L’existència esgotada

A partir del llibre Vida contemplativa de Byung-Chul Han

Cézanne va pintar fins a 44 olis i 43 aquarel·les de la muntanya Sainte-Victoire, situada a l’est d’Aix-en-Provence, la seva ciutat natal. L’artista recorria els senders de la zona en diferents hores del dia, per observar aquest massís francès de 1001 metres des de diferents perspectives i lluminositats (Luján, 2020). Diuen que s’asseia a fer-ne esbossos o instal·lava el cavallet i, tot contemplant el paisatge, s’oblidava del temps.

Les pintures de Cézanne, segons Byung-Chul Han (2023), “trenquen amb la natura humanitzada i restableixen un ordenament no humanitzat de les coses”. D’aquesta manera, l’artista conserva la “dignitat” i el “resplendor” propis dels elements, deslliurant-los de la tirania humana de la utilitat (Han, 2023). El filòsof sud-coreà elogia la mirada reposada de Cézanne i el seu cant a la inactivitat, que consisteix en “fer desaparèixer el jo sorollós, amb la seva voluntat, els seus propòsits i la seva inclinació”. Han (2023) considera que és en aquest punt, on llueix la inactivitat, que “es fusionen l’ésser humà i la natura”. I precisament aquesta unió, aquesta “reconciliació”, és “la fi última de la política de la inactivitat” que l’autor planteja al seu nou llibre Vida Contemplativa (Penguin Random House, 2023).

Una activitat accelerada

Segons Han (2023), “la nostra existència està completament absorbida per l’activitat i, per tant, està completament explotada”. L’haver de fer, constantment i a totes hores, funciona com a motor de la nostra existència. Una maquinària que no para mai i, si ho fa, és per tornar a reactivar-se amb més força encara. El problema, doncs, és que “només percebem la vida en termes de rendiment” i per tant entenem la inactivitat com “un dèficit, una negació o una mera absència d’activitat”, expressa Han (2023), quan es tracta, ben al contrari, “d’una interessant capacitat independent”.

En un intent per definir un marc més o menys concret on situar-nos, podríem establir els elements que predominen en el món actual: sistemes capitalistes, encara patriarcals, basats en idees neoliberals; una globalització econòmica i cultural; la omnipresència de la informació, d’imatges i símbols; i la importància de la tecnologia i el progrés científic. Aquest és el caldo de cultiu de societats que promouen un individualisme que ens ha fet protagonistes de nosaltres mateixes, i ens ha portat a creure que som autosuficients i independents de les altres persones i formes de vida. Aquesta alienació condueix, en termes heideggerians, a una falta del ser, ja que ser vol dir, intrínsecament, ser-amb (concepte de Mitsein).

A més a més, la postmodernitat ha donat pas a noves formes de dominació i també de malestar. Tot al nostre voltant (o tota creació humana, més ben dit) va molt ràpid; i la desorientació és avui una sensació generalitzada. Hem accelerat el temps fins al punt de fer-lo inhabitable i, fins i tot, sembla que mancat de sentit. Han (2023) apunta que la “descomposició” del nostre temps és deguda a la falta d’un relat, d’una narració concreta: “El món actual és pobre pel que fa a un pla simbòlic capaç de fixar eixos temporals estables”.

En aquesta línia, Hannah Arendt ja va preveure que la perennitat “ha desaparegut del món que rodeja els humans i de la natura que envolta el món”. Tanmateix, matisa l’autora en la seva reflexió, “el cor humà segueix tenint la capacitat de recordar i de dir per sempre. D’aquesta manera, el que era el més caduc, el mortal ésser humà, s’ha tornat l’últim refugi de la perennitat”. Dit d’una altra manera, el món que ens envolta s’ha tornat inestable fins a resultar improjectable en un futur durador, però nosaltres continuem sent capaces d’imaginar i, potser també, de creure en l’eternitat. Així, només dins nostre perviu un ideal d’infinitud que la realitat s’encarrega de desdibuixar: “La vida mai ha estat tan esmunyedissa, passatgera i mortal com avui”, sentencia Han (2023).

L’(auto)obligació de produir

El règim neoliberal, exposa l’autor, “no és repressiu” sinó que en aquest context la dominació “adopta una forma intel·ligent i s’expressa com una permanent exhortació a rendir més”, assenyala el filòsof, i conclou: “Avui ens explotem per voluntat pròpia i amb la creença que ens estem realitzant”.

A més a més d’aquesta subtilesa penetrant, Franco Berardi (2003) explica que “els cicles innovadors de la producció” ja no són com els que van dominar l’època industrial, “la producció de mercaderies per mitjà del cos i de la ment”; sinó que, actualment, es basen en “la producció directa de cos i ment”.

Així, aquest haver de fer, la tirania de l’acció persistent i en etern creixement, ens involucra ja a nivell de tota la materialitat del que som i “condueix a la falta d’aire”: “L’ésser humà s’asfixia en el seu propi fer”, indica contundent Han (2023). Aquesta situació condiciona, inevitablement, la nostra existència. Com bé lamenta l’autor: “Estem perdent tot el sentit de la vida intensa. La confonem amb més producció, més rendiment i consum, els quals no són altra cosa que formes de supervivència”.  

