deu anys receptar-li vuit pastilles, obligar-la a fer repòs a casa i deixar l’escola. Però va ser una sort perquè em va començar a visitar la filla d’uns amics dels meus pares, que es deia Marisol Panisello. Aquesta noia pintava a casa seva, però també al camp, al carrer, on li semblava. Jo m’avorria enormement, i la Marisol em va venir a saludar i em va veure guixant els llibres infantils que tenia.
I què va passar?
Després de la Guerra Civil hi va haver una època molt llarga que els llibres per nens i nenes no tenien color. Jo pensava: “Tan bonic que seria que tot el llibre fos com la portada!”, i per això els vaig començar a colorejar. La Marisol, en veure-ho, em va dir: “Si tens aquesta afició, estàs salvada!” I em va proposar d’ensenyar-me a pintar, em va dir que ho preguntaria als meus pares i m’aniria a buscar una caixeta de pintures. Em va ensenyar com crear colors a la paleta, i m’ho vaig passar pipa. Tant pipa, que ens vam fer molt amigues. Sempre penso que li haig de fer una exposició a Amposta, a la Marisol. Ara ja fa temps que es va morir.
Què pintava, la Marisol?
Era una pintora figurativa, amb un estil especial, i era molt bona! Va pintar molts paisatges del poble dels quals, si no fos per ella, ja no en quedaria cap imatge. La Marisol pintava tots els llocs que anaven desapareixent. També havia pintat flors, però no floretes, no, flors! A mi em va insuflar molt, em va semblar una dona molt moderna. Abans, no era costum anar a la platja des d’Amposta fins a Sant Carles de la Ràpita, ningú agafava l’autobús per anar a la platja… ningú ho feia! Però la Marisol i jo sí que hi anàvem, a pintar i a banyar-nos. Tinc quadres de la vora del mar, bastant dolents, perquè fèiem sessions només d’un dia. Més d’un dia no ens deixaven quedar-nos-hi, ni tan sols a la Marisol, que era gran! Ens feien tornar a casa, eren uns altres temps. Per a mi va ser… saps allò que diuen ara, que als continguts d’ensenyament hi ha d’haver dones? Hi ha d’haver dones que emmirallen a les altres dones, que els facin pensar que poden ser el que elles volen. Per a mi, això ho va ser la Marisol Panisello.
Un referent.
Un referent total! De dona moderna, simpàtica, vestida diferent. Pintava, i em deia que estava bé allò que jo feia! M’animava, em donava consells. Em feia pintar en teles cada vegada més grans, “tu anima’t, tu fes!”, sempre m’estava animant a més. Penso que és una sort que la societat vegi tan clar això dels referents… Els homes tenen tots els referents, els llibres escolars estan plens de filòsofs, artistes i els nens ja saben que poden ser allò que els doni la gana; les dones no. Sembla mentida. Gràcies a la Marisol vaig començar a pintar. Recordo que anàvem a les cases del final del poble a la tarda, que quedaven molt bé amb la posta de sol, i jo en feia quadres. Els recordo amb molt de gust, tot i que jo ja no pinto res que sigui figuratiu… bé, ni sí ni no, tot depèn de què entenguis tu, per figuratiu! Jo pinto una vagina, i potser algú no la sap veure, però per mi toca allò figuratiu. En tot cas, allò personal.
Quan vas deixar de pintar figuratiu? Va ser quan vas anar a estudiar Belles Arts a Barcelona?
No! (riu) Va ser després. Belles Arts era figuratiu, figuratiu, figuratiu! No m’agradava, de fet, m’ho vaig passar força malament els dos primers anys. Però no ho vaig deixar, perquè m’havia costat molt de convèncer la meva mare perquè em deixés anar a estudiar a Barcelona.
No volien que estudiessis Belles Arts, a casa teva?
No, la meva mare no volia. Al meu pare sí que li semblava més bé, i quan hi vaig anar li encantava venir a visitar-me els diumenges per veure el que estàvem pintant. A vegades venia amb un amic seu que era escultor i professor de Belles Arts, i era d’Amposta. Algun cop ens havia acompanyat a mi i a la Marisol a pintar, i hi anàvem amb el seu fill, que era un patata! Era tan dolent, pobre! I clar, el que jo feia al seu costat semblava una gran cosa. Em deia: “Maria, aquest cel és de Van Gogh!” Em deia que jo era molt moderna, i que això era important, i jo m’ho vaig creure.
Però a Belles Arts no es valorava això… Què hi vas aprendre?
