Quart episodi de la sèrie “Sempre hi hem estat!”
A més de representar la figura de la persona que escaira els cereals, L’Escairador és el nom d’un projecte que neix amb la voluntat de recuperar unes varietats tradicionals per dedicar-los l’atenció i el respecte que mereixen: el blat de moro blanc i el blat forment roig. A partir d’un procés meticulós, els cereals són escairats (se’n treu la pellofa) en un molí de finals del segle XIX, que és l’eix motriu d’un projecte que ens permet gaudir d’un producte de proximitat sense gluten. I és que, conscient de la responsabilitat que comporta la recuperació d’unes varietats que es van pervertir per extreure’n un rendiment econòmic, la Maria Costa va decidir fer un gir a la seva vida: “La nostra filosofia és que hi hagi un respecte cap a les persones, el territori i el producte”, manifesta.
Crear un projecte de vida
Per conèixer la Maria me’n vaig fins a l’antiga colònia industrial de Cal Rosal (Berguedà). Als afores d’aquesta localitat em trobo amb la finca familiar on hi conviuen ella i el Jordi Claramunt (la seva parella, que – segons la Maria – és una peça fonamental del projecte), juntament amb la seva mare i el seu pare. M’explica que els inicis de l’Escairador es remunten a l’any 2017, tot i que “la llavor ja estava sembrada d’abans”. La Maria va créixer en aquesta finca i confessa que és un indret pel qual té una estima especial i guarda un vincle emocional molt fort perquè hi va viure uns anys molt feliços. Malgrat això, es va forjar una llarga trajectòria en el sector de la producció i realització audiovisual i, en el moment que va decidir engegar L’Escairador, era la cap de producció d’una empresa especialitzada en projectes museogràfics: “Estava en un moment de la meva carrera on ja tenia una posició consolidada, però sempre sentia que estava una mica en deute amb aquest territori”, confessa la Maria. És per això que va decidir deixar-ho tot i tornar a casa per tirar endavant un “projecte de vida”, on va professionalitzar la producció artesanal de cereals tradicionals en un antic molí escairador que el seu pare havia restaurat feia més de trenta anys.
De programar a desprogramar-se
La Maria m’explica que engegar aquest projecte i tornar al camp va ser un “bany de realitat”. Recorda que el primer estiu que havien sembrat els camps, una tarda va començar a pedregar sobre tot el que havia de ser L’Escairador a un any vista. En aquell moment ella pensava en solucions impossibles d’executar i, nerviosa, li preguntava al seu pare què havien de fer. Ell, impassible al seu costat, li va dir: “Coi… Mirar com plou i pedrega, no?”. La Maria confessa que veure que hi ha quelcom superior a nosaltres va suposar un clar punt d’inflexió i va ser quan se’n va adonar que el ritme te l’imposa un altre: “Van haver de passar més de 35 anys de la meva vida perquè fos conscient de tot allò que he tingut sempre davant i no havia vist. Que hi ha coses que no es poden controlar, perquè a mi m’havien educat per tot el contrari: davant qualsevol adversitat busca’t la vida per trobar la solució”, reconeix la Maria. I és així com va començar un “procés de reprogramació”, on la figura dels seus pares hi van jugar un paper clau: “És un projecte de vida perquè ens hem reestructurat com a família”, admet.
Acompanyar en la vellesa
No és cap novetat dir que vivim en una societat que no és que no valori la vellesa, sinó que més aviat la menysprea. Quan es considera que una persona ja no és rendible pel sistema, se l’aparta perquè es dona per fet que no serveix per a res. Els valors de la Maria xoquen frontalment amb aquesta idea i, de fet, poder fer un acompanyament en la vellesa va ser una de les raons que la van motivar a tornar a casa: “Volíem muntar un ecosistema on poguéssim conviure diferents generacions per poder fer un relleu generacional amb una transició tranquil·la i amable”, expressa. Aquí s’hi suma un altre factor; els records que guarda de la seva infantesa, que segons ella, va ser una època d’aprenentatge constant, amb una transmissió oral de coneixements molt intensa per part de les seves àvies i avis: “Conviure amb els avis a casa és un privilegi. Podria viure al bosc només amb tot el que em van explicar…”, diu emocionada. És per això que va voler començar aquesta aventura posant en valor el llegat familiar i a la vegada “poder compartir aquest temps que saps que és finit i esprémer-lo al màxim”. La Maria assegura que cada dia aprèn una cosa nova i continua sorprenent-se de tot el que saben i fan el seu pare i la seva mare: “Tu a vegades vens aquí volent teoritzar coses que has investigat d’un cultiu ecològic i et diuen: Però si això ho hem fet tota la vida! Que no t’hi havies fixat?”, explica rient. I és precisament aquesta retroalimentació el que la reafirma en la idea que conviure amb la gent gran és un “win-win”: “Estàs vivint tres vides: la teva i el pòsit que et deixen de les seves. És el nostre projecte de vida i jo em quedo amb aquest dia a dia en comunitat, amb el que ens emportem, que serà l’únic que em quedarà fins el dia que perdi la memòria”, diu convençuda.
