Les protestes de la pagesia arriben a Catalunya

Carta a les companyes pagesos/es i ramaders/es

L’hora és greu. Fa anys, i podem parlar en plural, que no plou prou. Els costos de producció pugen, el preu dels combustibles fòssils puja, les matèries primeres cada cop estan menys disponibles i les condicions climàtiques extremes ens deparen un futur incert. Les grans cadenes agroalimentàries, liderades per corporacions mundials que controlen la majoria de marques alimentàries, i els grans supermercats ens imposen els preus. Les administracions remen a favor de la industrialització total de la producció d’aliments, menystenint la riquesa de la diversitat de cultius i produccions a petita escala. Ens omplen de paperassa, taxes i tràmits que acaben controlant-ho tot, sense espai ni mil·límetre a adaptar-nos a les condicions de cada territori i cada projecte agroramader.

Entre nosaltres sabem que fa temps que estem tocats de mort, però amb la lògica de qui dia passa any empeny, ens trobem que sortir d’aquesta roda del dia a dia i l’anar assumint el què ens imposen, sota risc a perdre les ajudes que ens sostenen, sona aterrador. Mesells, han volgut que acabem competint entre nosaltres per a tenir la maquinària més innovadora, el tractor més gros o la vaca que fa més litres i sobretot, la queixa al buit com a lema.

Després de la Covid19, aquell oasi de reconeixement i suport a la pagesia que treballava incansablement per portar els aliments a taula, per part de la ciutadania i dels govern, s’ha esfumat. I la realitat a tot el conjunt d’Europa ha sigut la mateixa: Emergència alimentària, augment de preus de les llavors (ara ja en mans de grans corporacions), de l’energia, dels combustibles, del gra, del farratge, manca de fertilitzants, tractats internacionals de comerç que no ens beneficien i que permeten l’entrada de productes amb normatives fitosanitàries més laxes. I més que mai, massa producte importat a preus baixos – fruit de l’explotació laboral i les condicions precàries de pageses d’arreu del món -. I per acabar-ho de rematar l’Agenda 2030, que vol imposar polítiques agràries al marge de les necessitats reals de les ciutadanes. Com a ramaderes de petits projectes en extensiu, ens agradaria de forma humil i modesta fer-vos arribar certes reflexions fruit de l’anàlisi de les protestes arreu d’Europa. Hem vist milers de tractors – grossos, petits, nous i vells – sortir a les carreteres i tallar les principals vies de comunicacions que transporten el menjar i mercaderies amunt i avall, hem vist llançar purins i fems, a les principals seus administratives del govern, aturar camions que duien fruita i verdura d’importació, omplir de farratge podrit establiments de menjar ràpid, paralitzar París! en definitiva lluitant per al seu futur fent pressió allà on els fa més mal: l’economia. I la veritat és que demanen mesures molt concretes, que podrien ser de fàcil acceptació per a tothom.

Però nosaltres, que defensem què el sector primari s’ha de revisar i ha de canviar el seu model de producció, que ara mateix està basat en l’agroindústria de les càrniques a casa nostra, es transformi en quelcom adaptat a la proximitat, als circuits curts, a un model agroecològic que tingui un impacte medioambiental positiu. I, a explotacions més petites, que estiguin arrelades al territori i, que per tant, els guanys també es quedin al territori. De res ens serveix que ens donin llocs de feina sense poder decidir com produir els nostres aliments o, com tractar i alimentar els nostres animals, si després els beneficis mil·lionaris se’ls queda una agroempresa amb seu a l’altra punta del món.

La nostra denúncia no pot anar enfocada als treballadors del camp, mà d’obra barata, sinó cap a aquest model globalitzat que mercadeja amb nosaltres, i amb els fruits del nostre treball per a enriquir-se. Ens hem de considerar companys i companyes: pagesos del nord i del sud en la nostra tasca, que és la de produir aliments, segurs i de qualitat, podent-nos guanyar la vida. No podem, doncs, carregar la nostra llosa a les persones que marxen de casa seva i de la seva terra i arriben a casa nostra. Perquè la seva situació poc té a veure amb la burocràcia, la precarització del sector i els preus imposats pels mercats financers. Ans al contrari, hem de veure una oportunitat d’ensenyar-los, com a pagesia, quina és la nostra terra, la nostra manera de treballar-la i d’estimar-la, la nostra cultura i la nostra llengua.

La nostra denúncia no pot anar enfocada a eliminar les mesures ambientals que preténen tornar la producció d’aliments als cicles naturals (i no al màxim benefici econòmic), perquè només d’aquesta manera amb un mosaic agrari de veritat podrem fer front a la crisi climàtica. Carregar contra l’ecologia, és no entendre què és. És la relació entre totes les coses, entre els ocells, les plantes, els invertebrats, els minerals, el sòl, l’aigua, la llum… És la defensa de la terra per a que aquesta continuï viva, fèrtil i ben integrada dins els cicles naturals dels ecosistemes. Perquè no ens podem permetre perdre un m2 de terra més sota l’asfalt: abandonada, contaminada i erma. Tampoc ens podem permetre perdre biodiversitat a través dels monocultius, volem que camps, prats, boscos, marges i camins respirin vida a cada instant.

