Sobre allò diví i humà
“Madurar és perdre algunes il·lusions per començar a tenir-ne d’altres”. (Virginia Woolf)
Mentre estava en ERTE tres amics em van animar a presentar-me com a candidat a Director de Turisme d’una destinació vinícola molt important. Confesso que si no hagués estat atractiva la proposta i no m’hi sentís capaç no m’hi hagués presentat. El sector públic no ha estat mai una de les meves preferències, però en aquesta ocasió donada l’envergadura del projecte, l’ocasió i les circumstàncies em semblava que podria aportar molt a la destinació si finalment sortia escollit. Tants anys predicant en el desert sobre la necessitat de passar del turisme a l´ “emoturisme”[1], l’ocasió bé valia el sacrifici de fer 200 km diaris per anar a treballar o canviar de residència, si hagués resultat l´escollit. Els meus amics i jo vàrem creure que hi havia moltes possibilitats i per això em vaig decidir a participar.
Els tràmits de verificació de mèrits ja van ser farragosos, de fet en la primera tria no vaig entrar en la llista de candidats, no sabia que tots els mèrits que es posaven en el currículum s’havien d’acreditar, la falta de costum, la veritat. Jo, a més a més, tenia una dificultat afegida, totes les empreses en les que he treballat han desaparegut, Viajes Melia 1989 – 1992, Ultramar Express -TUI 1992-2003, i recentement la meva pròpia, Experiencias Ocio Vital S.L. i Taller Projectes oci s.a.l.
Em sentia una mica com Atila, la veritat. Finalment vaig trobar documents que acreditaven tots els càrrecs que havia ostentat durant aquells anys de carrera professional i vaig ser admès.
Sincerament, en llegir el plec del concurs se’m va fer estrany el fet que tots aquells candidats que haguessin estat empleats o directius públics ténen més punts que els que venim del sector privat. Em va sobtar perquè segons tinc entès tots som iguals davant la llei i no entenc com en una oferta pública de treball hi ha d’haver aquesta discriminació. És clar que l’administració pública és un mon a part, però tant com perquè una persona que ha estat trenta anys ocupant càrrecs directius no s’hi pugui adaptar? Sembla ser que és així, em pregunto si amb normes com aquesta aconseguirem mai renovar l’aparell de les administracions o al menys millorar la seva eficiència promovent la competitivitat de qui accedeix als llocs de treball.
La veritat és que el procés va ser llarg i tediós, m’imagino que la pandèmia no ho posava fàcil, però perquè us en feu una idea des de la publicació al DOG (2 de Novembre 2020) fins a l’acta final del resultats (13 d’abril 2021) varen passar gairebé cinc mesos i mig. Durant aquest període vàrem anar superant les diferents proves de nivell d’idiomes (anglès i català) i finalment vàrem presentar el projecte.
Tres candidats, tots tres amb un perfil emprenedor, tots tres obligats a tancar les nostres empreses degut al maleït COVID, tots tres, teníem la necessitat de desenvolupar-nos professional i personalment, tots tres amb necessitat d’aquest lloc de treball, tots tres amb una trajectòria contrastada pels resultats obtinguts. A tots se’ns va demanar el mateix, un pla de desenvolupament turístic de la població, un projecte que de totes, totes, si ho haguéssin encarregat a qualsevol consultoria hagués costat força diners. Aquest exercici havia de permetre al jurat avaluar les capacitats dels candidats, en tots els aspectes que el concurs demanava: creativitat, innovació, gestió, desenvolupament i adaptació al lloc de treball per al qual concursàvem.
Va arribar el dia, per a nosaltres, del judici final, el de la defensa del projecte. Enteníem que els membres del jurat haurien estudiat els nostres treballs i que ens farien tot de preguntes per poder tenir una idea clara que havíem estat nosaltres i no un altre qui havia fet el projecte, només així el podíem defensar a consciència. Cinc persones molt amables, la majoria, empleats del propi ajuntament, la regidora de turisme, la directora de recursos humans, dos alts càrrecs d’economia i finances, i un empleat a la Diputació que és professor de planificació turística a la universitat.