A això se suma tot el soroll creat per la informació, i la necessitat i gairebé obligatorietat de comunicar-nos, d’expressar-nos. Això, segons Han (2023) posa fi a la societat dels que escolten: “Ningú escolta; avui dia cadascú es produeix a sí mateix”. La vida consumista deriva també en la falta de paciència, en la incapacitat per a l’espera, i en l’exigència d’immediatesa constant: “Les accions s’escurcen i es converteixen en reaccions. Les experiències es rebaixen a vivències. Els sentiments s’empobreixen en la forma d’emocions o afectes. No tenim accés a la realitat, que només es revela a una atenció contemplativa” (Han, 2023).

Un temps falsament lliure

La contemplació és el que s’obre quan donem pas a la pausa. Però no a una pausa entesa com a descans, o com a parada per reprendre l’activitat; sinó com a manera autònoma d’estar i de relacionar-nos amb la realitat. Aquesta inactivitat, en les relacions de producció capitalistes, es relaciona amb el temps lliure. I el temps lliure, com indica Han (2023), “no és un temps realment lliure, viu, sinó un temps mort” ja que no conté “ni intensitat vital ni contemplació”. El que passa és que fins i tot la pausa ha estat rendibilitzada pel sistema: “L’obligació de produir transforma la inactivitat en una forma d’activitat per a poder explotar-la” (Han, 2023).

Retornant a l’arrel del problema, el filòsof sud-coreà manifesta que “tota societat és una estructura de dominació, un règim que converteix la persona en subjecte, és a dir, en algú sotmès”. L’essència d’aquest subjecte, d’aquesta persona sotmesa, és, segons Hannah Arendt, l’acció. Per tant, un subjecte inactiu seria un contrasentit (Arendt, en Han, 2023). En contraposició al que expressa Han, Arendt dona valor a la vida activa i assegura que la condició humana es defineix a partir de tres activitats: la labor, el treball i l’acció. Concretament aquesta última, l’acció, és per a la filòsofa “l’activitat que ens identifica realment com a humans” i que es caracteritza per tenir un “inici definit, però una fi impredictible” (Comesaña; Cure, 2006).

Això vol dir que cada persona, amb la seva pròpia capacitat d’actuar, de tirar endavant una acció, pot obrir nous camins inesperats i ser capaç de “realitzar allò infinitament improbable” (Comesaña; Cure, 2006). De fet, Arendt considera que l’acció és “miraculosa”, no en un sentit espiritual o metafísic, sinó perquè des de la seva “absoluta espontaneïtat” pot introduir “alguna cosa totalment inesperada al món” (Comesaña; Cure, 2006). El problema és que hem contaminat tot el nostre entorn d’imprevisibilitat, fins i tot una dimensió que, fins ara, tenia les seves pròpies regles: la naturalesa.

La inactivitat i la vida contemplativa

Al seu llibre Psicoanálisis del fuego (Alianza Editorial, 1966), Bachelard explora la qualitat absorbidora, d’ensomni, que té el foc sobre nosaltres. Assegura que és tan clara que “s’ha convertit en una banalitat afirmar que estimem la fusta que crema a la xemeneia”. Les flames ardents dins de casa simbolitzen “el repòs, la invitació al descans i la contemplació” en estat pur (Bachelard, 1966).

Aquest resulta un bon exemple per parlar de la inactivitat i la vida contemplativa que proposa Han (2023), també presents en reflexions d’autors anteriors com Nietszche o Heidegger. L’autor reivindica la inactivitat com una “capacitat autònoma”, que no implica pas “una incapacitat per a l’activitat, o el seu rebuig, o la seva mancança”. La seva essència recau en el per-a-res, una “llibertat respecte de la finalitat i la utilitat” que acaparen tota vida humana. Es tracta, doncs, d’una “forma d’intensitat” que malauradament “no és percebuda ni reconeguda en les nostres societats”, lamenta Han (2023) i remarca que fins i tot és “una forma de resplendor de l’existència humana”.

Ell justifica aquesta tesi dient que l’haver de fer ens desenfoca i ens manté desconnectades i allunyades del ser: “La voluntat ens torna cecs davant del que esdevé. És el caràcter involuntari i inintencionat [que es troba en la contemplació] que ens torna clarividents, donant lucidesa a l’esdevenir, al ser que antecedeix tant a la voluntat com a la consciència”. És a dir, hi ha tota una vida que corre i es desplega davant nostre que no som capaces de percebre perquè no ens abandonem a captar-la, sense cap més intenció que el simple fet de sentir que hi és. I, precisament i paradoxalment, quan ens endinsem en els espais que obre la inactivitat, “tenim la possibilitat de realitzar quelcom cada vegada més infreqüent: alguna cosa que realment mereixi ser feta” (Han, 2023).

