Diumenge. És l’hora de la pel·lícula de la sobretaula. Canvio de canal ràpidament. No busco cap meravella fílmica, però si alguna cosa que em faci deixar de fer zàping.
De sobte: SORPRESA. Succeeix l’inesperat. A un canal dels alternatius estan televisant una obra de teatre antiga, ni més ni menys que “Luces de bohemia”. Pels que no us heu ubicat pel títol, estem parlant d’una de les obres teatrals mestres de Ramón María del Valle-Inclán. La seva rellevància és causada per la inauguració d’un nou gènere teatral l’”esperpent”. Deformació grotesca de la realitat, implícita intenció crítica de la societat, veritat o mentida.
De sobte em sembla establir un paral·lelisme. Obra i realitat. Quina és quina? No estarem vivint una vida com si estiguéssim immersos en una obra teatral?
He començat a percebre que els personatges de la nostra vida real (jo inclosa), tal com remarcava Valle-Inclán, estem quedant reduïts a signes o ninots. Restriccions que no s’agafen per enlloc. Mesures moltes vegades inexplicables. Us demano disculpes per la meva incredulitat, però la manipulació mediàtica comença a ser més que evident, i les bases sobre les quals s’assenten les estadístiques, massa confuses.
Tot i això, sembla que volem continuar en la línia del que hem fet sempre. Sembla que fins ara tampoc ha anat malament per la majoria. “Anar tirant” que diuen alguns. “Sobrevivint” que diuen uns altres. “Feta la llei, feta la trampa” i per aquí no anem pel bon camí. Senyores i senyors despertin: la realitat mai tornarà a ser la mateixa. S’ha acabat el tot s’hi val.
Però evidentment no em desespero, al contrari. Canviem i benvingut sigui el canvi. Que la burocràcia més insulsa s’enfonsi pel seu propi pes, que la mentida deixi de formar part de la nostra realitat, i que per davant de tot ens deixin viure. En harmonia i tranquils.
Per això, a veure si a poc a poc, podem anar desgranant les característiques d’aquest gènere i donar-li la volta. M’ajudeu? Comencem per la degradació dels personatges.
No sé si només m’ho sembla, o les persones ens hem tornat més animals que mai. Més a prop del carnal, més allunyats del pensament. Més materialistes que mai, més allunyats de trobar la nostra essència. Les regles del joc estan clares: complir sempre les instruccions i no queixar-se. Sigui quina sigui la temàtica, el món vinícola no és una excepció, la por sempre està present. Crec que és per això que hem arribat on ara ens trobem. Un carreró sense sortida que caldrà escalar per trobar de nou la llum.
Tal arriba a ser la barreja del món real i dels malsons, que resulta, que si no pertanys a cap segell, els vins que puguis elaborar no poden duu el nom del poble en el qual estan les vinyes o s’embotellen. No m’ho estic inventant no, és tal qual. Podria ser un malson, de fet de ben segur que és el que van pensar els viticultors als quals faig referència quan van rebre la multa de la Denominació corresponent, però no. Això quant a demarcació territorial, si parlem de varietats, encetem un nou tema. Si si, aquestes varietats que molts veneren com a recuperades o ancestrals, si no tenen cap segell, tampoc poden tenir visibilitat a l’etiqueta. Per tant i faig un resum ràpid: el vi és territori, cultura i recuperació si es paga.
Abús del contrast era una altra de les característiques de l’esperpent. Comença la poda a la vinya i no sabem com serà la primavera vinent, però si resulta només la meitat de complicada de l’any passat: se’ns gira feina (i molta!). Llavors em sorgeix el dubte: amb tot el que hem viscut aquest any: encara pensem que fent el mateix ho solvatarem? Encara pensem que és sostenible podar per tal que el cep produeixi 10.000 kg (o més) per hectàrea? Encara pensem que guanyarem la batalla amb coure? Encara continuarem escoltant a gent orgullosa de no ser ecològics per poder aplicar sistèmics i salvar el seu cul? “Hagan sus apuestas señores” que diria un crupier, jo la resposta la tinc ben clara. Repensar-se amb total sinceritat o morir. Aquesta escena, que tots hem construït amb grans o petits actes, ha d’acabar.
Però no cal raonar-hi gaire, el millor és semblar que continuem perfectament bé. Si cal, apliquem algun filtre (ara estan molt de moda), que distorsiona la imatge però no del tot. Mostrem una realitat maquillada, però només una mica. La roda continua girant amb el mateix sentit i la mateixa cadència. No cal dir, que aquesta roda enorme, sempre afavoreix en el seu gir als mateixos, evidentment. Una roda que entre tots l’hem fet girar. En certs moments, per la seva rotació s’anava desinflant, però mentre no molestés gaire en la conducció, i ens pogués seguir afavorint, tot anava bé. Van anar apareixent noves regles de “trànsit”, amb algunes no estàvem d’acord, però com ens generaven seguretat i no afectaven la nostra zona de confort, les vam acceptar. Ara, però, arriba el moment de mullar-se. És ara o mai.
Així pas a pas anem vivint una deformació sistemàtica de la realitat. Si ets petit val més que siguis valent perquè has de passar totes les proves, de manera idèntica, que passen els grans. Què vols elaborar un vi, tot i tenir registre sanitari per elaborar altres productes? Paga religiosament. Què vols ampliar el teu registre per fer-ho de manera legal? Paga religiosament. Què elabores 300 ampolles per fer una prova i posar-te a prova? Digues que no les fas perquè si no primer et multaran i després…paga religiosament. Què vull fer l’oli de casa? Declara’l i després paga religiosament. I així una llista molt llarga que a poc a poc va escanyant i creant una escletxa insalvable. I això: fins quan?
El que probablement molts no recordàvem al parlar d’aquest gènere és que la presència de la mort com a personatge, era també una de les característiques fonamentals. Vet aquí la paradoxa, en el moment que vivim i a on volem arribar. No parlo només d’un virus, si no parlo de la mort d’un sistema, d’un sector que no pot sobreviure explotant a qui cuida i estima la terra.
Vaig escoltar una vegada que en qualsevol procés creatiu cal una part realista, una part somiadora i una part crítica. En el moment en el qual ens trobem, és més que evident que cal repensar-nos o reinventar-nos (o fins i tot les dues coses). Per tant crec que no hi ha procés creatiu més gran que el que estem vivint avui mateix. Jo començaria primer refent la realitat per definir-la de nou més honestament, que els somnis estiguessin molt més alineats amb viure amb sinceritat i que entre tots puguem ser més crítics (de veritat) sense que intervinguin en les nostres respostes els interessos comercials.