En ésser la meva primera vegada en aquestes tessitures i com el projecte em motivava, per moltes altres raons, volia guanyar, igual que els altres tres candidats. M’havia preparat escrupulosament les tres proves, com en qualsevol concurs. Era plenament conscient que podia perdre, i la competitivitat era molt alta.
La prova era per a mi com la defensa del doctorat somiat.
La veritat és que em va sobtar que les preguntes que se’m van fer durant aquells quaranta cinc minuts no tinguessin massa a veure amb el projecte presentat i més en la meva situació personal. No semblava que se l’haguessin estudiat gaire. Tant se val, em vaig sentir molt còmode, ho havia treballat molt i estava plenament convençut que el que havia presentat era factible i realista, això si, desconeixia quin era el pla estratègic de la ciutat, ni el turístic, ni el pressupost assignat al departament de Turisme, malgrat ho havia buscat, no ho havia trobat en lloc, ni les bases del concurs indicaven on adreçar-se tampoc. Per aquest motiu sempre vaig deixar clar que el que presentava era un exercici teòric però alineat a un pressupost inexistent. Cap de les meves propostes implicaven una inversió de diners, sinó d’esforç per part del diferents actors públics implicats en el turisme de la destinació. Em semblava el més realista donades les circumstàncies.
Confesso que la incomoditat manifesta de la regidora i presidenta del tribunal durant l’entrevista va ser el que més em va sobtar, no entenia el perquè, tampoc vaig entendre que em demanessin com jo vivint a Vic tenia interès per anar a treballar allà, com si això tingués res a veure amb les capacitats del candidat que estaven avaluant.
Tampoc vaig entendre l’actitud, sota el meu punt de vista, totalment irrespectuosa del professor universitari, qui durant tota la entrevista es va mostrar absent, només feia que mirar el seu ordinador semblava que contestés correus electrònics, mentre el candidat contestava les preguntes dels altres membres del tribunal. Potser ho van fer per avaluar la nostra capacitat de concentració, però personalment, em va semblar molt poc educat per la seva part. Aquesta actitud “Lamela” em va semblar improcedent, innecessària, inadequada i sobretot, molt desconsiderada per qualsevol dels tres candidats. No venia en nom de la universitat, sinó en nom de la diputació, però fos com fos s´hauria d’haver comportat com un jutge que té interès pel que ha de jutjar, a no ser que ja haguessin dictat sentència i aquella entrevista fos un mer tràmit.
Al finalitzar confesso que em sentia molt satisfet, creia haver assolit amb escreix establir un clima cordial, proper i de confiança molt propi del meu tarannà. Només m’amoïnava aquella pregunta capciosa sobre el meu lloc de residència i la incomoditat manifesta de la presidència del tribunal, els gestos del llenguatge no verbal donaven mostres prou evidents de les meves sospites.
La veritat és que no ho entenia doncs en cap cas el projecte era rupturista, irrealitzable, crític o poc entusiasta, semblava que encaixava, la meva proposta era la de re-actualitzar el que ja tenien i modernitzar-ho tot adaptant-ho al segle XXI.
Passada la eufòria del moment vaig començar a reflexionar fredament.
Com em va dir una bona financera, els números no enganyen, només els pots torturar per que et diguin el que realment vols escoltar.
I els números no són, ni de bon tros, els que hauria d’aspirar la destinació, potser era això el que incomodava a la regidora i presidenta del tribunal?, adonar-se que els resultats eren de la seva responsabilitat?. No era la meva intenció, ans al contrari, amb la mà al cor, crec que no era impossible revertir-los si es canviaven algunes coses.
Els dies passaven i el que crèiem seria un tràmit que decidís qui era el candidat escollit va trigar més de dues setmanes a sortir publicat.
