LA GRAN FESTA DE LA CALÇOTADA
Quin serà el nostre destí?
A la “Fisiologia del Gust”, obra pòstuma del fundador de la literatura gastronòmica i la primera persona en atrevir-se a filosofar i teoritzar sobre els aliments Jean Anthelme Brillat-Savarin (1755-1826), ens diu en un dels seus aforismes “De la manera com les nacions s’alimenten depèn el seu destí” .
A Valls cultura és sinònim de festa, festa és sinònim de tradició i tradició ho és d’orgull. Raó de ser. No hi ha lloc per la interpretació, l’evolució o la transformació. És per això que tinc una flaca especial per La Gran Festa de la Calçotada, l’última a incorporar-se al cicle tradicional vallenc, ara ja al voltant de la trentena pensada més pels de fora que no pas pels de dins va néixer kitsch, sense les pretensions que tenen habitualment les festes recuperades en aquells moments d’exemplar Transició.
Dia dels sentits, de l’oïda, la vista, l’olfacte, el tacte i el gust, La Gran Festa de la Calçotada és una de les jornades gastronòmiques més populars, un diumenge de principis de gener a la ciutat de Valls places i carrers s’omplen de foresters predisposats a l’excés. Riuades de persones preparades per fer cua, pudor de fum, amorrar-se a l’ampolla de vi, mal assegudes en qualsevol racó d’un barri que en general la gent de la ciutat evita.
És cert que com succeeix gairebé sempre en la cultura popular la celebració ha sigut assimilada per la cultura dominant, passant de ser una activitat del poble nascuda com a trobada dominical a la masia, on la preparació d’un àpat que s’allargarà hores és també espai de llibertat -pensem que la calçotada no es va popularitzar realment fins ben entrat el segle XX, en plena postguerra- a convertir-se en La Festa en majúscules, perdent aquella llibertat dels orígens, primer en mercantilitzar-se i més tard en espectacularitzar-se. Aquí és quan amb aspiracions mediàtiques neix La Gran Festa de la Calçotada, guionitzada fins l’últim detall.
Cada cop que sóc a Valls el darrer diumenge de gener no puc deixar de meravellar-me en veure con el seu centre històric es transforma en un retrat del país, els carrers a vessar de gent vinguda d’arreu, els de fora. Hi ha els que s’ofenen quan es demana llibertat pels presos polítics; els que formen part de CDR’s arribats del centre mateix de Tabàrnia; els de dalt que baixen cap abaix i descobreixen que aquí també tenim arbres i plantes i conreus, que no tot és petroli i química; els experts, que comparen els preus vallencs amb els d’altres festes similars. Després hi ha els que són encara de més enfora, els que la voce-over de l’organització no es cansa de recordar que han aconseguit fer arribar fins aquí: «Enguany han vingut xinos, japonesos, austríacs, polacs i alemans». Però aquests encara no tinc clar si saben exactament on han anat a parar.
Si es cert el que va escriure Jean Anthelme Brillat-Savarin que de la manera com les nacions s’alimenten en depèn el seu destí, el nostre tot i les mascarades de la calçotada, no és pas tan negre.
______________________________
Amb la col·laboració de:
