Un conflicte territorial pel paisatge agrari a l’oest de Catalunya
Un dels projectes territorials més conflictius dels darrers anys és el Canal Segarra Garrigues, una obra de regadiu per a la millora territorial de les terres de Ponent però que la seva concreció i desplegament porta tensions. Una, la que m’ha arribat és entre els petits pagesos de lo Canalet de Tàrrega i l’empresa privada Aigües Segarra Garrigues que té la concessió per la gestió a la baixa de les aigües del Canal. Una empresa amb uns propietaris accionarials tan rellevants com Sorea, Agbar, Aqualia, Constructora de Calaf, Romero Polo, Copcisa, FCC Construcción i Arnó. Un conflicte territorial que cal analitzar i que té moltes arestes, aigua, agricultura, ecologia, poder,… per aquest motiu des del Centre per a la Sostenibilitat ens vam desplaçar a conèixer-lo de ben a prop per comprendre el metabolisme del mateix.
Territori i oest, dues paraules que em recorden la infantesa quan només hi havia dues cadenes de televisió, la primera i la segona, i molt sovint programaven alguna pel·lícula de l’oest on en una escena sempre algú prevenia que calia anar amb atenció ja que s’entrava en “territori indi”. Els territoris indis els “pintaven” com a zones salvatges, autoorganitzades i on els pobladors tenien fama d’esquerps i violents. Ha canviat molt el mot territori, ara es refereix més a una extensió de terra amb unes particularitats determinades i circumscrita a criteris polítics i administratius. Malgrat tot la primera imatge que em ve el cap són praderes immenses i búfals en llibertat i per aquest motiu poder entrevistar i visitar uns regants situats a l’oest de Catalunya em generava una especial il·lusió, conèixer un altre tros de territori català (potser “autoorganitzat i esquerp”) i entendre un dels conflictes socioecològics més imperceptibles que hi ha en el nostre país, una lluita de trinxeres quasi anònima on unes quantes famílies pageses porten a terme, des de fa més de 10 anys, contra l’abús de poder en la gestió del regadiu de Lleida.
Els regants de Lo Canalet de Tàrrega són unes 300 famílies pageses que viuen i treballen un tros de territori d’unes 4.000 ha situat a l’oest de Catalunya. Conservar el mosaic agrícola és un dels reptes de futur, seu i del nostre país, un mosaic ple de vida, compatible amb la biodiversitat i on cada racó té un matís paisatgístic diferent. Conservar aquesta petita pagesia ha de ser un dels reptes de país ja que no fer-ho significaria la pèrdua del mosaic agrícola, una pèrdua cultural però també del patrimoni natural i la biodiversitat. A l’oest de Catalunya hi ha una gran plana però no hi ha grans praderes amb búfals sinó una alternança de conreus de vinya, cereal i ametllers,… fruit d’anys de menar els camps i on s’intenta cohabitar entre el secà i el regadiu, un equilibri fràgil que cal saber com establir un diàleg per a la seva gestió.
Mentre passegem pels camps, en un paisatge planer producte de la gran geologia que tenim a Catalunya, m’aturava per veure la nova inversió de rec, més eficient em comentaven, mentre l’antic s’estava desfent en les mans del temps. Entenc trepitjant els camps que lo canalet representa el conflicte d’una manera diferent d’entendre el territori, la visió dels regants i la d’Aigües del Segarra Garrigues (empresa privada que té l’encàrrec de gestionar la concentració parcel·lària) i aquesta visió diferent no és per si cal canal o no, és pel cost que suposa l’obra i la gestió centralista que se’n fa. Amb dades a la mà es veu que com la gestió realitzada en la millora del rec del canalet és pel cap baix 5 vegades més barata. Potser sí que estem a l’oest i com aquells grangers de les pel·lícules que lluitaven en contra de les empreses que especulaven amb les terres abans de l’arribada del tren, aquí també hi una part especulativa que no aflora.
Molt em temo que l’objectiu que hauria de tenir el projecte del Canal Segarra Garrigues de facilitar a la petita pagesia la viabilitat i el relleu generacional de les explotacions amb compatibilització i millora de les zones ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) no estigui en la seva estratègia. En aquest cas aquesta obra faraònica (una de les més cares de la història de Catalunya) acabarà essent, altra cop, molts diners públics invertits pel benefici de pocs, més de mil milions d’Euros en total.
M’admira que unes quantes famílies pageses es plantin al no veure amb claredat tota l’operació plantejada, una de les moltes cares que té la resistència contra l’invasor, sia en forma d’exèrcits o capital. L’oest, amb el que aquest fet suposa, no s’ha acabat i el mal plantejat progrés continua., potser des de certs àmbits es percep que uns pagesos esquerps no volen pagar l’aigua, però només cal fer una passejada per aquelles terres agrícoles i una entrevista per copsar l’amor que transmeten cap a aquestes terres., no és un acte d’egoisme, és un acte de resistència en contra d’una acumulació de capital i poder que no beneficia el territori. Les mesures modernes per erosionar els rebels tenen forma de laberint burocràtic, aquells que et tornen boig i, com Astèrix, els regants han hagut d’anar a munt i a baix, dreta i esquerra i, finalment, penalitzats en injustificables multes per no comprendre l’incomprensible.
David contra Goliat altra cop, una empresa com Aigües del Segarra Garrigues amb un munt de pressupost i personal contractat en contra d’uns regants amb només dos treballadors i representant un petit col·lectiu, qui té la força i el poder és qui té més responsabilitat en un conflicte. Cal una gestió del territori participada per tothom, si perdem el que aquesta gent representa es perd el futur, es pot millorar però no perdre.
La conservació del paisatge amb tot el seu caràcter no és només uns camps i unes alzines, també és entendre les dinàmiques socials que s’hi donen i prendre partit. Sempre podem discernir entre dèbils i forts i el paper que hi juguen en aquests conflictes difícilment podrem conservar el paisatge fruit d’una manera de viure intentant ser compatible amb el patrimoni natural del territori. Efectivament cal protegir paisatges i formes de vida.
