Els paisatges són construccions humanes. Hi ha un entorn (natural o artificial), però es converteix en paisatge gràcies a la mirada humana. I a partir d’esdevenir paisatge és quan pren valor, quan hom s’hi reconeix i hi interactua.
Els paisatge sempre ha format part de la humanitat i ha tingut diferents manifestacions en la vida quotidiana i en l’art. Pot tenir un paper protagonista, d’acompanyant, d’amenaça, de llar… o bé pot assumir uns valors en funció de l’època com passa amb el famós quadre de Caspar David Friedrich “Caminant damunt un mar de boira”.
I el paisatge que construïm també ens ve de com mirem o el representem. Són famoses les vedutes (vistes en italià) de paisatgistes com Guardi o Canaletto que a través de les seves recreacions pictòriques van crear una imatge estàtica de Venècia i van ser el precedent de les actuals postals, que són l’altre gran creador de referents en l’imaginari col·lectiu. Entre uns hi altres ens hem format una imatge concreta d’un lloc, més o menys aproximat, més o menys real. Però que tothom identifica.
I una manera de crear una imatge, de construir un paisatge és a través dels miradors i del que s’hi veu des d’aquestes atalaies.
Tenim al Catàleg del Paisatge del Camp una sèrie de tipologies descrites per tècnics, però el paisatge sempre és subjectiu i es pot modificar físicament i, sobretot, mentalment. Per això convé tenir i generar espais on crear miradors per a observar el paisatge. Aquests llocs són els que després forneixen la idea que tenim del que ens envolta i de la gent de fora del nostre entorn que només hi ve esporàdicament.
Tenim alguns miradors naturals i esplèndids a la comarca. La Pena, l’ermita de sant Joan de Montblanc o el poble-mirador de Forès. Però en falten per habilitar i això donaria força al nostre paisatge, ja que la gent se’l faria seu i en seria propagador. El mirador ens donaria una imatge de postal. És simplificador dir-ho així, però ajuda a tenir una idea concreta del lloc. Facilita les coses a la ment humana, avui saturada de milers d’imatges d’arreu.
Al meu poble, l’Espluga de Francolí, hem tingut sempre un mirador natural fantàstic que era el Coll Roig. Molta gent l’ha descobert quan s’ha habilitat l’espai i s’hi ha posat un perfil de la vila de ferro corten per a veure-hi unes postes de sol espectaculars. Un altre mirador natural al poble, pendent ser arranjat, es troba a la Roca dels Quatre Vents mirant cap al poble, Poblet i les Muntanyes de Prades. I aquest i altres miradors són els que falten per fer a la comarca per ajudar-nos a dibuixar una idea del nostre entorn. Dibuixar mentalment, per després assumir físicament i finalment defensar políticament la seva conservació.
A la comarca de l’Anoia han creat una xarxa de miradors comarcals en llocs tan “destacats” com la Panadella. Aquí hi tenim un potencial millor. Per exemple, al coll de Senan o al coll de Deogràcies amb vistes a tota la Conca estricta. Hi ha l’espai adequat als vorals de la carretera i unes vistes immillorables, només hi falta l’actuació. El mateix passa a la Baixa Segarra a la cruïlla entre Santa Coloma de Queralt i Aguiló, a on hi ha unes vistes fantàstiques de la Conca d’Òdena i al fons Montserrat.
I, sobretot, a on falta un mirador és per al millor paisatge de la comarca. Una vista que ha servit per a diverses campanyes publicitàries. Es tracta del que es veu des del Coll Roig de Vimbodí mirant cap a Poblet, les Masies i les Muntanyes de Prades envoltades de vinya.
Habilitant miradors, ajudem a preservar el nostre paisatge. Atrevim-nos a mirar.
_______________________________________________________________________
*Fotografia de portada: Manel Martínez