Recuperar el patrimoni agroalimentari
Per a la Maria, una de les grans dificultats d’anar al capdavant d’un projecte com l’Escairador és el fet d’introduir-se al mercat “sent un petit productor d’un producte totalment desconegut”. Si bé ja està documentat que al segle XVIII a la Catalunya Central s’hi escairava blat de moro, la Maria admet que part d’aquesta cultura de consumir-lo s’ha perdut i s’ha acabat convertint en un producte que ha caigut en l’oblit. M’explica que fa seixanta anys es va optar per agafar varietats de cereals i modificar-les per extreure’n un rendiment més alt. D’aquesta manera, es va trencar amb el ritme natural d’aquell producte per fer-lo evolucionar centenars o milers d’anys, cosa que no va deixar temps per a l’adaptació: “Tot això ho hem digerit en una o dues generacions i, de cop, han aparegut les intoleràncies al gluten perquè el nostre cos no ha tingut temps per fer aquests salts tan ràpid”, manifesta la Maria. Segons ella, aquí es genera un cercle viciós, ja que l’objectiu inicial de la política agrària comuna era assegurar que s’acabés la fam al món produint més aliment per poder abastar a tothom. Però això no va funcionar i aquí és on es va pervertir el sistema: “Ens trobem amb el gran fracàs d’un model que ha propiciat que les zones riques continuïn enriquint-se i tinguin excedent de producte, mentre que les zones pobres són explotades i no reben aquella aportació d’aliments que se’ls havia promès”, denuncia la Maria. Per sort (o a mode de resistència), hi va haver famílies aïllades que van conservar varietats tradicionals que han permès que, posteriorment, persones com el pare de la Maria hagin pogut recuperar delícies com el blat de moro escairat. Tot i això, admet que la gent ha deixat de cuinar el blat de moro i una figura clau la trobem en la restauració, que pot ser un sector que jugui el paper d’ambaixador i contribueixi en recuperar aquesta memòria històrica i actualitzar-la: “El blat de moro ofereix un gran recorregut per explorar; potser en comptes de fer una escudella amb cansalada com s’hagués fet fa 70 anys, ho canviem per unes verdures i l’adaptem als gustos i necessitats actuals”, planteja la Maria.
Rehabilitar espais i construir microxarxes
Quan van decidir tirar endavant un projecte com l’Escairador, la Maria confessa que tenien molt clar que l’activitat l’ubicarien a casa, al Berguedà: “És com una espina que tens clavada, ja que ens trobem en un territori ferit, que està ple de cicatrius industrials”, admet. M’explica que la industrialització va provocar un declivi del sector primari, cosa que va fer que el món rural entrés en desprestigi i això “ha arribat a la memòria dels nostres pares”. Ella això ho va veure de ben aprop amb els seus avis, que, com molta gent, van deixar la vida de pagès per anar a treballar a les mines. Però a mitjan dels 90, amb l’esclat de la crisi industrial, es va produir el tancament de les fàbriques i les mines: “Això ens va deixar uns vestigis, un despoblament i unes edificacions que amb el temps s’han convertit en runes”, assegura. És per això que amb L’Escairador van optar per recuperar espais com els locals agrícoles dels avis, que estaven en desús i es van rehabilitar seguint uns criteris més sostenibles. Tanmateix, la Maria reconeix que una de les peces clau d’aquest retorn a Cal Rosal va ser la proximitat amb el centre cultural Konvent, un projecte que també va creure en la recuperació d’espais abandonats del llegat industrial. I és que prenent-ho com a referència, la Maria reivindica la importància de valorar el món rural i considerar-lo un espai on poder muntar ecosistemes comunitaris: “Podem generar microxarxes al territori que no ens obliguin a desplaçar-nos. Si aconseguim muntar tot aquest teixit, podem ser totalment autosuficients. I després, si volem, ja anirem de vacances a fer el turista a la ciutat”, reitera.
