Lliçons apreses durant la pandèmia (III)

Tercera part|  “La innovació no és per covards, és per pescallunes?”

Potser una de les paraules més escoltades els darrers mesos, a part de la paraula pandèmia, és possiblement la d’Innovació, un concepte íntimament lligat a les empreses i als emprenedors ja siguin interns o externs, però que està estès a molts camps de la nostra societat, públics o privats, ja siguin negocis o institucions. És un ingredient necessari per a evolucionar.

Quan he dirigit cursos d’emprenedoria, sempre he defensat que no tothom està capacitat per a ser emprenedor, es una actitud i un esperit que es porta a dins, és igual que per ser empresari o negociant. Son actituds i aptituds que es porten a dins, es poden millorar amb el coneixement i es poden afavorir indiscutiblement si es creen atmosferes adequades per assolir el que molts experts anomenen “cultura innovadora”, el cas més paradigmàtic son els Estat Units i l’Estat de Califòrnia el més exemplar i modèlic.

Si aquesta paraula està resultant tan grapejada, no és per un desig irrefrenable de les autoritats per assolir noves fites socials, sinó perquè crec que és ben sabut per tothom que sense aquesta capacitat, costarà molt de sortir d’aquest esvoranc on el COVID ens ha ficat.

Diuen els experts que els cinc ingredients que impedeixen innovar són els següents

– Tenir Por, en especial al canvi. …

– Treballadors poc qualificats. …

– Temor a cometre errors. …

– No escoltar als clients, proveïdors, col·laboradors etc. …

– Relacionar innovació amb ingressos ràpids.

Foto : https://twitter.com/virginiog/status/1383509329739796480

Crec que tots som prou crítics amb com s’ha gestionat la pandèmia al nostre país, comparativament amb altres països ha quedat palès que es podia haver fet molt millor, l’eficiència de la pandèmia ha estat íntimament lligada amb els lideratges polítics de cada país[i].

Un article a la contra de la Vanguardia parlava que la gent realment innovadora acostumava a estar fora del ramat[1]. Per a mi, va ser una confirmació del que sempre havia cregut. Amb catorze anys vaig fer el meu primer viatge Internacional per tota Europa, un mes amb un Interrail, viatjant amb el meu millor amic, que tenia la meva mateixa edat, l’any següent vàrem fer Andalusia amb dit… No érem joves convencionals.

Mentre era Director a la sucursal d’Ultramar Express Granollers, o desprès quan vaig passar a ser Director de Nous Productes i Nous Canals de venda de la mateixa empresa o posteriorment com a Director de Màrqueting em sentia com un “rara avis” ,  no tinc cap dubte que em van promocionar internament just per això, perquè era atrevit, inquiet, no em feia por equivocar me, tot i que prenia totes les precaucions per a que fos exitós, tenia moltes ganes d’aprendre, moltes inquietuds, m’envoltava de persones creatives, diverses, amb capacitats i personalitats de vegades difícils, sens dubte, divergents, però sempre enriquidores. No tenia por a experimentar ni tenia por a dir que no, creia en el futur, tenia fe en el meu equip. Essent entrenador de bàsquet (amb 16 anys) vaig descobrir que la recepta era saber fer jugar a la gent de tal forma que s’ho passessin bé i que malgrat hi hagués alguna derrota, l’important era sempre gaudir del partit. Sense tenir un equip tècnicament excel·lent varen acabar campiones comarcals i terceres del campionat escolar català, tota  una fita per a un col·legi com el Puig Agut de Manlleu, el col·legi del meu barri[2].

No negaré que l’etapa a TUI  va ser una època professionalment dura, molt difícil, sempre em trobava amb posicions conservadores i gens proactives, de vegades molt allunyades de la realitat local, doncs les decisions es prenien a Hannover.

Mai oblidaré el dia que vaig aconseguir que eDreams[3] signés amb nosaltres com a fullfillment[4], ni la discussió que vaig tenir amb el Director Nacional de Vendes de la nostra xarxa quan em va dir que jo estava boig si creia que els creuers arribarien a ser mai un producte massiu, això m’ho va dir quan van treure un catàleg exclusiu de creuers i la nostra companyia era en aquell llavors (any 2000) la que mes cabines suits venia a Espanya, just per aquest motiu amb en Tomeu Benassar[5], avui en dia CEO de Logitravel i llavors web màster de la nostra pàgina web,  vàrem treballar per crear una base de dades web on es pogués contractar en línia aquest servei. Tothom em deia que a Internet només es venia el més barat i nosaltres aspiràvem a vendre el més elitista.

També van ser memorables els acords que vàrem firmar amb Canal21, el primer canal de televisió que es veuria per Internet i que liderava la companyia basca Euskaltel, o l’acord amb Hispagay per ser l’agència oficial del primer portal de viatges per al col·lectiu LGTBI de parla hispana. En aquell moment estàvem involucrats en el model EFQM[1] i el conseller delegat, un enginyer industrial creia fermament en revolucionar la companyia. Internet podia ser una palanca per aconseguir-ho, quan em va dir que em donaria 300.000 euros per que creés  una divisió nova d’internet, em van tremolar les cames, no ho negaré pas. Un pànic escènic va trasbalsar la meva ànima: no és el mateix gestionar un negoci, que fer créixer una inversió determinada. Però em feia molta, molta il·lusió i era un món efervescent, molt apassionant. No vaig dir que no. Malauradament el van destituir.

No parava d’aprendre, no parava de sorprendrem, no parava de surfejar la incomprensió dels companys, les crítiques obertes o larvades de molts membres de la companyia ni de molts companys. Malgrat tot, vaig gaudir, fins la fusió amb Nouvelle Frontiers, vaig apostar fort per demostrar que un altre model de comercialització era possible. La meva proposta era crear, dos o tres “Flagship Stores”[2] (de 15, 20 venedors mínim per botiga) a Madrid y Barcelona, i una a les ciutats capitals del nostre país reforçada amb una xarxa de “servei d’atenció al client vacacional o d’empresa” o “contact centers[3]” recolzats per una web potent on els serveis de menys valor afegit i de compra automatitzada es poguessin reservar totalment en línia. Era l’any dos mil u.

Un cop més no vaig tenir sort. El que en aquell moment era el  Conseller Delegat de Thomson Travel portat per la TUI pel seu llançament a Espanya va escollir per aquest projecte el que era director general de Nouvelles Frontiers per ocupar la posició de director de màrqueting. Em vaig quedar llavors sense ofici ni benefici, com un bou sense esquella, era com un suplent esperant el seu moment per sortir al camp a jugar.

Vaig experimentar el que es el “mobbing laboral”[4] durant uns llargs dotze mesos. No li desitjo a ningú i més si té un esperit inquiet, per sort em “colava” als comitès de direcció i gràcies a la meva llibertat podia criticar o recolzar el que més bé em semblés. Encara no sé perquè m’escoltaven perquè no tenia cap càrrec concret, no tenia cap responsabilitat definida. Vaig passar a ser el que molts anomenen “el pepito grillo”.

Finalment i després d’alguna decepció més, vaig decidir marxar, no podia deixar pansir el meu esperit, és per això que amb la que era llavors directora d’organització del tour operador vàrem emprendre una nova aventura de la qual tots coneixeu el final si heu llegit la primera part[5].

El Sr. Boix gerent i propietari de la prestigiosa Casa Sendra[2], ja em va advertir quan li vaig dir que volíem crear una empresa dedicada al turisme gastronòmic i experiencial, amb un cert to sorneguer em va respondre “Ets boig!!!, aquí ningú valora el que és d’aquí, ves te’n a qualsevol lloc de França, els seus productes gastronòmics locals són a tot arreu, fins i tot als poms de les portes!!!, aquí, Manel, et posen llonganissa de Vic abans de començar a dinar?, et posen olives o patates, això és el que estimen el producte local? Aquí no sabem valoritzar el que fem!. Va sentenciar”

També vaig experimentar el nou món 2.0 amb Turismo 2.0,l’any 2006 una experiència que va ser sumament gratificant però que es va esvair quan van néixer els monstres de Twitter i Facebook, la conversa de més de 10.000 professionals del turisme es va escampar per tota la xarxa, deixant sense sentit l’existència d’aquesta comunitat.

En aquesta crisis, que algú ha qualificat com de “les 7 I” ( impredictible, inèdita,induïda, internacional, insegura, innovadora e imprevisible) ha quedat palès que la gestió ha estat molt més eficient en els països on tenen una tradició més arrelada del que s’entén pel  bé comú, països, econòmica, social  i políticament eficients i responsables, ens han demostrat que tot està íntimament relacionat.