Se’ns feia molt estrany, la veritat, érem conscients que si els membres del jurat havien fet la seva feina, el dia de l’entrevista ja havien de tenir la valoració dels nostres treballs i que l’entrevista només podia servir per decidir qui dels tres seria l’escollit, doncs en aquell mateix moment podien posar en comú les seves deliberacions.
Quina va ser la nostra sorpresa en veure l’acta final amb els respectius resultats!
Ningú podia esperar que gairebé empatéssim els tres i que ho féssim per la part baixa!
La puntuació final era de 35 sobre 100, és a dir un 3,5 sobre 10, un insuficient o un molt deficient, com s’avaluava a la E.G.B!
Em va fer recordar la frustració que vaig sentir el dia aquell en que em van dir que portés una corbata, que aquella mateixa tarda em nomenarien en la convenció de Tui, com a nou Director Comercial del Tour Operador (Ambassador – Expomundo), en aquell moment l’equivalent a Director General doncs no hi havia ningú dirigint aquell departament. Mai em van trucar. Després d’un any patint mobbing laboral[2], era el darrer que em podia esperar. Doncs així de perplex em vaig quedar.
Cap dels candidats donàvem crèdit al que estàvem llegint. Entre d’altres coses per que les bases del concurs especificaven que no podia haver empat havien previst mecanismes per desfer-lo. Hi havia un guanyador i no era jo, per mig punt, però era un altre candidat.
Però això no es veia reflectit en l’acta sinó mes aviat tot el contrari, per justificar-ho varen fer servir els següents arguments, cito literalment:
- Una vegada finalitzat el procés de qualificació dels aspirants, es constata que cap dels aspirants assoleix la puntuació mínima de 50 punts que seria la meitat de la puntuació màxima possible en el conjunt del procés. Tampoc cap dels aspirants assoleix la meitat de la puntuació possible en els apartats de mèrits valorables, prova pràctica o projecte i entrevista.
- “es conclou que malgrat que els aspirants han creat microempreses en l’àmbit turístic, el seu bagatge en funció directiva amb direcció de recursos i equips amplis és limitada”
- “La base 7.4 indica quines són les competències professionals requerides per a l’òptim desenvolupament del lloc de treball de perfil directiu (lideratge i estratègia, habilitats comunicatives, adaptació, direcció d’equips, presa de decisions, etc.). Reexaminats els currículums, el projectes presentats i la seva defensa i les entrevistes realitzades amb diferents preguntes formulades, el Tribunal considera que cap dels aspirants assoleix la suficiència exigible en un lloc de treball directiu en la major part d’aquestes competències.”
Malgrat tot, teníem el dret a presentar un recurs d’alçada doncs no estàvem d’acord amb tot el que afirmaven, bàsicament perquè en les bases del concurs en lloc s’especificava que calgués assolir aquests 50 punts mínims, ni que s’hagués d’assolir un mínim de 50% en cada una de les proves fetes. Sincerament la nostra perplexitat era total.
Les bases les varen redactar ells, no semblava que poguessin eximir-se de la responsabilitat de nomenar un candidat finalitzat el procés. Si tant baixos eren els perfils potser el més intel·ligent hagués estat estalviar temps i diners a l’erari públic i als candidats que vàrem arribar a la final.
Parlant amb persones enteses en el tema ens van comentar que segons la llei teníem dret a demanar:
- La verificació de la titulació dels membres del jurat. Segons les bases del concurs cap dels membres podia tenir una titulació inferior a la dels propis candidats i teníem seriosos dubtes que la presidenta tingués la titulació de grau.
- La escaleta de valoració empleada per tal d’arribar a aquesta primmirada puntuació, (la diferencia del treball entre l’altre candidat i jo va ser només de 0,5 punts) per tant, tenim dret a saber quins criteris havien seguit per arribar-hi.
També varen passar per alt que :
- el Reial Decret Legislatiu 5/2015, de 30 de octubre[1] en el seu article 60.2 diu “que el personal de elección o de designación política, los funcionarios interinos y el personal eventual NO pueden formar parte de los órganos de selección“. Hi havia polítics dins el tribunal.