Modes, criteris i etiquetes
Quan parlem d’autogestió del territori hi entra una variable que avui en dia es fa servir a la valenta i que moltes vegades no sabem ben bé tot el que implica; el famós km0. Però què podem considerar realment km0? Quants dels productes que tenim a les nostres cuines podríem dir que són de proximitat? La Maria expressa que, des de la seva percepció, es tracta d’una nova etiqueta, que ens trobem amb una nova moda. Ella llança una pregunta que va un pas més enllà: Quins són els paràmetres que fan que un producte sigui de proximitat, ecològic i estigui èticament ben fet? I aquí, inevitablement, hem de posar sobre la taula el sistema d’etiquetatge actual: “El sistema té tantes certificacions, homologacions i normatives, que en lloc d’aclarir encara genera més confusió i això no facilita al consumidor final tenir eines amb criteri”, assenyala. És per això que reivindica la importància de comptar amb aquestes eines i els coneixements per discernir l’origen dels productes: “Tenim una llei d’etiquetatge superexigent, però qui sap codificar una etiqueta? Potser es tracta de tenir els criteris més clars i no ser tan restrictius”, planteja. La solució no és fàcil, però ella explica que, com a consumidora, el que li ha donat garanties ha estat moure’s per conèixer els productors. Conscient que no es pot començar de cop, proposa anar segmentant i, per exemple, començar buscant algú de confiança que et faci cistelles de fruita i verdura que sigui de proximitat.
(Des)ocupar els espais
Són molts els canvis que encara queden per fer dins l’entorn rural. I alguns d’aquests també estan directament relacionats amb la figura de la dona en aquest sector. La Maria manifesta que ha crescut en una família on el llegat de les seves àvies ha deixat una empremta i això ha tingut una clara influència en la seva educació. No obstant això, admet que la dona en el món rural “ha estat poc valorada i no ha tingut mai la visibilitat i el reconeixement que es mereixia”. Per a ella el punt d’inflexió ha estat l’accés a la formació i poder tenir l’oportunitat de sortir de casa i explorar altres realitats. Malgrat això, assegura que encara hi ha molta feina per fer dins el sector primari, sobretot en l’intercanvi de rols i espais. Cada vegada hi ha més dones que agafen maquinària, que porten tractors i que ho fan sense cap mena de vergonya. Però la Maria destaca que ja és molt més difícil veure homes disposats a gestionar i assumir les tasques de la llar. I és que darrere el que pot semblar un progrés, les dinàmiques de sempre se segueixen perpetuant; malgrat s’hagin ampliat els espais que han estat tradicionalment ocupats per homes, aquells on les dones hi havien estat relegades, com és el cas de la llar, els segueixen ocupant elles.
Viure i gaudir del projecte
Són moltes les persones que lluiten dia a dia per generar aquests canvis que reclama la Maria i, algunes d’elles, ho fan a través de l’Associació de Dones del Món Rural. La Maria també n’és sòcia i destaca que el més interessant de l’associació és que és apolítica i sindical, cosa que els permet transmetre una realitat més pura perquè no estan lligades a cap discurs oficialista: “El fet de treballar en xarxa i veure aquesta realitat d’una manera més global també ens ofereix l’oportunitat de poder influenciar en polítiques i generar un canvi que no estigui fet com fins ara; majoritàriament des d’una perspectiva masculina”, explica. Tot i això, reconeix que moltes de les dinàmiques que s’han de canviar també parteixen d’una mateixa, ja que darrere els projectes familiars es corre el risc de caure en la inèrcia que “el projecte de vida es converteixi en la teva vida”. La Maria confessa que al seu voltant es troba amb molta gent que està en una espiral de no gaudir i que acaba caient en una roda de producció on no pot discernir l’àmbit laboral, del social o el personal: “Pel fet que nosaltres visquem dins les explotacions no vol dir que no puguem racionalitzar i endreçar el temps i les tasques. Volem viure i gaudir del projecte, però no viure només per al projecte”, conclou.
La Maria ho va deixar tot per guanyar-hi més. Escapar d’aquesta espiral de la producció no és fàcil, però projectes com L’Escairador ens demostren que és possible (i necessari) recuperar tècniques del passat i creure en el canvi sense desvincular-ho del respecte per l’entorn i les persones que l’habiten.
