«A les cabres no els hi fem quasi res. Si no les “apretes”, es cuiden gaire bé soles». Aquesta simple frase concentra la saviesa amb la qual hauríem de tenir cura del planeta i de nosaltres mateixos. Si alguna cosa sap fer la natura, és conservar els fonaments de la vida. Tanmateix, els entesos asseguren que hem fet precisament el contrari, que hem pressionat tant els sistemes naturals que fa temps que hem sobrepassat els límits.
Hem posat tota la nostra capacitat tecnològica al servei de maximitzar produccions i beneficis però, a quin preu? L’eficiència extrema del sistema capitalista porta a externalitzar les conseqüències negatives. És a dir, els efectes de les males pràctiques sobre els ecosistemes naturals els paguem entre tots. El negoci és més que rodó. No és res personal, és el sistema, el qual premia, precisament, els comportaments més egoistes i irresponsables.
En aquest context, és clar, sobresurten aquelles iniciatives que s’atreveixen a contradir els seus fonaments. «No busquem la màxima producció, no som una explotació intensiva. Volem anar tranquils i, si un any no és tan bo, que no sigui un daltabaix.» Aquesta és la filosofia que guia La Segalla, una petita explotació de ramaderia ecològica dedicada, elaboració de formatges i carn de primera qualitat. Les seves cabres pasturen els vessants de la serra del Segall, prop de l’Albiol, al Baix Camp.
Al capdavant hi són el Pere Artigas i l’Anna Bolera. El Pere, nascut a Barcelona i criat entre la gran ciutat i Ripollet, és enginyer agrònom. L’atracció pel camp, els ramats i els formatges, el van portar a fer un “master” de quatre anys a la meca dels formatges artesans del nostre país: Ossera, a la vall de la Vansa. Després vindrien anys amb feines molt diverses, però, la crida dels animals i el gust dels bons formatges continuava creixent al seu interior.
L’altra sòcia és l’Anna Boleda, artista i ceramista nascuda a Tàrrega que va anar experimentant en diferents àmbits fins a convertir-se en ramadera. Ella afirma que, arribat el moment, se’n va adonar que havia trobat allò que buscava i s’hi va llençar de cap: «va ser instintiu». Temps després esbrinaria que per la seva sang hi corre també la d’un vell pastor, el seu rebesavi. Casualitats? Potser sí, però anímicament sent que ha trobat definitivament el seu lloc.
Ara fa set anys que van sortir a pasturar amb les primeres cabres pels vessants de l’Albiol. Avui dia en porten 140, una quantitat que consideren apropiada per poder gestionar bé l’explotació que porten ells dos, amb l’ajuda d’un jove pastor que també hi col·labora. «Tres és un nombre perfecte. Ens permet tenir dies lliures el cap de setmana i vida familiar més enllà del ramat.» L’estratègia sembla molt encertada tenint en compte que a la societat actual es fa difícil mantenir feines que exigeixin dedicació els tres-cents seixanta-sis dies de l’any. «No volem créixer» m’expliquen, sinó trobar un equilibri que els permeti viure decentment de la seva feina.
Són, efectivament, ramaders vocacionals. La manera com tracten les cabres ho diu tot. No hi ha bucolisme per enlloc, però sí un enorme respecte i afecte pels animals que els proporcionen la manera de guanyar-se la vida. Fer de ramader com els d’abans, en extensiu, no té res de romàntic, sinó d’essencial. La ramaderia ens connecta amb milers d’anys d’existència dels humans. Ben entesa, es tracta d’una de les primeres relacions simbiòtiques expressament provocada entre els humans i altres animals. A canvi de protecció i aliment, els ramats ens proporcionen aliments, matèries primeres i beneficis ambientals de manera continuada.
