Potser també us passa: quan estic de bon humor (aquelles benaurades setmanes en què em passa alguna cosa que m’alegra l’existència) tinc moltes ganes de cuinar. (Bé, i de fer més coses, esclar, però cuinar n’és una). No em sol passar gaire, aquell ímpetu que m’empeny a la verduleria, la peixateria, la carnisseria i al supermercat i em predisposa a tallar ceba i ratllar tomata pel sofregit, o a enfarinar o barrejar ous batuts amb carn picada.
Recordo quan compartia pis amb les amigues a Barcelona i tenia vint-i-pocs anys: solíem cuinar Sofia i jo, perquè ens agradava fer-ho i, modèstia a banda, també érem les que ho fèiem millor. Marina només hi posava cullerada per insistir que ho talléssem tot “ben petitet ben petitet”. Sovint s’entretenia a fer-ho ella, a triturar l’iceberg i les nous de l’amanida. I, en dilluns potser no, però en dimarts ja sí: sempre n’hi havia una que deia què trobeu si baixem a comprar una botelleta de vi per acompanyar el sopar i ja mudava tot més. I no feia mandra cuinar perquè preparàvem el sopar per a quatre i de no res fèiem una festa.
Amb el temps m’he adonat que aquell entusiasme que mos despullava de peresa s’ha anat aprimant. I només apareix en ocasions especials. Un sopar a casa, un dinar d’aniversari, Nadal, Cap d’Any. Llavors sí, comença el ritual: buscar la companyia adequada, que entre dos tot fa més il·lusió d’organitzar, pensar el menú, fer un llistat de coses a comprar, quedar en un lloc i hora o repartir-se les receptes i posar-s’hi. Després ja vindrà, una vegada tots a taula, lo moment de recollir elogis (sempre assumint que vos assenteu amb gent ben educada, està clar.)
Lo cas és que cuinar em fa feliç però paradoxalment, ara, tret de quan hi ha esdeveniments que involucren posar casa meua i convidats, només cuino quan soc feliç. Si és una temporada així així (gairebé sempre) no passo dels plats que es cuinen en menys de vint minuts: verdura al vapor, llegums de pot, carn o peix a la planxa, alguna amanida, algun plat de pasta amb algun sofregit ràpid per damunt.
Sempre passa menys sovint del que m’agradaria, però si un matí em veus voltant per les parades del mercat o si un dia t’ofereixo un túper de fricandó o de mandonguilles alegra-te’n per mi.