No cal dir noms, penso que tots els tenim al cap, però com sempre, davant les desgràcies, qui ha treballat per poder assegurar el benestar de tota la població sortirà d’aquest esvoranc amb poques ferides. És com quan tens un sinistre, llavors es quan es demostra si una assegurança és barata o extremadament cara.

Crec que som molts els que ens hem sentit decebuts amb la gestió dels efectes de la pandèmia, tots sabem que era quelcom inesperat, però si es compara amb altres països arribarem a la conclusió de que es podria haver fet millor, especialment si tothom hagués treballat pel benestar d´altri, molt abans de que aquesta desgracia envaís les nostres vides.

Al final la bona voluntat de les persones ha fet més lleuger passar el tràngol, la bona predisposició i professionalitat dels sanitaris va ser un exemple per a tothom, van posar la seva professionalitat individual i col·lectiva a disposició de la ciutadania per tal d’evitar el col·lapse. Mai els estarem prou agraïts.

Crec que tots ens hem adonat que és convenient pagar impostos, tots hauríem de lluitar contra la evasió d’impostos, sigui legal, com fan moltes multinacionals, o il·legal com fan molt petits contribuents . Però també penso hem de ser molt més exigents amb qui ens els administra. El nostre sistema es basa en la confiança i quan aquesta es perd el sistema pot caure en fallida o se’n construeix un de nou, com està passant avui en dia gràcies a les noves tecnologies. El bitcoins[6], las blockchain[7] no deixen de ser un sistema paral·lel per escapolir-se del sistema actual que potser genera moltes desconfiances ¿no ho veieu així?.

Malauradament com molts altres conciutadans he patit les fallades del sistema, sense anar més lluny, no he rebut cap de les ajudes promeses per trobar me en una situació anòmala, degut al fet de que la llei m’obligava a estar com administrador de la meva empresa fins a l’extinció de la mateixa. Gràcies a aquestes circumstàncies no he pogut accedir a les ajudes com assalariat, per estar donat d´alta com autònom, i en ser autònom no he pogut accedir a les ajudes d´assalariat, jo com autònom i els caçadors com empresaris, hem pagat, però no he rebut ajudes de cap. Cada administració em diu que parli amb l’altre, unes son ajudes autonòmiques i les altres cobertures estatals. He recordat aquella frase de la meva mare que em deia: “los unos por los otros, la casa sin barrer”. La primera noticia que he rebut del SEPE ha estat aquesta:

I des del mes d’Octubre que estic en ERTE, com assalariat; des de Setembre que no facturo com autònom. Crec que l´eficiència es qualifica per ella mateixa. Tots sabem que no sóc l’únic que encara espera respostes i solucions, però tots sabem que “mal de muchos, consuelo de ….”

No descobreixo res de nou quan dic que la desprotecció del sector de l’oci ha estat total, i en aquest sector incloc també turisme i Hosteleria. No estic del tot convençut que els ICO siguin una solució pels empresaris ni per la indústria. Són un pedaç. La crisi ha deixat descapitalitzats a molts i endeutats a molts d’altres, als més, ben escarmentats. És una oportunitat per als voltors, sense cap mena de dubte, poden adquirir joies davant la desesperació de molts.

Caldrà que tots plegats siguem imaginatius, com ja vaig escriure, necessitarem grans dosis de virtuts cristianes :Fe, Esperança i Generositat[3], però també crec que la mateixa eficiència e innovació que se li demana a l’empresa privada els hi hauríem d’exigir a les nostres administracions públiques, del contrari, ningú podrà estranyar se que les grans corporacions tributin fóra del país on es genera la riquesa o que facin complexos entramats per estar en desacord amb uns tipus impositius que han quedat denunciats pels fets, han semblat insuficients davant tant pesada estructura administrativa. Sempre hi haurà oligarques camuflats[4], però també empresaris indignats per considerar que el seu esforç en generar riquesa i benestar social es malmet entre un munt de serveis ineficaços, duplicitats de càrrecs o productivitats que disten molt de ser òptimes pels temps que vivim.

Si volem que l’ecosistema on vivim sigui sostenible, tothom ha de ser responsable, els que més, qui es sustenta de la riquesa generada pels altres. El ciutadà no es pot alienar del que li és propi que és l’exigència als seus governants de ser decents, de ser eficients, de ser responsables del seu futur i del seu benestar.