Segons Han, Heidegger apunta que les inactivitats com “la festa i el joc” fan lluir a les persones, en situar-les fora del temps corrent i de les finalitats de l’acció. Han (2023) evidencia que “les coses, alliberades del per-a-alguna-cosa es tornen festives elles mateixes. No funcionen, sinó que brillen i llueixen”.

Recollint totes aquestes idees, sorgeix la crida de Han a adonar-nos que existeix “tot un llenguatge de la terra, que s’escapa de la voluntat humana”, ja que la seva salvació (i, per tant, la nostra) “depèn de si serem o no capaces d’escoltar-la”.

Percebre el que és

Sens dubte, l’obligació de fer i de ser útil (per al sistema, per a les altres persones, per a una mateixa), així com la conseqüent frustració quan això no passa, és un component de la crisi de l’existència al segle XXI. En un moment on tota acció ens sobrepassa, és vital alentir el pas i fer-nos conscients de la importància de la inactivitat. Potser, com bé assegura Han (2023), “el no-fer és més poderós que tot el que s’ha fet i produït fins ara”.

L’existència esgotada és una existència cansada, que ha perdut tot sentit de moviment i orientació. “A la obligació de treballar i rendir se li ha de contraposar una política de la inactivitat”, planteja Han (2023),que sigui capaç d’oferir “un temps veritablement lliure”. Aquest canvi resulta transcendental, també, per el nostre benestar més essencial. La felicitat, segons Han (2023), no pertany “a l’ordre del saber o a un ordre causal”, sinó que “té alguna cosa de bruixeria i màgia”. Una clara invitació a deixar-nos sorprendre per tot allò que ja hi ha a la vida, que no cal ser fet sinó que, simplement i complexament, és.

Una de les maneres per arribar a gaudir de la vida contemplativa és a través de la meditació, que “ens porta novament a on ja estem des de sempre” ja que “ens revela un ser-aquí que antecedeix i, fins i tot, preexisteix a tot fer, a tota acció” (Han, 2023). Un ser-aquí que pren el sentit heideggerià del Dasein, ja que pressuposa un ésser humà connectat amb l’entorn i sempre en relació amb, “inserit en un context de coses i persones, en un món, que el precedeix i que condiciona el seu existir, el seu transcendir a si mateix com a projecte”. (Navarro, 2018).

Han (2023) considera que la catàstrofe del nostre temps no és pas “la irrupció d’un esdeveniment inesperat” (com ens fan creure, a través de visions apocalíptiques de futurs possibles), sinó “la continuïtat del seguir succeint, la repetició continuada d’allò igual”. Així, l’alliberació consisteix “en una radical interrupció de l’ara“. I aquesta aturada ha de contenir l’espai i els silencis necessaris per aprendre a observar els paisatges que ens envolten, a recórrer els seus camins en diferents moments del dia, per arribar al punt de poder pintar més de 80 quadres de la mateixa muntanya i que siguin tots diferents.

____________________________________________

Bibliografia:

Han, B.C [Byung-Chul]. (2023). «Vida contemplativa». Penguin Random House.

Luján, A. [Asun]. (2020). «Del paisaje al cuadro: Sainte-Victoire vista por Cézanne». National Geographic. https://viajes.nationalgeographic.com.es/lifestyle/paisaje-cuadro-saint-victoire-vista-por-cezanne_15335

Berardi. F. [Franco]. (2003). «La fábrica de la infelicidad». Traficantes de sueños. p. 29-57.

Comesaña, G. [Gloria]; Cure, M. [Marianela]. (2006). «El pensamiento como actividad según Hannah Arendt». Utopia y Praxis Latinoamericana. http://ve.scielo.org/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1315-52162006000400002&lng=es&tlng=es

Bachelard, G. [Gaston]. (1966). «Psicoanálisis del fuego». Alianza Editorial.

Svampa, M. [Maristella]. (2019). «Antropoceno, perspectivas críticas y alternativas desde el Sur global». En G. [Graciela] Speranza, Futuro presente: perspectivas desde del arte y la política sobre la crisis ecológica y el mundo digital (pp. 19-36). Siglo XXI. https://ri.conicet.gov.ar/handle/11336/150131

Arendt, H. [Hannah]. (1996). «El concepto de historia: antiguo y moderno». En H. [Hannah] Arendt, Entre el pasado y el futuro (pp. 49-100). Península.

Material cedit per la UOC.

Navarro, J. [Jonayan]. (2018). «¿Qué es Dasein según Martin Heidegger?». Psicología y mente. https://psicologiaymente.com/cultura/dasein

Garcés, M. [Marina]. (2020). «Condición póstuma, o el tiempo del ‘todo se acaba’». CTXT. https://ctxt.es/es/20200302/Firmas/31436/Marina-Garces-condicion-postuma-sostenibilidad-posmodernidad-muerte.htm

Chakrabarty, D. [Dipesh]. (2009). «The climate of history: four theses». Critical Inquiry, 35(2), 197-222. https://doi.org/10.1086/596640