Jo ja venia “apreseta” de casa. Ja tenia les meves idees, i em vaig barallar bastant amb alguns professors. Una vegada, un professor estava menjant olives a classe mentre els estudiants pintàvem una model. Jo, per fer les ombres, estava fent servir blaus i verds, en comptes de posar-hi color negre. El professor va venir, em va agafar la paleta, va fer una barreja de colors estranya i va escopir els pinyols a la paleta. “Mira, això és el que estàs fent!”, em va dir. Vaig pensar que tot això tenia molt mala pinta, sort que ja em quedava poc per acabar els estudis! Em va sentar molt malament, aquesta imposició d’això no ho fas bé, i com que no m’agrada, t’escupo a la paleta. Tota la carrera va ser una mica així.
I quan comences a pintar vagines?
La primera vagina la vaig pintar el 1964. La vaig pintar a casa d’uns tiets, quan estava a la facultat. Primer estava a la residència, però no em deixaven sortir ni al cine, ni al teatre, ni a ballar ni a fer res! Per això vaig anar a viure a casa d’uns tiets, que eren encantadors tot i que estaven com una cabra. Allà hi havia una galeria, i podia pintar. Vaig fer una vagina, i un autorretrrat…
Però, què et va portar a pintar vagines? D’on ho vas treure?
Va venir de mi. Jo, que no era tan figurativa… i tenia el cap més obert que la majoria, suposo. Anar a Belles Arts, amb tota aquella disciplina, ja vaig veure que no era per on jo volia anar, jo volia pintar coses diferents! Però veia que havia d’acabar la carrera, perquè havia sigut una lluita amb la mare, i sobretot perquè ser a Barcelona era prioritari: volia fer coses, veure els meus amics, treballar.
Estaves més estimulada a Barcelona?
No ben bé! A Amposta també ho vaig estar molt, d’estimulada!
I després, vas anar a viure a París.
A París també vaig descobrir moltes coses sobre el meu art. Vaig tenir més llibertat i vaig transformar completament el que estava pintant! Allà, em vaig quedar embarassada i primer vaig pensar a avortar, perquè jo no ho havia planificat. Pensava que m’hi volia estar més temps, a París, un parell d’anys més.
Unes de les teves obres més famoses són els autoretrats que et vas fer quan et vas quedar embarassada. Què et va portar a fer aquest autoretrat?
A París vivia amb el meu ex en una pouponniere, amb una senyora que durant la Segona Guerra Mundial havia acollit a molts infants que s’havien quedat sense pares. Ella havia convertit una casa immensa i preciosa en una pouponniere, i per això les habitacions no tenien banyeres normals, sinó unes banyeretes petites per a infants. A mi no em molestava gens, banyar-m’hi, perquè jo era molt menuda. Allà, dins la banyera, va sorgir el primer desig de fer retrats del meu cos, de traslladar-lo a la pintura, i per això el primer Autoretrat Embarassada és un cap mirant un cos i adonant-se de com està canviant, com em va passar a mi dins d’aquella banyera. L’embaràs em va fascinar moltíssim, i vaig voler seguir tot el procés a través de l’art.
Hi havia una intenció de portar allò personal a un terreny polític, en l’obra?
Ara està claríssim, que hi havia aquesta intenció. Però quan jo vaig fer la sèrie Autoretrat Embarassada no coneixia encara la frase “allò personal és polític”. D’alguna manera o altra, però, ja la tenia incorporada en la meva vida.
Quan pintaves tot això, et consideraves feminista?
Sí. No sé ben bé quan vaig començar a ser-ho… A partir dels 10 anys vaig començar una política activa de defensar el que volia: “Jo vull això, jo sóc així, no m’heu de castigar!”. El meu germà podia fer tots els estudis, si no els ha fet, és perquè és un burro i un imbècil. Jo l’adorava, al meu germà, però m’havia de defensar davant els meus pares. Em vaig adonar que sempre estàs jugant una partida i que has d’estar-hi sempre present, sent constant i conseqüent amb el que vols. Si no, et falla tot.
Al final vas decidir tenir la criatura, i vas acabar tornant a Catalunya.
Sí. Havia pensat en avortar, però la meva filla, des de dins, no em va donar cap altra opció. No sentia cap veu, no! Sentia un mandat molt físic i afectiu. Una espècie d’amor anticipat, que jo havia de contemplar… “Ostres, aquesta tia vol néixer! Aquesta pàjara, que forta!”. Tinc un llibre petit de poemes, que es diu Umbilicals, que vaig fer després de l’embaràs, on parlo d’aquesta pulsió que vaig sentir. Aleshores vaig tornar a casa perquè no volia parir a París! Em semblava horrorós, allà els hospitals eren de color negre com un carbó, uns metges horribles…
I com va ser la tornada?
