A casa no ens dediquem a la pagesia, però hem vist de ben a prop com el meu avi treballava al tros. Ara cuidem la terra com podem, perquè és evident que, ja sigui per falta de temps o de traça, mai podrem portar-la tan bé com ho feia ell. Encara recordo la il·lusió que em va fer anar per primera vegada a l’oliva. Borrasses amunt i avall. Collir una taronja i menjar-la asseguda damunt una cistella mentre la resta de la família pentina els olivers. