Primera part
Un any després de l’inici de la pandèmia és hora de fer balanç del que ha passat i fer propòsits pel nou any que esperem encetar ben aviat. Crec que no és cap novetat per a ningú dir que des del març del 2020 vivim en un període disruptiu, tràgic i inoblidable, no per el bo, sinó pel malestar que a tots de forma generalitzada ens ha fet sentir, emocionalment parlant. La sensació és que la pandèmia ens ha mutilat de mica en mica.
Mai havíem viscut la perplexitat, la confusió, la desorientació que hem viscut fins ara, la Covid-19 ens ha afectat de forma tan generalitzada, cruel i invisible que a molts ens ha posat en guàrdia, com si la nova realitat s’estigués dilucidant en un camp de batalla.
Mai com ara ens havíem trobat en la tessitura de lluitar contra les nostres pròpies pors, n’estic convençut, per molt que es digui, tot ha quedat capgirat, turísticament parlant, segur, socialment, caldrà veure com reaccionem un cop ens refem d’aquesta sotragada. Em temo que no es tracta d’un parèntesi, sinó d’un replantejament de tot plegat, mal que ens pesi.
Com potser molts de vosaltres sabreu, malgrat els esforços, ens hem vist obligats a tancar la nostra empresa. 17 anys de treball, esforços, productes, aliances, somnis i promeses se’ns han esvaït com si haguéssim posat l’aigua en un cistell. Encara no ens hem refet de la desfeta. Ha estat abrupta, inesperada, indesitjada i dolorosa. No crec que siguem els únics, però sí que no ens consola el mal de molts, ans el contrari, ens preocupa i espero que ens ocupi d’ara endavant.
Com sabeu sempre hem cregut en els ecosistemes empresarials i aquests darrers mesos n’he estat testimoni de com funcionen. A l’estiu a causa de la precarietat econòmica de la nostra empresa vaig acceptar anar a treballar a un hotel gastronòmic ubicat en un poble dels Pirineus, un clàssic. Cap de les dues parts sabíem com seria l’estiu, tot i que presumíem que amb el confinament tothom cercaria espais oberts on gaudir del seu temps lliure i de lleure, vàrem pactar flexibilitat total, ens semblava la millor forma d’ajudar-nos, professional i econòmicament parlant.
El cert és que va ser molt sanitari tornar a sentir-se útil i en plena forma davant la molta feina que vàrem tenir, per mi, va estar colpidor veure les realitats turístiques de Barcelona i dels Pirineus, ben contrastades i ben diferenciades.
El mes de juliol i agost vàrem haver de desmuntar el nostre Centre Gastronòmic i us asseguro que anar a Barcelona, era esfereïdor, per no haver-hi, no hi havia ni coloms a la plaça de Catalunya, no hi havia qui els donés menjar. Carrers vuits, gens de trànsit, per descomptat pocs vianants, hotels, bars, restaurants, monuments tancats. És com si haguéssim retrocedit en part als anys vuitanta on el turisme a la ciutat Comtal era gairebé inexistent.
No us ho negaré, se’m trencava el cor, el batec natural de la ciutat, no és aquest ni molt menys. La ciutat viuen de la vida i aquells dies hi havia molt poca vida.
Al Pirineu la situació era tota la contraria, eren commovedores les ganes de fruir de la natura, gaudir de la bona taula, de les bones converses, això si, tothom volia preservar la seva seguretat, essent responsable de totes les mesures sanitàries pertinents.
Al tractar-se d’un hotel-destí, vaig tenir la sort de trobar-me amb molts amics del sector. Allà mateix, a la recepció, reflexionàvem sobre el que el sector estava vivint i en vam treure una sèrie de reflexions i punts de vista bàsics:
- La vida rural no és tan avorrida com molts es pensen, però es cert que tampoc hi ha una oferta tan extensa, variada i de vegades professional com a les grans ciutats per oferir les experiències que els clients segurament necessiten.
- Les ofertes honestes reben la gratitud dels ciutadans i si no són perfectes els visitants ajuden a millorar-les amb la seva comprensió.
- Un preu just de vegades implica una retribució justa en tots i cadascun dels engranatges de la cadena de valor, potser és el moment de plantejar-se si quan parlem de sobiranies de tots tipus, alimentaria, sanitària, etc. no ens hauríem de plantejar també la sobirania turística. Algunes comissions suposen un sobrecost en el servei que pugui rebre el client final o un jou per al prestatari final del servei. Això no vol dir que no es puguin pagar, però de ben segur ens pot suposar una limitació en la fidelització del client final. Treballar amb operadors locals, implica que aquesta retribució es queda aquí, no marxa fora i es quelcom que potser els turistes també haurien de començar a decidir, aquestes comissions tampoc tributen aquí, ni a cap país Europeu, amb tot el que això suposa d’empobriment social. Per això caldrà crear plataformes que siguin tan competitives com les d’abast internacional que tots coneixem, son els nous Tour Operadors, però tenen models semblants als de sempre i l’única avantatge financer que tenen es que operen a nivell global[1], però s’ha demostrat que de vegades ofereixen menors garanties davant el client en cas de reemborsaments immediats, de vegades la comoditat té riscos per al consumidor que no sabem si tots estan disposats assumir.