Els propietaris dels terrenys tenien clar que, per trencar el cicle d’incendis que havien patit aquestes serres, calia recuperar l’activitat ramadera. Ben portat, un ramat de cabres és un instrument de gestió forestal poderosíssim. Bombers de la Generalitat, concretament els especialistes en incendis forestals, els GRAF, fa anys que avisen que el risc dels anomenats mega incendis no deixa d’augmentar i que cal posar el focus sobre les causes que els fan possibles, abans que en els mitjans d’extinció. En aquesta línia no es cansen de plantejar (fins i tot davant el Parlament Europeu, arran dels incendis de Portugal) que la millor prevenció és recuperar el mosaic agroforestal. I per això, la ramaderia extensiva resulta fonamental.
La tria de les cabres per crear un ramat és quelcom molt important. M’expliquen que les seves són payoyes, una raça originària de les serres de Grazalema i Ronda, a Andalusia i considerada en perill d’extinció. Aquestes serres del Camp de Tarragona tenen molt més en comú amb les murcianes i andaluses que no pas amb les del Pirineu, em comenten. L’evolució cap a climes més àrids que pronostiquen els experts en canvi climàtic els dóna la raó. Fins i tot en ple estiu, amb les calorades que tenim, les seves cabres es mouen prou a gust. «Aquestes són muntanyes especialment indicades per a cabres», afirma el Pere. La cabra sap trobar menjar en mig d’una vegetació sovint complicada.
Els beneficis ambientals de la ramaderia extensiva pel conjunt de la societat són evidents i cada cop més necessaris. Malauradament, les coses avancen massa lentament. D’una banda, tenim unes poques ramaderes i ramaders que se’n surten, però sempre amb l’aigua al coll, amb salaris que no es corresponen ni amb la feina ni amb la qualitat dels productes que ofereixen. El lliure mercat juga amb les cartes marcades i mai podran competir amb la ramaderia intensiva. D’altra banda, tots els experts estan d’acord que els necessitem per evitar que el país cremi, per assegurar la recuperació dels sistemes ecològics, per garantir aliments de qualitat, etc. Alguna cosa no acaba de funcionar.
Tot és complex, d’acord, però algunes mesures serien relativament senzilles d’aplicar, com per exemple, retribuir parcialment la feina que fan pasturant el bosc (a preu de jornal, els números serien enormes). Els bombers del GRAF han començat a treballar amb els ramaders, per exemple, planificant que els punts d’aigua també serveixin per als ramats. Saben bé que són aliats. Cal, però, que altres àrees de l’administració s’hi afegeixin amb voluntat i recursos. I cal, també, evitar que les normes i la burocràcia acabin escanyant les iniciatives. Cal revisar lleis i reglaments urgentment per adequar-los a les emergències a les quals ens enfrontem. A hores d’ara, sovint, els mateixos tècnics de l’administració es troben amb les mans lligades.
Un exemple: rompre un parell d’hectàrees de bosc per guanyar pastures i que puguin fer de tallafoc natural, representa, ara per ara, una bogeria de tràmits, permisos i papers que desanima a qualsevol que vulgui intentar-ho, tot i el consens científic i tècnic que hi pugui haver sobre els seus beneficis.
Personalment, no deixa de sorprendre’m que, de la rudesa d’uns vessants de bosc mediterrani tan castigats, l’Anna, el Pere i les seves cabres siguin capaços d’obtenir els finíssims, elegants i deliciosos formatges de La Segalla, o la carn tan exquisida i saludable dels seus cabrits. Per a tots aquells que som veïns del Camp, allò que passi a les nostres muntanyes ens afecta especialment. No cal ser gaire intel·ligent per entendre que hi podem intervenir, d’entrada, senzillament a partir de les decisions de consum.
La Segalla fa venda de formatges i iogurts ecològics elaborats amb llet crua del propi ramat.
Més informació a: http://www.lasegalla.cat
______________________________________________
Article que forma part de la sèrie ·Gent del Camp· impulsada per l’Àrea de turisme del Consell Comarcal del Baix Camp-Muntanyes de la Costa Daurada.
Aquest article va ser publicat de forma original aquí: https://www.muntanyescostadaurada.cat/ca/gent-del-camp-la-nostra-gent