Si no ho fem, estem condemnant el futur propi i el dels nostres néts (si es que en tenim) a un esdevenir incert tant en allò econòmic com en allò polític i social[5].

Els governants haurien d’alimentar el pensament crític[6] com una benzina que combustiona el motor de la innovació i la millora constant, com l’únic remei a aconseguir un benestar de tots, perquè del contrari ningú es podrà portar les mans al cap quan els països es descapitalitzin bé perquè les multinacionals tributen el mínim possible, o perquè hi ha una descomunal fuga de cervells o de capital.

Continuo pensant el mateix que al 2013, “la corrupció és un càncer” i crec que camina descaradament nua davant de tots nosaltres sense que la societat s’escandalitzi.

Construir un país sostenible només requereix una premissa: que la decència moral[7] sigui la nostra flama, ensenya i guia.

Aconseguir-ho ens incumbeix a tots, defugir de la responsabilitat és realment o d’inconscients o d’irresponsables. Si volem ser dignes de l’herència que van construir els nostres avantpassats[8] no hauríem de festejar amb tot allò que ens empobreix com a societat i com a persones.

Els nostres pares no ho van tenir gens fàcil, de ben segur no es queixarien, només exigirien amb vehemència a qui els governés el mateix esforç i compromís per lluitar plegats. Un cop més hauríem de tornar als orígens. El famós “back to basics”[8].

Per la seva memòria valdria la pena que recuperéssim el seu esperit, les seves ganes i la seva fe en construir un país millor per als seus.

Desitjo que això ho tinguem ben present la resta dels dies que ens quedin per viure. Caldrà que tu, tots, tothom siguem resilients, imaginatius, cooperadors, competitius, solidaris i extremadament, conscients, honestos i necessaris. Cal que siguem honrats amb nosaltres mateixos. Serà la nostra sort, serà la nostra salvació si és que volem un país, un sector turístic millor[9].

https://mobile.twitter.com/virginiog/status/1386500357707161604/photo/1


[1] https://www.lavanguardia.com/lacontra/20210503/7424356/innovadores-suelen-fuera-rebano.html

[2] https://el9nou.cat/osona-ripolles/actualitat/societat/veins-de-manlleu-denuncien-la-presencia-docupes/

[3] https://www.kippel01.com/empresa/edreams-supera-los-500-millones-de-ingresos-y-gana-un-2-mas-en-el-ejercicio-2018.html

[4] https://www.actualidadecommerce.com/fulfillment-importante-ecommerce/

[5] https://es.linkedin.com/in/tomeubenassar


[i] https://www.lavanguardia.com/politica/20210413/6645734/hiperliderazgo-frente-pandemia.html


[1] https://www.laconca51.cat/llicons-apreses-durant-la-pandemia/

[2] https://casasendradevic.com/

[3] https://web.archive.org/web/20200925002646/http://ociovital.com/2020/03/el-dia-despues-del-coronavirus-fe-esperanza-y-caridad/

[4] https://www.alfdurancorner.com/lecturas-seleccionadas/el-oligarca-se-camufla-porque-sabe-que-puede-v.html

[5] https://ethic.es/entrevistas/jeffrey-sachs-estados-unidos-ods-donald-trump/

[6] https://www.sintetia.com/la-verdad-ha-muerto

[7] https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=10158234737422014&id=564707013&fs=1&focus_composer=0

[8] https://twitter.com/francesccanosa/status/1390553600095662083


[1] https://clubexcelencia.org/conocimiento/modelo-efqm

[2] https://www.caad-design.com/que-es-una-flagship-store-y-por-que-estan-tan-de-moda/

[3]https://agenciab12.com/noticia/que-es-contact-center-como-funciona

[4] https://psicologiaymente.com/organizaciones/tipos-de-mobbing-acoso-laboral

[5] https://www.laconca51.cat/llicons-apreses-durant-la-pandemia/

[6] https://especiales.dinero.com/bitcoin/index.html

[7] https://www.xataka.com/especiales/que-es-blockchain-la-explicacion-definitiva-para-la-tecnologia-mas-de-moda

[8] https://dictionary.cambridge.org/es/diccionario/ingles/back-to-basics

[9] https://www.ara.cat/opinio/miquel-puig-renaixement-turisme-next-generation_129_1032130.html

__________________________________________________