- Les actuals xifres de descens d’ingressos i de clients a les destinacions més madures[i] ens fan pensar que potser no s’ha treballat prou bé quelcom que implica la sostenibilitat de qualsevol negoci, la fidelització. Molt probablement nedar en l’abundància no ens ha deixat veure el bosc. Caldrà centrar-nos encara més en el client i les seves expectatives, millorar contínuament i mimar-los sense artificis però amb tot el cor i l’anima.
- Difícilment tornarem a les xifres[ii] de turistes que ens permetien esser líders a nivell mundial i menys de forma immediata, saber quins turistes volem, a qui volem atendre i com volem atendre, serà sota el meu punt de vista, essencial. El mercat domèstic hauria de ser la prova de foc per a molts, un banc de proves per arrodonir la proposta de valor per als clients futurs, molt probablement no acceptaran gat per llebre ni res que els locals no els hagi complagut abans. Els nous turistes seran uns turistes locals més, efímers, però amb les mateixes necessitats i anhels.
- La fragilitat del ecosistema turístic, i en especial del sector de la intermediació ha quedat molt palès, mai ningú s’hagués imaginat una situació esperpèntica com l’actual, perquè mai ningú havia dibuixat en els plans de negoci un escenari NEFAST. Ara sabem que existeix i que cal contemplar-ho, malgrat les probabilitats siguin gairebé improbables, la vida ens ha demostrat que existeix. Caldrà preparar-se d’ara endavant.
- On està el veritable valor de la intermediació turística? Doncs en la proximitat tant davant del client com dels proveïdors. Si algú ha resultat galdós i reforçat han estat els intermediaris que durant la pandèmia han estat lluitant per als seus clients, repatriant-los, reemborsant diners que en molts casos els prestataris no els han reemborsant amb ells encara, donant la cara per tots i per tothom. Aquells que hem estat al costat dels clents a les verdes i les madures, malgrat en moltes ocasions la nostra presència i assistència i vàlua sembli invisible.
- L’aposta pel món digital es un camí sense retorn; en molts casos pocs pensen en les conseqüències de les decisions que es prenen. En el nostre cas, al desaparèixer la demanda vàrem intentar negociar amb els nostres prestataris tecnològics, la majoria empreses estrangeres que oferien el motor de reserva a preus molt competitius que amb el pas del temps s’han demostrat ens han sortit molt cars. La seva insensibilitat ha resultat insultant, però és comprensible, ells estan molt lluny d’aquí i els seus riscos estan diversificats arreu del món.
Hem pogut comprovar com en alguns casos s’han apropiat de continguts, productes, preus o marques sense que ningú els hi hagués donat el permís. Passa com a l’època medieval, els senyors feudals, els que guanyaven la guerra practicaven el saqueig del territori dels vençuts, amb tota la impunitat que els donava el poder que ells ostentaven.
Cal que en siguem conscients que si apostem per la digitalització hauríem de lluitar perquè aquesta també fos de proximitat, Km.0. La sobirania tecnològica no crec que sigui una tonteria, per això suggeriria que els consumidors adquireixin els seus serveis turístics a través de plataformes locals ja siguin portals o directament dels productors locals.
Un any és molt temps perquè no haguem après coses, a mi personalment m’ha quedat clar que la globalització té moltes avantatges, però també un cost que va en detriment de la sobirania personal i social.
Ara que sembla que molts ciutadans han pres consciència de la conveniència del Km.0 potser serà més fàcil que aquesta mentalitat la estenguem a més camps de la nostra vida quotidiana, crec que ens farà més lliures, més responsables, més sostenibles en tots els aspectes.
[1] https://www.smarttravel.news/mayor-reto-turismo-online-2021/
[i] https://www.efe.com/efe/espana/economia/los-hoteles-de-barcelona-cierran-2020-con-95-menos-facturacion-y-clientes/10003-4428007
[ii] https://www.hosteltur.com/141378_la-conectividad-aerea-destruida-6000-rutas-aereas-desaparecen-en-europa.html?shared&utm_source=twitter&utm_medium=social-web&utm_campaign=141378_la-conectividad-aerea-destruida-6000-rutas-aereas-desaparecen-en-europa&utm_content=transportes&utm_term=noticia