- es saltessin la llei de protecció de dades, al publicar totes les nostres dades amb els seus D.N.I en tots i cadascun dels comunicats que varen penjar a la web del propi ajuntament. En altres concursos nomes es publica part del numero del DNI. Mai sencer amb noms i cognoms.
- que no acreditessin que les persones que varen fer les diferents proves fóssim les mateixes que ens presentàvem al no demanar-nos el DNI a cap dels candidats en cap de les proves oficials fetes. I això és una falta greu, segons el propi reglament administratiu.
La resposta al recurs d’alçada va ser tant decebedora com la resta del procés. La seva contesta va ser que el tribunal estava ben constituït, cosa que nosaltres mai vàrem posar en dubte, i que desestimaven tot el recurs.
L’única via que ens quedava als candidats era presentar un recurs contenciós administratiu, és a dir, anar als tribunals. És just? És necessari? Cal resoldre- ho tot davant un jutge?
Saben que som persones que hem quedat malmeses econòmicament i que difícilment invertirem uns diners en una quimera d’incerta victòria.
Segur que el que han fet és legal, però…és ètic? i sota el punt de vista dels qui ho hem patit, no és, immoral no respondre als teus ciutadans?
Que et puguin vilipendiar públicament, contestant el que vulguin, no donar resposta a res del que se’ls hi demana provoca una sensació d’indefensió, d’humiliació que recorda èpoques pretèrites i que tots voldriem esvair de la nostra societat.
M’ha quedat clar que si volem construir un país nou, cal una regeneració de mètodes, aparells i processos obsolets i maldestres que l’únic que provoquen es indignació, malestar, ineficiència i frustració. En aquests moments hi ha un fet incontestable, una població amb un gran potencial turístic i amb un futur incert porta dotze mesos sense direcció en uns moments que per a molts entesos es crucial pel futur del nostre país.
No seria estrany que d’aquí uns anys haguessin de donar explicacions als seus conciutadans.
No sembla raonable que persones que aparentment no entenen de turisme es permetin el luxe de valorar uns treballs per al qual no estan qualificats, si els membres del jurat haguessin estat experts en turisme el seu resultat hagués donat més credibilitat a les puntuacions, tots els que hem exercit la docència sabem que si convoques un examen i ningú aprova, el problema és del professor no dels alumnes que s’hi presenten. Al Patronat de Turisme de Tarragona el concurs va quedar desert però nomes hi havia un candidat i el tribunal hi havia dos experts en turisme, habituals jutges de tribunals universitaris, i cap polític. Dubto que el candidat d’aquest concurs presentés recurs d’alçada davant la seva desqualificació.
Tampoc em sembla ni just ni necessari que menystinguin l’esforç que fan les “microempreses”. Ésser pioners és un esforç propi de persones visionàries, creatives i valentes i si, a més, aquestes tenen un prestigi reconegut públicament, per institucions públiques i privades, i com no, pels seus propis clients, llavors les desqualificacions del tribunal es desacrediten per elles mateixes i son impròpies d’uns servidors públics; demostren desconeixement, ignorància o mala fe. Els empresaris que han mantingut durant disset anys vives aquets projectes, amb crisis tan sistèmiques com la del 2008 o polítiques com les 2017, o socials com els atemptats del mateix any demostren de totes, totes, dots de gestió, innovació i creativitat molt per sobre del que molts estaríem disposats a suportar.
També se’ls podria recordar que aquestes microempreses amb molts menys recursos que els destinats per aquesta institució al turisme han obtingut el triple d’usuaris i més del quàdruple de valor, en termes de negoci. És molt fàcil injuriar quan no es coneixen els mèrits ni les dificultats.
És molt fàcil vendre barat, no ho és tant quan el que busques és un turisme de qualitat, sostenible i de valor per a la teva destinació. Aquest turisme al nostre país mai ha estat massiu, potser per això les nostres empreses eren “micros” i no “macros”.
