Definitivament no entenc massa de vins. Més enllà de degustar-los i agrair el criteri dels experts, no podria dir massa cosa. Amb tot, sí que em veig capaç de compartir uns mots al voltant de l’experiència de tastar un bon vi i les reflexions que aquesta experiència pot suscitar.
El primer que cal per apropar-nos a un vi és observar-lo amb atenció. Una autèntica experiència sempre passa per les expectatives prèvies que ens en fem. Anticipem allò que passarà i ens imaginem una idea prèvia. En això, la visió, com animals de mirada que som, hi té molt a veure. Igual que la mirada preveu perills que se’ns apropen, també pot anticipar el goig que ens prometem a nosaltres mateixos. La brillantor, el color, les llàgrimes del vi (densitat i viscositat, per ser més que exactes) i l’existència o no de bombolles, ens defineixen una experiència visual que anticipa el primer contacte amb el vi. Són els criteris de la bondat del vi a la vista. I no són innats; requereixen un entrenament virtuós i repetitiu, una bona memòria visual i una excel·lent capacitat de discriminar els matisos. Ser expert o experta vol molts anys d’experiència i un aprenentatge de l’error i l’encert certament notables.
Malauradament, però, la vista pot portar-nos a engany. En realitat, no ens en podem refiar i cal afegir l’olfacte i el gust. I aquí comença l’autèntica dificultat, perquè l’olfacte el tenim ben poc treballat. Resulta de mal gust i és incorrecte anar olorant-ho tot. Ens hem acostumat a prescindir de les olors-si no són molt fortes- i no sabem ni definir-les ni discriminar-les amb paraules. Més enllà dels pobres tòpics, bona o mala olor, el vi els obliga a considerar adjectius com afruitat, aromàtic, delicat, fresc… Es fa evident que en el llenguatge per definir el què sentim, ja hi ha bona part de l’experiència (els límits del meu llenguatge són els del meu món, com deia el filòsof Wittgenstein). Després ja ve la part del gust. I aquí ja tenim prevencions, fins i tot genètiques. Com animals que no deixem de ser, ens ho pensem molt abans d’introduir alguna cosa en el nostre cos. El paladar i el gust es refereixen a la nostra esfera íntima, a allò que passa a formar part de nosaltres.
Alerta! No podem fallar i tastar alguna cosa desagradable o nociva. I suem la cansalada per donar una descripció que puguem compartir amb altres. Deixeu-me posar un exemple manllevat a Cristina Alcalá en l’article “El llenguatge del vi sense barreres “. Podem definir un vi de criança negre com: Picota intens amb rivet violaci. Complex, elegant i intens. Aromes de fruita madura, prunes i mores, florals (violetes), canyella i clau, minerals i fullaraca. Equilibrat i llaminer a la boca. Fruita en saó, notes balsàmiques, regalèssia… Post gust persistent i aromàtic “. Seria gairebé el mateix si diem que ens fa olor de fruita negra, espècies, que és potent en boca i el seguim notant després de beure’l”. Vet aquí com el llenguatge ens complica l’experiència o ens la fa més rica en matisos.
Segurament algú de vosaltres es pregunti a què ve aquest discurs profà sobre el vi. Potser podem concloure que la vida, com el bon vi s’ha d’observar i degustar amb tots els sentits, que cal entrenar els sentits per gaudir-la i que això no és fàcil ni ràpid. Vol una experiència reflexiva i un llenguatge capaç de trenar un discurs complex i afinat que permeti matisar. Potser per això viure vol dir experimentar i aprendre, afinar allò que vivim amb nous criteris i saber-ho compartir amb encert. Parlem de vins o ja parlem de la vida?
