Lo vi fa sang i l’aigua

Ha sortit el sol i les gotes de pluja, que cobreixen la murtra, ara brillen amb força. El sol escalfa la terra i s’albiren els aromes atrapats. Avanço pel sender empedrat que travessa el jardí. El cal·listèmon i el cirerer de pastor exhibeixen, perlats, un color verd intens. Se sent el brunzit de les abelles, aprofiten la treva que han donat els núvols, feinegen. Una parella de merles repiulen, un llangardaix creua el camí i s’amaga entre dues pedres. En passar fregant els boixos que ressegueixen el ramal, es desprenen gotes i m’espeteguen a la pell, s’eriça. M’aturo, aixeco el cap, la llum del sol es filtra entre la glicina emparrada, tanco els ulls i respiro fort, molt fort, i omplo el pit amb l’aroma de l’espígol, que m’és llar. Obro la porta del celler de bat a bat, el carbònic acumulat durant la nit surt tot de cop, m’omple les fosses nasals i em deixa estabornida per uns instants. L’aroma a fruits vermells dansa per tot arreu, no hi ha dubte, la última garnatxa que va entrar al celler ha arrancat la fermentació.

Des que estic immersa en el món del vi per a mi l’any comença el primer dia de verema. És el millor moment de l’any, des del meu punt de vista. És assaborir, d’inici a fi, el que es transforma sota la teva atenta mirada, és estar en contacte amb aquesta transformació i acompanyar-la, no sense patir, perquè tot vagi bé, perquè la fermentació acabi. És treball en equip, és viure i desviure’s per la feina i no tenir temps pràcticament per a res més tret de menjar i dormir. I és en aquest moment també, quan t’adones que la societat no està pensada per a la gent que viu sola i menys en una comarca tan petita com és el Priorat. Quina sort els que tenim una família que ens ajuda!

Tot i això ho esperem ferventment cada any, sovint oblidant la duresa d’aquests dies, dies llargs, dies en què tota la musculatura es queixa només sortir del llit, reclamant un descans més llarg. Els tríceps, bíceps i deltoides carregats de fer els xafats de barrets, formats de grans encara per explotar i un entramat de rapa, com una teranyina, que es resisteixen a ser enfonsats. Les cames carregades d’estar palplantades hores eternes davant una cinta de tria, repleta de raïm aparentment sa, però que si t’hi fixes una mica i hi entafores les estisores, dins hi pots trobar grans afectats pel cuc que, al tocar-los amb els dits, deixen un líquid llefiscós, de color lila intens, que amera la pell i la cinta, de podridures àcides amagades que envesteixen les narius amb una fortor de vinagre penetrant, que fàcilment detectes quan hi tens el nas entrenat. El trapezi, l’esternoclidomastoïdal… Uf, és una bona època per descobrir i sobretot notar músculs que no sabies que existien!

Paradoxalment, el que per a mi és l’inici de l’any, per als meus companys és el final, tanquen el cicle de la vinya, “recollir els fruits dels ceps que hem estat cuidant tot l’any” com bé diu el Pau. L’esforç de tots per tenir una bona collita, equilibrada, producció i qualitat.

Aquest any ho hem aconseguit, entre dies grisos i plujosos, amb l’ambient abarrotat d’ozó i nerviosisme, que ens han canviat els plans més de l’esperat, amb graus probables que no arriben al mínim i grans tan inflats de l’aigua que estan a punt de rebentar, com la paciència, patint a última hora quan teníem coll avall que la collita seria excepcional, collint abans del desitjat en molts casos… Però ho hem aconseguit.

Les bones pràctiques al camp, les cures i prevenció, juntament amb la neu de principis d’any i les pluges ben caigudes durant la primavera i l’estiu, han permès que les reserves d’aigua i nutrients estiguessin ben disponibles per als ceps, fet que ha propiciat un collita molt fructífera. Però què passarà l’any que això no passi? Any rere any anem observant els estralls del canvi climàtic i se’n fan cimeres a nivell global on es reuneixen els grans representants del poder, on alguns s’hi adormen, com a reflex de la importància que hi donen potser, o s’hi presenten en jets privats mentre a la resta de mortals ens fan sentir culpables per gastar dièsel, en fi.

Vagant entre pensaments, em distrec, però l’esquitxada a la cara al caure la pasta al cubell i el riure del meu company, em torna a la realitat. Avui toca premsar el sirà. La verema aquest any ha sigut tan llarga que la primera premsa s’ha ajuntat amb les fermentacions encara en marxa. Acabem de buidar bé el dipòsit i mentre el Roger es queda acabant de premsar, m’entaforo dins el fudre, mànega i raspall en mà, i començo a rascar i remullar, rascar i remullar –allò de posar cera, polir cera, de tot peó de celler nostrat– fins que no quedi rastre de cap pell ni pinyol, fins que l’olor d’alcohol, que al principi m’ofegava, queda només en record i la substitueix la de la fusta humida, fins que l’aigua, mutant de color, del morat intens queda transparent. Netejo bé tots el estris, el rasclet, la pala, els cubells, més aigua. Netejo els cofins, més aigua. Netejo la premsa, més aigua. Netejo el terra, més aigua.