La nostra demanda no pot encaminar-se a la desorganització del nostre territori i de la pagesia. Perquè voler produir el què ens roti en un context econòmic de capitalisme és fer valdre la llei del més fort, i col·lectivament confrontar-nos entre nosaltres per a sobreviure. Perquè competir fins a l’extrem a casa nostra ens ha portat a situacions desastroses, en les que les bombolles d’allò que donava molts diners han punxat, i ens han enfonsat en la misèria. No podem fer nostra la retòrica del pa per avui i fam per demà. Perquè el demà sabem que serà dur, els factors climàtics cada vegada més extrems ens ho demostren. Quin futur ens depara la competició, l’enveja, la denúncia entre nosaltres? En un món on governa qui més té, ens racionaran l’aigua, la terra, les llavors, l’energia i llavors què farem? Hem de ser valents i valentes, decidir quina pagesia volem per ara i pel demà. Organitzar-nos, fent valdre la lluita constant i diària del sector que és l’única via per assolir les reivindicacions que ens treuen als carrers avui. I la feina constant vol dir trobar les fórmules per organitzar-se i sindicar-se per fer valdre uns sindicats que ens representin realment: Que no s’agermanin amb les elits ni amb les grans agroempreses que ens escanyen. Vetllant sempre per a la petita pagesia.

La nostra demanda ha d’encaminar-se a comprendre el sòl, la nostra terra, i l’aigua, la nostra vida, com un bé comú. La terra i l’aigua no poden estar en mans de grans empreses o fons d’inversió (que en regulen els preus i l’accés), han de servir-nos a nosaltres de la mateixa manera que ens pertoca a nosaltres cuidar-les. I és per això, que s’ha de legislar en la protecció real del sòl agrícola, de l’aigua que nodreix els boscos i camps, que ens rega les collites i que dóna vida arreu. De res ens serveix un camp ple de molins de vent si després no tenim farina per fer pa, de res ens serveixen grans extensions de terra fèrtil cobertes de plaques solars per que aquestes eclipsen la vida als seus peus. De res ens servei ocupar les terres més planes i més fèrtils per matar-les, construint a sobre grans naus industrials que després quedaran buides. O urbanitzant-hi segones i terceres residències, ens hem de blindar i defensar que la terra, és la terra. De la mateixa manera que l’aigua és l’aigua. Que ja n’estem fartes que es mercadegi amb ella, que volem que es quedi als nostres rius i als nostres pantans i als nostres recs. Que els transvasaments maten els rius i la seva vida, però també la nostra i la dels nostres pobles. No podem deixar morir els nostres arbres, les nostres collites o el bestiar per abeurar les piscines, creuers i jardins de milionaris. L’aigua és la nostra aigua!

La nostra demanda ha de defensar els preus justos per a poder tenir una vida digna. I els preus justos s’aconsegueixen limitant l’accés dels productes, que fets amb mà d’obra precària, no compleixen les mateixes normatives que les nostres i que ens abaixen els preus. Perquè ens hem de resignificar, no podem permetre que els intermediaris – n’hi hagi més o n’hi hagi menys – es quedin amb el què hauria de ser nostre. Hem d’encaminar la distribució dels aliments a un model públic i de proximitat que garanteixi l’accés a l’alimentació a totes les persones, que ens doni una estabilitat i alhora garanteixi la traçabilitat real dels nostre productes. Hem de blindar-nos per garantir el nostre futur, aquell que asseguri que nosaltres fem menjar per alimentar al nostre territori. Que deixem les importacions de producte barat, i amb normatives fitosanitàries i laborals inexistents. Hauriem de reduir les exportacions que només beneficien a alguns, mentre ens quedem els fems i els residus a casa.

La nostra denúncia ha d’anar un cop més a les administracions de casa nostra, per que ens han abandonat. Perquè a la petita pagesia i ramaderia ens posen traves dia rere dia. Hem d’apretar fins que es posin al nostre costat i ens acompanyin en la nostra tasca de produïr aliments. La nostra denúncia ha de ser la de Foc Als Papers, posant per davant les incongruències de les seves normatives i tràmits, que ens ofeguen i ens arruïnen, mentre li prometen el cel a l’agroindústria. Un cop més hem de demostrar que tota la pagesia n’està farta, que es comprometin d’una vegada amb nosaltres i que es responsabilitzin de la simplificació burocràtica. També que es comprometin a exigir en els concursos públics: alimentació de proximitat per les escoles, hospitals, …, de la viabilitat dels petits projectes i de la viabilitat d’un model basat en la proximitat. Com a Ramaderes sempre complim els terminis exigits per les administracions, és per aquest motiu que els exigim que ells ens responguin les nostres instàncies, no al silenci administratiu. Que paguin les ajudes dins els terminis (que ells mateixos fixen), per no haver de dependre eternament dels bancs.

Hem de ser capaços com a país, decidint entre totes, de fer polítiques a mig i llarg termini, pensant en les noves generacions, protegir els ecosistemes i la biodiversitat a cada racó. Lluitem per un futur, un futur que ens permeti sembrar, cultivar i collir de manera que tots i totes hi sortim guanyant i això només es pot fer d’una manera. Als carrers!!

L’única via, estar organitzades! Sense pastores, no hi ha revolució!!
Visca la terra i mori el mal govern!

Ramaderes de Catalunya,
2 de Febrer del 2024.

PD: Un tendre reconeixement a totes les dones, companyes, mares, àvies i germanes que aquests dies es quedaran a casa cuinant, cuidant les famílies i sostenint la vida als masos i del bestiar. La vostra trinxera és també, la nostra.a