Un dia em van preguntar com era la meua habitació pròpia en un programa de ràdio del País Valencià que duia este mateix nom. No tenia pensada la resposta, per previsible que pogués parèixer. Per això vaig dir la veritat; que fins ara havia escrit a diferents quartos, de diferents cases, en diferents indrets. Una cosa sí que era comuna en totes: per poder escriure havia d’estar sola a casa, com si el fet d’escriure fos una cosa íntima, privada, meua i au i s’hagués de fer d’amagat, com se fan les coses mal fetes. I prop d’una finestra i a vegades amb música i a vegades sense gens de soroll. I segons què sonés o no sonés res del món quedava un text o un altre. I si feia sol o si estava núvol. I no vaig pensar a dir res de si es veien plantes a la finestra, que llavors lo text també queda milloret.
I avui per escriure això em barallava amb la llista de suggeriments setmanals de Spotify (següent, següent, següent fins que en trobo alguna que m’encaixe en lo moment i mig encara decidint si vull que m’acompanye música o no gens). No he dit que avui fa sol, que fa un dia de primavera encara que sigue estiu ni que són les tres de la tarda i la meua finestra, esta vegada, dona a un balcó on se’m començar a morir, un any més, la buguenvíl·lia.
Ara que tot just reestrenem això de sortir de casa i viure, passejo una altra vegada pels carrers que em van fer gran. Que fa uns anys em duien a l’institut o fa encara més anys m’ensenyaven a anar en bici. És una cosa que em tranquil·litza i que no sabia que enyorava mentre vivia a ciutat, esta vida tranquil·la, pausada i lenta. Tantes hores al dia i tantes sensacions viscudes fa mil vides, com lo coc que fa ma mare, los ous que venen a la plaça, la garrafa d’oli de mon iaio o la botella del terreno que et recomana aquell xic tan templat de la bodega en cap de setmana.
Ahir voltàvem per la zona on l’Ebre va a trobar el mar, davant de l’illa de Sant Antoni, on la terra tot és barreja de canyar i xops amb sorra de platja i salicòrnies i era la vista de tots els meus estius. I de tornada, es ponia el sol sobre els camps d’arròs tendríssim encara, que eren mig d’arròs verd i mig d’aigua i aquell espectacle preciós, vaig haver de dir-m’ho: mira que bonic!, vaig haver de recordar-m’ho de l’assimilat que el tinc, perquè este paisatge és lo meu i jo soc tota d’este paisatge.
Com sempre, la resposta adequada m’arriba tirant a tard. Ara se m’acut: no tinc cap habitació pròpia, pensant-ho bé. I potser no la té ningú. Potser el que passa i la gent no ho sap és que l’habitació pròpia la portes dins, hi pertanys, com pertany la terra al riu, lo riu al mar.
