No sé si he escrit mai un article sencer sobre el llenguatge. O, més específicament, sobre les paraules. Al llarg de centenars d’articles propis, n’he anat deixant reflexions, clarícies, impressions. Però em fa l’efecte que un paper específic no que no l’he escrit mai. Ha arribat, doncs, el moment de fer-ho.
Tot plegat ve de dos estímuls diferents. D’una banda, en un llibre nou en què estic treballant —un llibre en prosa, aquest cop—, reflexionava fa poc sobre els termes que he après de poetes que admiro. N’hi ha un gavadal, i, si n’hagués de fer una llista amb una certa ambició d’exhaustivitat, no acabaria mai més. Però algunes d’aquestes paraules, no puc deixar de consignar-les, per la importància que han tingut en algun moment de la meva vida. Les paraules, els infatigables peons de la llengua, no són només allò que designen. Més ben dit, hi ha paraules, poques, que no són només allò que designen. Estan carregades de sentit (un sentit, si voleu, que va més enllà del sentit específic del mot, que compartim tots els usuaris de la llengua), d’història personal: per la persona a qui vam sentir pronunciar-ne una aquell dia de fa tants anys, per la fondària del poema en què vam pescar-ne per sempre una altra… Paraules com contra, hola, obtús, i, pal, obturar o hi difícilment deuen tenir gaire gruix d’experiència per a un parlant qualsevol (o, per dir-ho d’una altra manera, gaire capacitat de suggestió per a ningú). I així deu passar amb la immensa majoria de paraules. Però n’hi ha que no: són aquelles que se’ns imposen amb la força d’un record indeleble, per exemple.
De Carner, posem per cas, vaig aprendre el verb gorgolar, que, de fet, es va inventar ell mateix. “Gorgolen per cent becs les catedrals”, deixà escrit en el bellíssim sonet titulat “Plou”: és fàcil imaginar que els becs fan referència a les gàrgoles, i que a l’acció de gorgolar hi hauríem de fer correspondre el so que fa l’aigua en córrer, acanalada i impetuosa, per aquests conductes de pedra de forma externa llegendària, tan sovint monstruosa. L’acció del desguàs, en definitiva. Sagarra i Verdaguer, dos dels màxims escriptors que ha donat la nostra llengua, no s’inventaven mai paraules. En sabien tantes que no els calia! Carner, el príncep dels poetes catalans, també n’havia aplegat un fotral, al llarg de la seva existència, però, de tard en tard, ens en donava alguna de nova: creacions tan sofisticades com la del verb que acabo de referir, gorgolar, que du la marca carneriana tan reconeixedora en la seva forma, en la seva sonoritat. Recordo que, de Vicent Andrés Estellés, en vaig aprendre un munt, també: paraules valencianes, de fondes arrels aràbigues, com és ara dacsa —‘blat de moro’—, alcavor —una part del forn— o aladre —‘arada’—. D’una de les poesies més justament famoses d’Alcover, no en vaig aprendre, pròpiament, el substantiu engronsadora, però sí que em va fer gràcia constatar que allò que deien a la Selva del Camp, el poble de ma mare, era també d’ús comú a les Illes i tenia carta de naturalesa en uns versos tan admirables com aquells. I, finalment, perquè tampoc no voldria cansar el llegidor, el verb anostrar, que em vaig fer meu en un poemet de Vinyoli. ¿Cal que anoti que vol dir ‘fer nostre’ (i que, per tant, per a anostrar, ens cal ser, com a mínim, dues persones)?:
Vàrem emprendre un llarg, difícil,
perillós camí. I estimàvem les coses
—fossin neu o fang,
rosada o constel·lació.
I les fèiem nostres per causa de l’amor
que ens havia ensenyat com anostrar-les.
El segon estímul que anunciava ve de la lectura que estic fent aquests dies d’una mena de biografia del poeta francès Ives Bonnefoy. Aclareixo que és un text escrit per ell mateix, un text magnífic, estrictament literari (hi ha tantes biografies redactades d’una manera anodina, com d’ofici!), que fa poc han traduït al castellà: La bufanda roja (editorial Sexto Piso). Hi ha un capítol del llibre en què l’autor recorda el seu pare, un home taciturn i més aviat entotsolat, pencaire com ell sol, obrer que treballava amb màquines sempre brutes de greix negre. Diu que semblava que es guardés les paraules essencials per a ell mateix. Això em va fer pensar en les paraules que, per contrast, jo he après de persones que estimo, paraules —totes elles— que, en la meva memòria, s’associen a la veu de qui vaig sentir-les pronunciar per primer cop.
Ma mare sempre ha fet servir un verb que no he vist ni sentit gaire més enlloc. Rarament s’utilitza en la parla diària. Alguna vegada l’he vist estampat en un llibre. És el verb bleir. Significa cremar-se, i jo el relaciono amb un episodi habitual de la meva infantesa: el de l’esmorzar, amb la llet que acaba de bullir al fogó i que ella aboca en un d’aquells gots de duralex, després de filtrar-ne el tel de nata (que a mi no m’agrada sentir a la llengua, a diferència del pa d’hòstia de la comunió, que tant em plaïa que s’anés desfent adherit al vel del paladar). Compte, que et bleiràs!, m’advertia quan jo encara calçava aquelles infames botes ortopèdiques que havien de corregir la torta naturalesa dels meus peus plans. Malmirrós, en canvi, es diu d’un nen que no s’acaba de trobar bé (un nen que fa carica, que dirien a Olot). També la vaig saber d’ella, si no vaig errat.
Joan Rendé no és poeta, sinó narrador. Però les seves pàgines novel·lesques sovint tenen una inequívoca qualitat lírica. D’ell, entre altres paraules, vaig aprendre el verb eixamorar, que vol dir que ‘una cosa es va assecant a poc a poc, sense que hi intervingui cap factor extern’ (em sembla que és més o menys així, com me la va definir un dia, cara a cara: com si el veiés ara mateix, amb aquella seva vivacitat i simpatia!). ¿O potser el primer camí que em vaig trobar aquest verb, eixamorar, el vaig llegir en el poema de Salvat-Papasseit?: “Mentre la roba s’eixamora i vola / i tot reposa dins la sesta al sol, / vine, manyaga, on s’escau la pomera— / menjarem pomes i ens direm l’amor”. Sí, sí: devia ser de Salvat, que vaig aprendre-la, i després, anys a venir, me’n devia refrescar la memòria en Joan, amb el seu repertori lèxic tan ben equipat (només pel que fa al camp semàntic dels cavalls, la doma i l’hípica en general, per no parlar del de la pagesia, en sap un fotimer, de paraules i expressions!). Ell mateix, l’autor d’El barber violador o L’any de la serp, sí que me’n va ensenyar, de totes totes, una que tinc clavada al cap: es tracta de l’adjectiu meixant. Per a qui tingui rudiments de llengua francesa, es veu de seguida d’on procedeix. En Rendé, però, sobretot la fa servir en el diminutiu meixantó, i l’aplica a un nen entremaliat o, encara més que això, una mica malparit: Si n’és, de meixantó, aquest brivall!
Aquest és un article d’istiu, si més no pel dia gairebé inaugural d’aquesta estació en què es publica. Xaleu molt i aprofiteu tant com pugueu les vacances!
