En Març Llinàs és guionista, formador i el creador de l’únic podcast on la veu del presentador canvia a mesura que avancen els capítols. A “Mòbil, cartera, claus”, en Març parla del fet de ser trans a través de l’humor i l’experiència personal. Una fulla d’afaitar, un record d’infància o una illa deserta li serveixen d’excusa per a qüestionar idees que tots tenim integrades i convidar-nos a reflexionar sobre el nostre gènere.
De petit volies ser farer. Al podcast “Mòbil, cartera, claus” expliques que aquest record d’infància està relacionat amb el fet de ser trans.
De petit volia ser farer i camioner. De més gran em vaig adonar que jo el que volia era estar tranquil. M’imaginava tot sol en un far, o dins del meu camió, posant la música molt alta i gaudint-la sense vergonya! També pensava sovint que de gran me n’aniria a fora a estudiar. No és que ho passés fatal, eh! (riu) Però pensava: “podré fer el que vulgui, potser podré ser un tio!”
El que buscaves era estar lliure de la mirada dels altres?
Sí, jo estava força tranquil amb mi mateix. Això de ser farer o camioner, ho pensava de petit. Però més tard, a l’institut, em sentia molt esclau d’intentar ser femenina… no encaixava, però quan intentava ser femenina, la gent també es reia de mi! Per això sentia que, si marxava lluny, podria estar tranquil i ser més lliure.
Quan et vas començar a plantejar la possibilitat de ser trans, on vas anar a buscar informació?
El primer que vaig fer va ser anar a youtube, com qualsevol persona que té un dubte. Vaig fer el mateix quan tenia 11 anys i vaig adonar-me que era lesbiana: buscar-ho a internet. A youtube hi ha tot un gènere audiovisual fet per persones trans, són vídeos que es titulen FTM (female to male) o bé MTF (male to female). Si tu busques FTM a youtube, hi trobes milers de vídeos de nois trans que expliquen com van fer la seva transició.
Et van servir aquests videos?
Em van donar molta informació que no tenia sobre l’hormonació, per exemple, però hi havia aspectes amb els quals no em sentia identificat. Eren vídeos molt centrats en el cos: primer en l’odi cap al cos, i després de la transició posaven el focus en el culte al cos.
Tu qüestiones la idea que les persones trans són gent que ha nascut en un “cos equivocat”.
Sí. Quan em vaig començar a plantejar que potser jo era trans, em vaig trobar davant d’un camí molt clar i tancat: “soc trans, per tant, el que he de fer és hormonar-me, operar-me i rebutjar el meu passat”. Aquest és el discurs majoritari que hi havia a internet. Però aquest camí a mi em feia molta por, i sentia que potser no era el meu. Em trobava plantejant-me coses que no m’havia plantejat mai! “Ara m’he d’operar?”, pensava. Després sí que he vist referents més semblants a mi, però el mainstream és el primer que trobes.
Suposo que ajuda a entendre què vol dir ser trans, pensar que algú s’ha trobat amb un cos que no li correspon.
La idea del “cos equivocat” és un discurs que serveix perquè les persones trans es puguin justificar: “com que no encaixo en aquests rols que se m’han assignat, he de canviar de cos”. Però el problema de veritat no rau en el cos, sinó els rols de gènere que associem a aquests cossos. En Miquel Missé, en el seu llibre A la conquista del cuerpo equivocado, explica que parlar d’un “cos equivocat” és perillós perquè problematitza el cos, i no la societat.
També defenses que no cal renunciar a la persona que eres abans.
Sí, això també forma part del discurs mainstream sobre la gent trans. Una part de l’activisme trans intenta desmuntar aquesta idea, perquè fa molta por! Jo pensava que si em canviava de nom i de cos, seria com morir-me i néixer de nou, i no ho volia això! Jo ja tenia un nom i un cos, no volia rebutjar-ho. Em tenia preocupat, em va fer pensar molt sobre si volia posar-me un nom diferent, perquè jo no sentia rebuig cap al meu passat, simplement volia canviar de gènere.
Ho vas fer i també vas modificar el teu cos, a través de l’hormonació!
Sí, després de molta reflexió. Jo he après el mateix què tothom sobre els rols de gènere, els cossos, etc. He hagut de desaprendre moltes coses i aprendre’n d’altres, com que el meu cos no està equivocat, i que no cal que el modifiqui si no vull… Quan he modificat el meu cos, ho he fet des d’un altre punt de vista. És fort, perquè ara em trobo que soc un tio!
Havent estat percebut com una dona, i ara com un home, deus tenir molta informació sobre com tractem a la gent en funció del seu gènere.
