Primer dia de classe
Avui em disposo, carpeta en mà, camuflada com una estudiant més a endinsar-me en un món apassionant. Estic a la porta de l’Institut d’FP d’Enoturisme de Catalunya a Vilafranca del Penedès, al tren he vist sortir el sol entre les vinyes i estic preparada per la jornada de classes que m’esperen. Per unes hores, seré una alumna més. Coneixeré l’escola des de dintre i des de fora, una anàlisi completa que fa setmanes que em té emocionada. Estic molt nerviosa, és el meu primer dia de classe! I això promet.
8.15h: Protocol i relacions públiques.
La docent de la primera classe és la Carme Ruiz, de tarannà dolç i pacient. Després d’una mini presentació de qui sóc, continuen la classe on l’havien deixat l’últim dia.
Jo aprofito la seva introducció per observar el grup. És una classe petita, hi ha 11 alumnes, però es respira una convivència molt especial. Ser pocs, té avantatges i és que tots es coneixen. Diferencio dos grups: a la primera fila alumnes de més edat (majors de 25) que sembla que reorienten la seva carrera professional o volen créixer en el seu actual àmbit laboral. A la segona fila, els menors de 25, joves que cursen aquest grau com a la seva primera opció d’estudis superiors.
Comencen amb un exercici de recerca de medalles i plaques de premis a la innovació, sostenibilitat, qualitat i turisme. Pot semblar un exercici mecànic però la veritat és que tracten molts punts: saber fer recerca, utilitzar diferents criteris, valorar les fonts, etc. La Carme vol respostes específiques, res de generalitzacions, i amb els seus comentaris els hi fa reflexionar en què creu que podien millorar les seves respostes.
A partir de l’exercici surten temes diversos de reflexió. Es planteja amb una pregunta clau: ens substituiran els robots en l’oferta turística? Això enceta una conversa sobre la personalització del turisme que fa sorgir una altra qüestió: quin paper juga la realitat augmentada en l’oferta turística? Es genera un punt de debat que enriqueix el contingut i posa en evidència molts dubtes latents en el model de turisme que potser encara no s’han tractat.
A la segona part de la classe parla de la teoria de protocols. Usos socials d’altres països i que hem de saber. Continua el ritme amè i col·laboratiu, l’intercanvi és constant, i tot i que el temari en alguns punts em sembla massa rígid, els punts d’intercanvi generen molta riquesa global.
En acabar la classe no em puc estar de preguntar a la Carme:
-El temari el teniu totalment tancat oi?
La Carme em comenta que hi ha uns punts bàsics que s’ha de tocar perquè venen imposats pel Ministeri, però que ells afegeixen altres aspectes complementaris per enriquir el contingut. M’havia quedat clar des del minut 1.
11.15h: Estructura del mercat turístic
La següent classe és totalment diferent, hi ha menys teoria i més pràctica. A més avui estic de sort perquè toca un exercici d’exposició i els podré enxampar en plena feina. Per parelles, han d’exposar un paquet de viatge basat en les estadístiques dels indicadors turístics que ofereix mensualment el Gobierno de España, a través del Ministerio de Indústria, Comercio y Turismo. La professora és la Begoña Fernández, i només per la força que desprèn, puc imaginar com serà la seva classe.
La primera exposició és una proposta turística a una parella d’italians. Seguint les estadístiques s’estableixen les edats, el pressupost, els dies, la planificació, els interessos, etc. Tot i així, hi ha molts detalls i fer un paquet requereix tenir en compte molts aspectes. Després de l’exposició la resta d’alumnes i la mateixa Begoña plantegen preguntes, dubtes i possibles rectificacions. Els comentaris són sempre constructius, en els detalls està la diferenciació, i ella els hi fa veure. Com per exemple que no podem organitzar un vol, si no han passat 24 hores des d’una activitat d’immersió. Els alumnes són autèntiques esponges, fins i tot alguns canvien aspectes de la seva presentació després dels comentaris de les anteriors.
En aquests casos pràctics es posen directament en funcionament els models teòrics que han estudiat, el model Leiper és un exemple, però la intenció final sempre és reinterpretar el model, adaptar-ho al moment actual i valorar les repercussions de la tria. Apareix el terme sostenible aplicat al turisme, i me n’alegro molt. Un aspecte molt interessant i que encara que ja ho hauríem de tenir present, encara està en procés de viabilitat perquè és indispensable pel creixement raonable del turisme.
