Les polítiques ambientals de la nova normalitat

Comencen les vacances d’estiu, i ja estem plenament acostumats a la «nova normalitat». Mascaretes als carrers, menys turistes, rebrots, i sortides planejades a l’últim moment per por a que ens atrapi la pandèmia o el confinament.

Per més estrany que pugui ser aquest 2020, ja ens hi hem acostumat. Hem trobat la manera de construïr una «normalitat» amb la pandèmia, que en molts casos és molt semblant o igual a l’antiga normalitat.

L’impacte del coronavirus al planeta

En uns moments d’il·luminació durant el passat confinament, els mitjans de comunicació asseguraven que estavem donant espai a la natura, que de sobte hi havíem connectat més, els animals tornaven a les ciutats i la contaminació baixava. En aquest mateix espai de La Conca 5.1 vaig argumentar que tot això era només temporal, i que aviat tornaríem – i sobrepassaríem – la vella normalitat.

La contaminació a Barcelona ja va tornar, fa més d’un mes, als nivells que són perjudicials per a la salut. Les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de la Xina ja s’han recuperat de la baixada del 25% que van fer amb el confinament, i al juny estaven per sobre del que van emetre el mateix mes del 2019.

El capitalisme fòssil normalment surt de les crisis contaminant, recuperant ràpidament el consum anterior de combustibles fòssils, i per tant les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Ho podem veure en el gràfic del Global Carbon Project, com aquesta recuperació d’emissions ja es va veure després de la crisis financera del 2008, amb les crisis del petroli o la caiguda de les economies soviètiques.

Això no és perquè no estigui inventada ja una altra manera de produir energia, o perquè no hi hagi alternatives socials que cuidin també el planeta, sinó per culpa de la pròpia inèrcia del sistema econòmic i els grans lobbies fòssils que el regeixen.

La direcció no és la correcta

Els ajuts econòmics per a sortir de la crisis del coronavirus ascendeixen a 3.5 bilions de dòlars globalment, directament a sectors econòmics que tindran un gran impacte en el planeta, i durant molts anys. Aquests fluxos de capital presenten una oportunitat no només d’ajudar als sectors més afectats per la crisis de la COVID-19, sinó també per a incrementar la seva resiliència i sostenibilitat davant les crisis climàtiques i de biodiversitat que tenim i que vindran. De moment, els governs no han aprofitat aquesta oportunitat, i no han tingut en compte els impactes a llarg termini de les seves accions.

Per exemple, els 20 països més rics del món que conformen el G20, entre ells Estat Units, Alemanya, Canadà, Itàlia…,  que són conjuntament responsables del 80% de les emissions de canvi climàtic gobals, estan donant més finançament als combustibles fòssils per a sortir de l’impacte de la pandèmia que a les energies netes. Uns 156 mil milions  donen suport directament a indústries fòssils.

No només això, Vivid Economics analitza els plans i polítiques de recuperació que han presentat 17 països del món, i arriben a la conclusió que la gran majoria estan posant més diners en sectors que danyen el planeta que no pas que siguin en benefici de la natura. Els casos més greus són la Xina, Indonèsia, els Estats Units i Rússia, però Espanya també té una «contribució negativa», és a dir, està promovent més polítiques que danyaran el planeta que aquelles que no.

La indústria automobilística és un gran exemple de les que s’està beneficiant d’aquestes ajudes. El cas de l’Estat Espanyol és molt clar, on s’han donat ajudes a la compra de cotxes – el conegut com a Plan Renove – que segueixen promovent l’ús dels combustibles fòssils. Per contra, Alemanya, per exemple, només donava aquestes ajudes a cotxes elèctrics o híbrids, i no a motors de combustió com al nostre país.

Un altre sector que també se n’està beneficiant extensament és el de l’aviació. Alemanya ha hagut de rescatar Lufthansa i França a Air France, aquesta última sota les condicions del govern francès de retallar vols domèstics que es podrien fer en tren. En el cas espanyol, el govern ha acceptat avalar préstecs a Iberia i Vueling, però sense imposar cap condicionant.

I podem pensar més micro escala, a casa nostra, on projectes que promouen un model econòmic antic i infraestructures obsoletes continuen sent impulsades pel govern català, com l’ampliació de la C32 a la Costa Brava o la candidatura als Jocs Olímpics Barcelona-Pirineus 2030.

Tenim un marge de temps molt curt per actuar per tal d’evitar els impactes més severs del canvi climàtic, i la crisi del coronavirus, que està requerint unes grans inversions a nivell global, és un bon moment per finançar aquells sectors que ens facin més resilients en un futur. De moment, però, sembla que faltarà molta feina i pressió perquè així sigui.