Bé, això és una cosa que se sol apreciar molt de les persones trans: com que has “canviat de bàndol” sembla que sàpigues molt sobre les diferències entre ser un home o una dona. Però en realitat, les feministes fa segles que parlen d’aquestes diferències! Jo intento no donar lliçons del que fan els homes, perquè probablement tot el que pugui dir ja ho ha dit abans una dona feminista, no cal ser trans per adonar-se’n!
Però, vas notar canvis en començar a socialitzar com un home?
És estrany, però crec que ara tinc més amics homes. Abans no era així, però potser és una casualitat… o bé, potser és perquè soc un tio! Sí que em trobo buscant referents que siguin homes, per aprendre com gestionen la seva masculinitat. En el meu monòleg, faig un gag sobre la meva roba: jo abans era una noia que es vestia amb roba de senyor, i quedava molt moderna! Però ara si em vesteixo amb aquella roba, semblo un senyor del PP. No és el mateix. Ara he de pensar com vestir-me sent un home, trobar un estil que m’agradi.
I la gent et tracta diferent?
En algunes coses sí, crec que m’escolten més, per exemple. He notat que el tema de la veu hi té molt a veure! Amb una veu greu, els homes t’escolten més.
Et vas començar a hormonar durant el 2020. El confinament va fer ser més conscient del trànsit? Vas fer molta introspecció?
El 2020 no va ser un any de mirar cap a dins, per a mi! Va ser un any de deixar-me anar, de passar a l’acció després de tant reflexionar. Tot i que el meu podcast està tenyit de les vivències del moment i del procés d’hormonació, tot el que hi dic són coses que ja havia pensat abans de començar el trànsit. De fet, la meva transició no va començar amb les hormones, sinó molt abans: vaig estar un any dient-me Març però sense hormonar-me, i abans d’això ja deia que era trans, tot i que em seguia relacionant amb la gent en femení.
Et sents més trans o et sents més home? En la teva identitat, què hi pesa més?
Em sento més trans que home, sí. I també em sento bastant lesbiana! Forma part de la meva identitat perquè jo vaig estar dels 11 als 23 anys pensant que jo era una lesbiana. Aquesta identitat m’ha construït molt, però de la mateixa manera que ara he canviat de roba, també m’ha canviat l’orientació sexual.
Abans eres una noia lesbiana, i ara ets un noi trans. No sents que has d’explicar constantment que no són dues coses que vagin relacionades?
A vegades en faig broma! “Mira, abans era lesbiana i ara sóc un tio!”. Però veig que he de vigilar, quan faig aquesta broma, perquè la gent s’ho pot prendre seriosament. Tots ho tenim una mica integrat, sembla una transició natural, com que ja m’agradaven les noies em vaig tornar un home. De fet, el meu millor amic trans és gai, i a mi això sempre m’ha sorprès molt! Com es va adonar que era un noi trans, si abans havia estat una noia hetero? Com t’adones que no encaixes, des d’una posició tan normativa? Ser lesbiana em va fer pensar més en rols de gènere i qüestionar coses, això segur.
A part de buscar vídeos a youtube de gent trans, recordes algun referent de quan eres més petit?
El meu primer referent trans va ser la Jorge, dels llibres de Los Cinco. Era una noia, però es feia dir Jorge i sempre adoptava rols molt masculins. També recordo que m’agradava molt la película de Mulan, on la protagonista s’havia de fer passar per home. D’altra banda, hi havia alguns animes que feien al 3XL que també jugaven molt amb el gènere: Fushigi Yugi, Ranma, Sakura…
Com es pot convidar a la gent a reflexionar sobre el seu gènere? Quin és el punt de partida?
Per a moltes dones, el punt de partida per a començar a reflexionar sobre el seu gènere és el feminisme. El problema el tenen els homes: els costa reflexionar sobre el gènere perquè no els genera cap conflicte, normalment. A algú blanc li costarà més reflexionar sobre racisme; doncs amb el gènere, el mateix. Una vegada, quan encara no m’havia començat a hormonar, vaig fer una cosa molt estranya: al matí vaig anar a un grup no mixt d’homes i al vespre vaig anar a una manifestació no mixta de dones. Aquell dia, al grup no mixt d’homes, un noi va dir que la seva parella no portava mai auriculars quan tornava a casa de nit, i això el va sorprendre molt.
En canvi per totes les dones és una evidència.
