L’escriptora fa dies que intenta escriure però no ho aconsegueix. Plantada davant de l’ordinador, s’enfada amb sí mateixa perquè no li surt res de bo. Cap vers que li agradi, cap frase que brilli. I el cursor endavant i enrere, esborrant paraules, recuperant espais en blanc. Potser és per aquesta panxa que li pesa, o perquè el que hi porta dins no sols li xucla l’energia sinó també el pensament. És a la recta final de l’embaràs i ella vol aconseguir escriure abans d’aquesta nova etapa que tothom li vaticina:
– Et canviarà la vida – repeteixen incansablement. I, tantes vegades li han dit, que l’espanta perdre el que ja té i tant li agrada i l’omple de sentit. Però últimament la inspiració no la visita, no l’atrapa treballant com diu la dita; així que haurà d’anar a cercar-la.
Avui, per fi, decideix sortir. L’esclat de la primavera se li presenta a la porta de casa en forma de roselles i de pàmpols dels quatre ceps del veí. Tot contemplant-los, li ve la idea del seu imminent destí; una passejada per la vinya més propera, d’on surt aquell vi que sempre regala.
Ja la saluden des de l’entrada del celler, amb una bona rialla.
– Com va? No vol sortir? – al temps que li assenyalen la panxa. I ella fa que no, tot acariciant-se el melic, que hi està molt bé allà dins.
Veu apropar-se un grup de persones amb un jove guia al capdavant. Són a punt d’iniciar una visita.
– Després farem un tast, si t’hi vols quedar.
– Calla, animal! – el renya algú altre, en veure el seu estat.
– Què?! No li farà pas cap mal! – respon abans de continuar.
Ella somriu i, sense pensar-s’ho dos cops, segueix el grup, que ja entra al celler. De seguida l’envaeix l’olor de fusta de roure envellida i aquell punt just de temperatura que li eriça la pell. Mentre els visitants escolten la història familiar que hi ha al darrere, ella intenta retenir les paraules que sent. Rapa, premsa, enzim… I els pensaments que li evoquen: esforç, espera, passió…
El grup escolta atentament el guia per entendre el procés d’elaboració del vi que després tastaran, mentre ella continua copsant emocions. Un nen juga a esmunyir-se darrere de les grans botes, immenses en comparació a la mida de la criatura. I ella no pot evitar somriure tot pensant que, en un parell o tres d’anys, serà la seva pròpia qui potser farà el mateix. S’acaricia novament la panxa. Se sent a gust i relaxada.
Ara parlen d’aquell vi blanc que tenen a l’entrada. Un treballador del celler entra enfeinat i, en aquell precís instant, una escletxa de llum apunta directa a l’ampolla que el guia té a la mà:
– Diríeu que el color és intens com l’or o pàl·lid com la palla? – pregunta a tots els assistents.
I ella, que fins aleshores ha seguit la comitiva en silenci, tot d’una deixa anar:
– És d’un daurat ocre ben viu!
Tothom es gira per mirar-la. I ella creu que potser és perquè ha encertat les paraules exactes! Però, just quan més immersa està en aquest univers de matisos i lletres, sent una forta fiblada… De sobte, s’adona del bassal humit al seus peus i sent un ai, corre, i un ai, que ve, i un aviseu algú, i un truqueu l’ambulància! I ella, que al seu voltant només hi veu formes i colors, pensa que ja té la inspiració que buscava…
Ara tan sols li caldrà temps. Entre plors, pits i bolquers. I un daurat ocre viu ben a prop.
__________________________________________
Text original d’Elisenda Guiu
Il·lustració original de Laura Peiró i Aguarón