De malvendre en sabem tots, malbaratar també, sobretot si el be no és teu. Cercar segments de mercats que són nínxol, d’alta qualitat i summament segmentats no és feina per ineptes o impacients, fa temps que m’ha quedat clar[3].
Em pregunto si qualsevol dels cinc honorables membres del tribunal serien capaços de fer-ho i de fer ho en mercats tan competitius i exigents com són l’americà, l’australià, el coreà o el canadenc, com era el nostre cas.
Com a ciutadà i com a empresari penso que no estaria de més recordar a molts servidors públics que els seus sous neixen de l’esforç de tots aquells que generen riquesa; de la xifra de negoci que generava el nostre negoci, prop d’un 40% servia per pagar a l’estat ja fos via impostos directes o indirectes, taxes, seguretats social, etc. L’estat és el soci de qualsevol empresa, però poques vegades arrisca ni temps, ni calers, ni talent. Aquests comentaris se’ls podrien haver estalviat, ofenen la dignitat de qui s’ha vist obligat a tancar. Indignen a tots aquells que creiem en el talent del que és petit i responsable, que contribueix al benestar dels veïns sense portar-se els guanys a paradisos fiscals[4]. No es fàcil ser empresari en aquest país[5], al menys no li treguin els mèrits.
Com va dir un savi, en Nicolas de Condorcet[6]: “El poder públic no pot, sobre cap objecte, tenir el dret d’ensenyar opinions com si fossin veritats no ha d’imposar cap creença”
Com a ciutadà crec que és el nostre deure denunciar el que no ens sembli correcte, nosaltres hem fet servir tots els que estaven al nostre abast, malgrat això, no hem obtingut respostes, ni les tindrem.
És tot el que ens queda, lluitar per la dignitat, quelcom a que cap ciutadà hauria de renunciar, la situació actual és deguda a la pròpia irresponsabilitat, la política ha arribat a nivells impropis del que seria raonable i els únics culpables es la nostra inexistent vigilància del que és decent, just i necessari.
Espero i desitjo que aquesta lliçó sigui il·lustrativa per a molts, en especial per als servidors públics que com tota la resta de ciutadans estan al servei del bé comú.
Si una cosa m’han ensenyat els nostres polítics represaliats és que l’únic que ens queda són els nostres ideals, és per dignitat que els hem de defensar fins allà on creiem mes oportú.
Avui us convido a ser dignes de vosaltres mateixos, a viure segons la vostra consciència, qui la tingui més lliure viurà més feliç perquè podrà mirar als ulls de tothom sense haver d’abaixar mai la vista ni el cap.
Hi ha quelcom més bonic?
“L’única riquesa que conservaràs per sempre és la riquesa que has obsequiat”
Marc Aureli, Emperador romà (121-180)
Nota de l’Autor: En el moment d’escriure aquest escrit 24-Maig-2021, s’ha tornat a convocar la mateixa plaça, en aquesta ocasió han rebaixat la puntuació màxima de 100 a 50.Tornaré a intentar un judici just.
[1]
https://www.boe.es/buscar/pdf/2015/BOE-A-2015-11719-consolidado.pdf
[1] https://www.travelloop.com/emoturismo-el-arte-de-crear-experiencias-turisticas-emocionantes/#:~:text=El%20emoturismo%20es%20el%20arte,del%20turista%20a%20pasarlo%20bien.
[2] https://protecciondatos-lopd.com/empresas/mobbing-laboral/
[3] https://www.lavanguardia.com/lacontra/20210503/7424356/innovadores-suelen-fuera-rebano.html
[4] https://twitter.com/oriolamat/status/1389819918137311236
[5] https://www-pymesyautonomos-com.cdn.ampproject.org/c/s/www.pymesyautonomos.com/vocacion-de-empresa/uno-cada-cinco-autonomos-a-fuerza-preferian-trabajar-cuenta-ajena/amp
[6] https://es.wikipedia.org/wiki/Nicolas_de_Condorcet