Clar! Si tu no ho has viscut, com t’ho planteges? Jo abans era una dona masculina, i per aquest motiu no rebia tant assetjament pel carrer com altres dones més femenines, per exemple. En una conversa que vaig tenir fa poc, sobre com fer contactes en el món de la comèdia, una noia explicava que li feia vergonya demanar a un còmic que admirava d’anar a fer un cafè i parlar de feina, perquè era una situació malinterpretable… A mi això no m’havia passat pel cap, perquè quan era una noia els homes no m’acostumaven a sexualitzar tant. Ara, per temes de feina, acostumo a contactar més amb dones que homes, això em fa pensar: “ostres, ara soc un tio! i li estic dient de fer un cafè a una noia”. Ara hauré d’anar més alerta amb aquestes coses.
Fa poc vas guanyar un concurs de monòlegs. Com et vas iniciar en el món de l’humor?
Fa molt poc que m’hi he posat! Des del juliol. No soc professional ni res, simplement vaig apuntar-me a una acadèmia per aprendre a fer monòlegs, i després em vaig presentar a un concurs!
De què parles al monòleg que has creat?
Parlo dels meus genitals, per exemple. La gent cis riu i la gent trans també. L’humor és una molt bona via per explicar aquests temes. També parlo de l’humor “políticament incorrecte”, i, en general, sobre el fet de ser trans.
T’ha sigut fàcil fer broma sobre això?
Massa fàcil! De fet, em preocupa parlar tota l’estona d’això. El meu podcast va sobre ser trans, estic treballant en una sèrie amb aquesta temàtica… i evidentment tinc molt contingut per fer broma d’aquest tema, però m’agradaria parlar d’altres temes, d’altres coses que em passin. Ara bé, l’únic que em passa a mi ara mateix és que soc trans… però em preocupa utilitzar excessivament aquest material.
Per què?
Per no cansar-me, per no explotar-ho massa. I per provar-me a mi mateix!
Abans parlaves dels espais no mixtos. A quins espais pertanys tu ara?
És una bona pregunta. Amb el tema dels monòlegs, vaig demanar permís per actuar en un micro obert no mixt, i en ser només per a dones, òbviament he quedat fora de la convocatòria. Són novetats que he d’anar assumint amb el meu nou aspecte, però que em fan pensar. Jo faig contingut sobre ser trans, i clar, un espai feminista és un molt bon lloc on anar a fer humor sobre gènere, perquè la gent entendrà més de què parlo. En canvi, em costaria més fer-me entendre en un micro obert 100% masculí, o en un show tradicional, pel tipus de públic que hi podria haver, perquè al cap i a la fi, no soc un home cis ni gaudeixo dels privilegis que això suposa. Ara bé, jo ara tinc aspecte de tio. Vulgui o no, per molt trans que sigui, aquest aspecte d’home en teoria fa que tingui les portes més obertes. Però això no ho tinc clar del tot.
No tens clar com d’obertes tens les portes?
Exacte. M’hi hauré d’anar trobant, suposo, i anar trobant nous espais. Al final, el micro obert és un espai femení i no voldria ser un tio que intenta entrar a espais que no són el seu.
També et dediques a fer formacions sobre gènere i LGBT. Allà també parles de la teva experiència personal?
Sí! Em poso molt personal, i als instituts això s’agraeix. Faig aquestes formacions amb la meva parella, la Berta Vallvè, i ella és bisexual. Els dos ens posem com a exemple i utilitzem les nostres vivències personals, no com a justificació que tot el que diem és cert, però per fer-ho tot més proper. Penso que si al meu institut hi hagués vingut una persona trans, m’hauria encantat a mi!
No et fa por exposar-te així?
No… Per què ho dius?
No ho sé, els adolescents fan molta por!
No! A mi no me’n fan. De fet, crec que aquestes formacions les necessiten més el professorat que no pas ells! És molt necessari que els professors d’institut rebin formacions d’aquest tipus, perquè cada any tenen alumnes que poden tenir problemes relacionats amb el seu gènere o la seva orientació sexual, i han de tenir eines per poder ajudar-los.
També feu formació a adults. Són gaire diferents?
Sí, i la veritat és noto que m’he d’esforçar més per fer arribar el meu missatge. Però és normal! Els adults fa molts més anys que viuen en aquesta societat sense que ningú els hagi explicat res. A part, costa més que t’escoltin, sobretot si són més grans que tu.
Com introdueixes idees noves sobre el gènere a gent que ha viscut tants anys en aquest món patriarcal?
Quan fem formacions, comencem amb dubtes i certeses. Tant si ho fem per a adolescents com per a adults, comencem per exposar quins dubtes i quines certeses tenim sobre el feminisme, el gènere, la sexualitat… És un bon punt de partida, t’adones de les necessitats de cada persona i permet avançar en la formació. Serveix per dir: “aquí hem vingut a aprendre!”, i també serveix per posar de manifest que tots tenim prejudicis i hem tingut idees errònies. Jo, en algun moment de la meva vida, també vaig pensar que tots els homes tenien penis, i que això era així. Però després ho he descartat, i m’ho he replantejat. La base de les formacions és donar a entendre que estem aprenent, que ens hem de formar, i hem d’estar oberts a fer preguntes. Sempre des del respecte, és clar.