A mitja classe la Begoña em facilita les estadístiques perquè vegi les fonts i aprofito per preguntar-li com encaixa l’enoturisme en les seves classes. Prèviament ja he constatat que a totes les ofertes de paquets i viatges que han exposat els alumnes hi ha aspectes enoturístics però vull que ella em digui exactament com ho encaixen. És molt sincera i clara, l’enoturisme és una part imprescindible del curs, a més localitzats a Vilafranca seria impossible no pensar-hi, però no es tracta d’una manera diferenciada sinó que s’ha d’orquestrar de manera natural. Tal com em diu, el que intenten sempre és connectar les assignatures sempre basant-se en un mètode multidisciplinari. Unificació i unió per créixer, el secret és ser capaç d’enllaçar tots els elements i sumar les opcions que ofereixen. A això s’afegeix la contínua motivació, la Begoña, ho fa genial, mostra diferents punts de vista i en tot moment ofereix alternatives. Per un moment, m’ha fet desitjar tornar a l’escola.
12.00h: Francès
La tercera classe és de francès, la professora és la Regine Barbier. En aquell moment m’assabento que les classes les fan en català, però que tenen una assignatura d’anglès i una altra de francès. La idea d’aquestes classes és tractar el contingut didàctic vinícola en una altra llengua. Ara però és el principi i encara s’estan posant al dia, per tant aquest primer mes l’estan dedicant a posicionar el nivell i veure la base de cadascun d’ells.
Avui tenen examen i tots estan molt nerviosos, em fan remoure records i reconec que em sorgeix un sentiment de romanticisme de totes aquelles hores que he dedicat als milers de temes que avui em fan estar on estic en aquest moment.
13.30h: Fi de les classes i història de l’escola
Tot i que les classes acaben a les 14:30 h, l’Ester García em ve a buscar abans, per poder parlar de l’escola i resolgui tots els dubtes sobre el projecte de l’escola.
L’escola d’enoturisme es crea l’any 2014 a Vilafranca del Penedès i amb el reconeixement del Departament de Treball al 2015 es comença a impartir formació ocupacional amb el SOC. La intenció era crear un centre integrat de formació que pogués donar cabuda a totes aquelles sortides professionals integrades en el món de l’enoturisme. L’Ester s’incorpora el 2015, amb un projecte en plena explotació i amb les idees molt clares: volia crear un quelcom que fos potent i amb continuïtat. Ella ho té molt clar, hi ha dos focus importants a tractar: l’enoturisme com a branca del turisme i la modernització el sistema, oferint tot el material on-line. Treballar aquests dos aspectes és indispensable per la sostenibilitat, les dinàmiques han de ser funcionals i s’han de deixar de banda les antigues teories. El turisme és essencial però cal treballar-ho perquè tingui la base sigui sòlida.
El 2016 a l’escola treballaven només la formació ocupacional, els certificats de Professionalitat de Promoció turística local i informació i el curs de Sommelieria formaven part d’aquesta oferta, el projecte havia de créixer però de manera progressiva, aquest any també tenen el reconeixement del Consorci de la Formació
Continua per a desenvolupar formacions per a professionals del sector, el primer any aquesta aposta de formació va tenir 60 alumnes, l’any següent va tenir una participació de 400. Semblava que tot començava a funcionar. Un dels aspectes bàsics era l’homologació, perquè evidentment volien que els cursos que es fessin a l’escola tinguessin validesa estatal. L’Ester era molt ambiciosa en el seu propòsit però sabia que s’havia d’anar pas a pas. Arriba al 2016 també la homologació com a Institut de FP d’Enoturisme de Catalunya.
El futur de l’escola
L’Ester defensa el creixement en cercle, prendre consciència de tots els aspectes que es relacionen entre ells, i llavors treballar-ho. El perfil de l’enoturista està canviant, i a més ho fa per moments, hem de ser capaços d’adaptar-nos i interpretar els hàbits de consum. Fins ara consideràvem enoturista aquell que visita una vinya, però ¿i aquell que busca un restaurant amb moltes referències de vi, no és un enoturista? Hem de ser capaços d’analitzar els diferents perfils i saber ubicar l’oferta adient per cada perfil. Quan li pregunto com ha afectat el creixement d’estudiants amb l’efecte de la moda en el món del vi, em comenta que encara troben casos d’alumnes joves als quals els han d’explicar que és l’Enoturisme. Això, en una regió vitivinícola amb 11 DO’s més una DO Cava, fa pensar que potser la cultura no està tan difosa com pensem, i que des del sector empresarial s’hauria de potenciar aquest coneixement, donar a conèixer el territori i potenciar les sortides professionals.