Com ens ho faríem sense l’aigua als cellers? Sovint em pregunto com encararà la comarca la sequera, una comarca essencialment agrària, on el sector vitivinícola és un dels motors econòmics que la mantenen viva. Una comarca on el despoblament continua creixent, una comarca a la que li roben una de les fonts de la seva economia, l’aigua, element indispensable per a la vida, fent que l’arteria principal del Priorat estigui eixuta la major part de l’any.

L’espoli d’aigua del riu Siurana, que sofreix des del 1918 per alimentar el Pantà de Riudecanyes, és una aberració contra natura –emportar-se un riu a una altra conca hidrogràfica– a més d’infringir la mateixa normativa europea que el protegeix i que sentencia el futur de la comarca. Amb l’excusa que Reus i el Baix Camp necessitaven més aigua per a regar, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre va atorgar als anys 30 una concessió a la Comunitat de Regants del Pantà de Riudecanyes (CRPR) de fins a 4000L/s (100 vegades el cabal d’aigua mitjà anual que tenia el riu) respectant per al riu 200L/s. El 1970 es construeix el Pantà de Siurana, per a poder satisfer les necessitats hídriques agrícoles del Baix Camp i és aquí quan comença a no respectar-se el cabal mínim, l’aportació de sediments a l’Ebre i els problemes d’aigua a la comarca.

Però això no és tot –com si fos poc, saps?– perquè el 2001 se signa el conveni del TOPOGRAPO ( Mancomunitat dels pobles de Torroja del Priorat, Poboleda, Gratallops i Porrera) i la conca ha de renunciar al cabal mínim a canvi de tenir una petita concessió d’aigua als regants i als pobles.

Actualment, el 90% de l’aigua que surt del pantà de Siurana és transvasat al de Riudecanyes, es deixa un 9% de cabal mínim i l’1% restant per al TOPOGRAPO, segons dades que faciliten la Plataforma pel riu Siurana. Parlem de pobles que sovint tenen problemes d’abastiment i han de comprar l’aigua mentre que la CRPR actualment no utilitza tota aquesta aigua per al regadiu, més del 60% d’aquesta aigua arriba a poblacions on s’utilitza per a usos industrials, turístics o de gaudi, i és en aquests altres usos on poblacions que formen part de la CRPR en poden treure rèdit venent aquesta aigua que els hi costa 6 vegades menys que la provinent del transvasament de l’Ebre i venen a preu d’aigua d’ús de boca o com fa algun ajuntament del Baix Camp, desaprofitar-la a la sortida de la depuradora, amb un cabal de 300L/s, major que el cabal mínim que es deixa actualment al riu, que es totalment apta per a regar, a una riera que no existia abans de la construcció d’aquesta i que desemboca a Salou i que sovint te problemes d’inundacions. Irònic? No. Indecent!

Pobles com Gratallops han de comprar camions cisterna plens d’aigua per a poder tenir aigua per a la població mentre milers de turistes es passegen d’un parc temàtic a un d’aquàtic per la Costa Daurada. Un ecosistema sencer, fauna i flora mor, mentre es reguen camps de golf i espais verds artificials.

I mentre l’aigua que s’escorre del fudre degoteja a terra i arriba fins al desguàs, una séquia de punta a punta de la sala, penso en un dels capítols de les Cròniques del Quetzal, de l’Enric Garcia Jardí, que vaig llegir fa pocs dies i on explica que a Guatemala li van parlar d’un activista que havia estat empresonat per haver liderat un moviment en defensa dels rius Oaxec i Cahabón i en contra d’un gran projecte hidroelèctric, en el que participa ACS, del President del Reial Madrid. Recordo fer-ne una cerca ràpida, on vaig comprovar que aquest projecte deixarà a 29.000 indígenes sense aigua desviant el riu Cahabón 30 Km, entre murs de formigó. Una realitat semblant els podia esperar a dos persones per defensar el riu Siurana, on la CRPR va denunciar per via penal la Plataforma i el GEPEC per dos accions de protesta, com una “palanganada” popular i posar unes fustes durant unes hores per retornar el curs natural al riu

De què serveixen les cimeres del clima si després els països permeten que s’extingeixin ecosistemes de seu propi territori matant rius? Si no fiquen límits als que s’aprofiten de territoris amb menys recursos? Si els grans traficants d’energia i serveis bàsics continuen tenint màniga ampla per a grans projectes com la MAT? Si Florentino Pérez continua governant aquí i a l’altra banda de l’atlàntic?

Mentre recullo la mànega, una fiblada al dit m’obliga a baixa la vista. Un tall petit, per on una gota de sang es fa pas i aflora sobre la meva pell tenyida de lila, em transporta a un record d’infància. Enmig de la classe, la meva versió de 7 anys, pregunta a la mestra si és cert que el vi fa sang com diu el meu iaio, que treballava la terra i feia olor a closca d’avellana, quan posa un ditet de vi al meu got, i la mare el renya. Sempre ha pecat d’innocent. La posterior cleca dels meus companys i la d’ella m’ha perseguit en tota l’etapa estudiantil, però crec que ara mateix li diria a la Clàudia d’aquells dies que el iaio Josep no anava tan mal encaminat, que a tu el vi et farà sang, que se’t arraparà a la pell i no te’n podràs deslliurar, perquè sortir d’aquest món que m’excita els sentits, on he arrelat tant fort, seria arrancar-me una petita part, seria matar-me de set, dessagnar-me. Sí, el vi fa sang i l’aigua fang.