Quin tipus de preguntes et fan?
Em demanen molt quin era el meu nom d’abans! Responc que és una pregunta que es pot fer, però que no em ve de gust contestar-la. Intento posar el focus en el fet que és una pregunta relacionada amb el morbo: quan preguntes això, exactament, què vols saber? Si et dic el meu nom d’abans, no t’ajudarà a que et dirigeixis a mi en masculí! També em demanen molt si tinc pits… (riu) Els responc, però afegeixo que no cal fer preguntes d’aquest tipus… en general, a la vida, no vas preguntant a la gent si té pits o no! Però això no em molesta gens haver d’explicar-ho.
Hi ha actituds que sí que et molestin més?
Poques vegades m’hi he trobat, però sobretot amb algun home adult m’ha passat que intenta rebatre coses que jo explico, com si jo estigués completament equivocat… com si volguessin fer ells la formació!
Creus que internet influeix en el que saben els adolescents sobre gènere?
Sí, a diferència dels adults, els adolescents porten un discurs interioritzat des d’internet. Per bo i per dolent. Per exemple, el debat entre el transfeminisme i el feminisme radical s’ha tornat un debat de twitter, s’ha simplificat moltíssim i s’ha reduït a eslògans. O “totes les dones són dones” o “les dones trans són homes amb perruca”. Des d’aquests dos titulars, no es pot arribar a cap mena de profunditat!
Quines conseqüències té això?
Hi ha gent molt desinformada, repetint consignes. De fet, fa uns dies, em van trucar d’un programa perquè comentés les declaracions de la Carmen Calvo sobre la Llei Trans. Fins fa dos dies no sabien què era una persona trans i ara ens truquen per interessos polítics, sense tenir cap discurs. Això és utiltizar-me per contribuir a fer gran un debat, i d’una manera molt poc profunda. Tot és molt més complex que això! I simplificant el debat així, se li està fent un gran favor al patriarcat.
Internet fa més mal que bé?
Per entendre què volia dir ser trans o lesbiana, internet em va servir molt, a mi. Però més enllà d’això, twitter i la cultura de la cancel·lació no ens fan cap favor. Són una llaminadura d’odi, i ens fan simplificar-ho tot.
S’hauria de poder debatre amb calma sobre el feminisme transexcloent?
És un debat important i necessari, però l’hem plantejat malament. Jo també em faig preguntes: Ara, des del feminisme, ja no es pot reivindicar la vulva perquè és transfòbic? Però si les vulves estan oprimides! I, a més, també hi ha homes trans amb vulva… Costa tenir aquest debat de manera saludable i és una pena. Aquests debats s’han de tenir fora de twitter, de persona a persona, i tenir en compte que estàs parlant amb algú que, al cap i a la fi, el que vol és lluitar pels seus drets. Ara bé, lluitant pels seus drets, acaba trepitjant els dels altres.
On podem tenir aquest debat, doncs?
Jo, les converses més sanes que he tingut sobre aquest tema, les he tingut en espais feministes. Abans que trans, jo soc feminista. Aquesta és per a mi la lluita important, perquè ho engloba tot! Clar que és important que jo em pugui operar si vull, és important aconseguir aquest dret. Però això passa pel feminisme! Perquè tothom, homes, dones, trans, pugui fer el que vol amb el seu cos. Quan ens allunyem d’aquests espais, és quan sorgeix el conflicte.
Què creus que hem de prioritzar per fer la vida de les persones trans més fàcil?
La resposta és el feminisme. Quan acabem les formacions, tothom em vol fer preguntes a mi! Març aquí, Març allà, però ningú li fa preguntes a la meva parella. Encara sentim poc interès per les experiències d’una dona, pel que ens pugui arribar a dir. A tothom li agrada el tema trans, ens sembla que porta lligat una gran història de superació. Això pot ser veritat, però i les dones? No tenen una història a explicar? En les formacions insistim en això, en donar importància al feminisme. Al final, acabem interioritzant el col·lectiu LGBT, sobretot si té una imatge normativa i “no molesta”. Hi pot haver algú trans molt normatiu, algú gai molt normatiu… però no existeix el feminisme normatiu, això és un oxímoron, perquè el feminisme sempre vol trencar amb la norma. El feminisme molesta sempre, i per això té tanta importància.