“Més enllà de les visions globals, primer hem de fer un pas previ, ens hem de conèixer i reconèixer” – em diu l’Ester – “hem de saber qui és el nostre veí, saber que ofereix i recomanar-ho. Ens hem de fer forts les uns amb els altres”. S’ha de fer xarxa, això ho tenim molt present, però evidentment també hem de buscar la diferenciació ja que hi ha un forat o una ocasió per cada aspecte. Hem de ser crítics, és la base del creixement, i hem de saber que ens aporta el company de viatge que triem per poder evolucionar”.
Al 2017 aconsegueixen l’aprovació per impartir CFGS, després de treballar molt en els fonaments. Al 2018 comença la primera edició del Cicle Formatiu de Grau Superior de Guia d’Enoturisme. Una formació de dos anys que pretén de manera professional, omplir un buit que fins ara era insalvable. Una visió global, d’un món creixent, i que pretén donar resposta i integrar totes les diferents parts que hi formen part. És una aposta molt forta, amb molt contingut i una base molt sòlida. El grau a més incorpora 1000 hores de pràctiques remunerades, i referent a aquest tema m’entusiasma el que em diu l’Ester: “des del primer dia, els hi he dit als alumnes que pensin en allò en el que els hi agradaria treballar. Vull que al lloc on comencin les pràctiques donin el millor d’ells mateixos i això només passa quan fas el que t’agrada. Ja saps Míriam, una persona dóna el millor de si, quan fa allò que li entusiasma”. Somric i crec profundament en el que diu, i penso que fins ara probablement ningú els hi havia fet aquesta pregunta tan profunda i a la vegada tan necessària per avançar.
Però a l’Ester no se li acaba l’energia, té molt clar que vol arribar a oferir uns cursos tan potents i interdisciplinaris, que també tinguin relació amb el que des del 2016 s’ofereix des de la Wine Business School, situada al mateix equipament. Aquesta escola neix per convertir-se en un referent internacional de la formació especialitzada, i realment no tenia sentit que si comparteix tantes estructures i doctrines amb l’Escola d’Enoturisme no comparteixin instal·lacions, materials i equips de gestió. Des d’aquest centre s’ofereix formació especialitzada i reconeguda en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili.
Quan parlem de com veiem el turisme vinícola avui en dia, surt el tema del creixement a través de la difusió de les fires i les activitats, i en la creació d’experiències úniques que fan que la gent descobreixi i vulgui repetir el producte. Ens els informes d’ACEVIN, em contrasta, que els enoturistes han augmentat un 40% en dos anys, per tant és un sector amb un interès creixent i on el sector empresarial està fent molts esforços per respondre a aquest nou interès que es genera. Treballar en nous productes, nous espais d’atenció, noves experiències fan que els clients tastin i no només tornin al celler o a comprar el producte, si no que el busquin als restaurants, potenciïn els hotels i participin en empreses relacionades amb aquest oci turístic.
És evident, que és un tema recurrent però del que hem de parlar. És el gran repte la professionalització del sector? Em respon, de manera ràpida i clara: “Sens dubte”. Per sort afirma que ja hi ha professionals molt reconeguts al sector, “cal estar preparats per generar noves propostes, desenvolupar-les, atendre als clients i avaluar allò que hem fet, amb rigor i responsabilitat per continuar avançant”.
Abans de marxar, l’Ester m’acaba ensenyant les instal·lacions, i realment quedo molt sorpresa: l’escola està preparada per acollir moltes activitats i ella ho té molt clar. Una sala de tastos oberta a diferents públics, un auditori on poder realitzar taules rodones, aules per poder oferir diferents experiències a professionals del sector, i una multitud d’opcions més.
Ha arribat l’hora de marxar, i m’emporto la motxilla plena. Veure com creix positivament un sector latent i l’energia i les ganes de l’Ester, em demostren que tot va pel bon camí. Poso en pràctica el que he après avui a les classes: dic Namaste, gràcies per rebre’m amb tanta simpatia, amb les mans unides sobre el pit, ho dic des del meu cor i ofereixo la meva reverència (com m’ha ensenyat la Carme a protocol), penso en el meu proper viatge i reflexiono sobre la meva planificació i de com la sostenibilitat haurà de formar part ja del meu futur (com m’ha ensenyat la Begoña) i per últim dic au revoir et bonne chance, (com hem practicat a la classe de francès) en un projecte que va pel camí per ser un projecte punter en el sector.