Primer molt bé, la meva filla era una nena molt especial. Tenia caràcter, sempre anava d’un lloc a l’altre. A mi m’agradava, però portava problemes amb el seu pare, que la volia disciplinar molt. La relació va anar empitjorant i va arribar un moment que teníem molta violència domèstica, a casa. La meva filla va haver de veurecom el seu pare em donava coces, em tirava a terra, o m’asfixiava. Penso que això va ser terrible, per a la meva filla. Per a mi també, però vaig intentar portar-ho de la millor manera. Has d’entendre que les dues vegades que se’m va acudir anar a la comissaria no em van fer cas. Fins i tot vaig descobrir que cada cap de setmana que jo marxava a Amposta amb la nena per airejar-me i fugir del malson que significava ser a casa, ell anava a la comissaria a denunciar-me. Quina cosa més maquiavèl·lica!
I com va acabar?
Vaig trobar feina a un institut de professora de dibuix, a les rodalies de Barcelona. Vaig pensar que havia de viure d’alguna cosa, i sortir de casa, o m’acabaria morint. Ell no volia que portés la filla al col·legi, totes les sortides les havia de fer ell. Era criminal… saps allò que diuen, criminal de guerra? Doncs ell era un criminal de pau, que és pitjor. Tot això va durar fins que em vaig fer amiga dels treballadors d’aquest institut. En aquell moment començava a emergir l’ensenyament contra el feixisme, contra Franco, que era allà manant i decapitant tothom qui li passava per davant dels nassos! Van sortir els curas obreros, i a l’escola hi havia un capellà d’aquests i també una professora que em van ajudar molt. A través d’ells, vam aconseguir que un advocat l’amenacés: o em deixava marxar o el denunciaria per la seva condició de prófugo, perquè havia evitat la mili, el meu exmarit. I, finalment, vaig poder fugir amb la meva filla Àngela.
Vas participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona l’any 1976. Ha canviat molt el feminisme des d’aleshores?
El d’aquella època, era un feminisme diferent, és clar. A la vegada, però, moltes coses que demanàvem a les Jornades, no les hem aconseguit, encara! Sobretot coses del tipus familiar, de facilitar la vida de grups o comunes. Molta part del feminisme actual beu d’aquella altra època: les ideologies no neixen com les flors en la primavera, així de cop i volta. Es van creant a poc a poc, a través dels canvis, amb el temps.
Però vosaltres vau ser pioneres!
Nosaltres, vam ser molt provocadores! Vam fer un gest de botifarra a tot el que imperava, que era franquismo puro y duro, i una societat molt i molt burgesa. Però no només la catalana, que sempre ha tingut fama de burgesa, sinó per tot arreu! A partir de les nostres jornades, a Madrid, a l’Aragó, a Andalusia, per tot van començar a organitzar altres jornades. La nostra va ser un èxit. I ho va ser sense poder enviar una convocatòria, que això no es podia fer, estava prohibit! El dia que van començar les jornades ens vam emocionar de veure que havíem reunit 4.000 dones! Tot gràcies a grupets feministes, dones que ens reuníem cada setmana o cada quinze dies. Estàvem per la labor i volíem canviar les coses del món en general i de les dones en particular. Sempre havien intentat que no aixequéssim massa la cresta, aquests cabrons!
Com van ser rebudes, les Jornades?
Bé, bastant bé! Però se’n va parlar poc als mitjans de comunicació. En canvi, entre les dones va ser una gran revolució! Va ser una cosa impressionant. A més, l’any 1975 havia estat declarat l’Any de la Dona. No “de les dones”, no: de la dona, com si totes fóssim iguals. Les dones som molt diferents, les unes de les altres: ens podem acostar per anar a favor o en contra d’alguna cosa, però no podem fer veure que volem totes el mateix! Això de l’Any de la Dona, va ser una mica ridícul. Es va fer un llibre, que van editar perquè estiguéssim contentes… una vergonya, de veritat! Es titulava Cincuenta Mujeres de nuestro tiempo. Cómo y por qué han llegado a ser famosas, i això havia de ser la gran meravella, com si fos un regal per a nosaltres. És horrible! Què és el que pretenien? Doncs enredar-nos, com si no ens poguéssim queixar perquè hi havia 50 dones famoses. Feien un llibret, quan el que havien de fer era obrir-nos les finestres i les portes. Tot això ens va donar coratge per tirar endavant les Jornades.
I a partir de les Jornades van sortir altres espais feministes, com el bar-biblioteca La Sal.
Sí, perquè aquestes coses animen! El primer espai que va sortir va ser la Llibreria de les Dones, del Carrer Lladó. Després va néixer el Bar-Biblioteca La Sal al carrer Riereta. Al Bar hi venien tota mena de dones, sobretot dones feministes de 16 a 70 anys. I xerràvem: no hi havia televisió, i fèiem música en directe 2 cops per setmana, amb un grup que es deia La Traca, i també amb una cantant que es deia Anna Subirana. I al cap d’un any, després de veure l’èxit del bar, vam muntar finalment l’editorial feminista La Sal.
Us vau trobar amb dificultats per muntar l’editorial?
No… Bé sí, clar, tot s’havia de fer pagando! Ens vam trobar amb dificultats per trobar els diners per obrir l’editorial! Però ens ho inventàvem tot, ja veus tu. Per exemple, una de les sòcies, la Isabel Martínez, va fer servir el seu cotxe com a aval perquè ens donessin un crèdit… Jo vaig portar al banc uns poders del meu pare: el meu pare m’estimava molt, i va pensar que no podia ser que només els tingués el meu germà gran. I els vaig fer servir per aconseguir diners per l’editorial, i no ho vaig dir mai als meus pares! Estava segura que ens en sortiríem.
I us en vau sortir?
Vam anar fent. Vam anar fent molt bé. Vam sortir per primera vegada el dia del llibre, amb un llibre de poesia, amb poemes meus i il·lustracions de la Montse Clavé, el Quadern del cos i l’aigua. També vam treure La bolchevique enamorada, de l’Aleksandra Kol·lontai, una novel·la teòricament rosa, però que no era rosa!
El Quadern del cos i l’aigua va ser la primera publicació en català que parlava obertament de l’amor lèsbic! Com va ser rebut?
Va agradar. Les dones ens enviaven cartes: “És la primera vegada que he vist escrites les coses que jo sento”… unes històries! Va ser molt encoratjador. Sembla mentida, però les dones necessitàvem paraules. Paraules escrites des del cor i per als cors, des del cony i per als conys. No necessitàvem fantasies… no volíem coses boniques i precioses, volíem paraules. Del quadern, en vam vendre 1.500 exemplars el primer dia del llibre. Era com si les dones ens haguessin estat esperant.
I els homes?
Alguns homes, també. Sobretot els comunistes. Hi havia homes del Partit Comunista que sempre ens rondaven per veure si ens acabàvem afiliant al grup de feministes del partit. Però nosaltres no volíem! Érem amigues amb les dones del partit, estàvem molt en contacte amb elles. Però als comunistes els dèiem: “Nosaltres som nosaltres, i elles son elles, i elles perden el temps netejant-vos els espais on us reniu, perquè sou uns inútils!”. Nosaltres fèiem altres coses, i de tant en tant ens reuníem amb les comunistes, perquè ens havíem conegut a les Jornades, que van ser un gran espai d’aproximació entre dones de diferents partits. Les més obertes, de les comunistes, eren les trotskistes en aquell moment, i hi vam col·laborar bastant! Aleshores les dones havíem vist que hi havia ponts entre nosaltres, és clar que sí! Els que ho fastidiaven tot eren ells, que ens deien “però què feu, treballant trotskistes i pessuqueres juntes!”. Ens criticaven, imagina’t! No ho entenien.
Al llarg de tots aquests anys, has seguit pintant?
Sí. Em va èpoques. Tinc baixons, d’aquests que no faig res més que organitzar l’arxiu, pensar molt, complir amb els compromisos… Per sort, ara els museus comencen a interessar-se per les dones artistes. Ja era hora! No és un miracle, un miracle seria que no fos així.
Com et fa sentir, tot això?
Penso que tant de bo, durant l’època de les primeres jornades, hi hagués hagut una onada d’interès per les dones artistes: si s’hagués fet aleshores, ara ja seríem a un altre punt. No hauríem de sentir el que sentim d’alguns museus… que em demanen si puc rebaixar el preu de les peces. La meva contestació sempre és: “A Fulanito ja li heu preguntat, això?”. I em diuen: “Ostres, no es molesti”. No, no és una molèstia, és un insult! Aquí hem vingut a jugar! Fa pensar que les coses poden anar a millor, i aquí estem, jugant fort. Però alguns no s’adonen de res, eh! Pensa que al Reina Sofia tenen molta pasta! Els hi arriben els impostos de tot el que es diu “Espanya”, és el museo nacional por antonomasia. Els diners no van al MNAC o al MACBA, no, els nostres impostos no van pels museus del nostre país! I a sobre et demanen rebaixes, serà possible! El Reina Sofia és dels museus que té un cupo de dones més elevat, però segueixen sent molt poques… i mira que molts anys de vida han tingut! Ara ho fan per pujar de categoria moral, això de posar-hi dones. Ara bé, quan ens compren, les nostres obres també pugen de categoria. Els hi agradem ara, tenen interès en nosaltres perquè el feminisme està de moda. Està molt bé això, però: “A pagar!” També és una lluita, tot això…no som on hauríem de ser, ni de bon tros, però com a mínim podem notar que tot comença.
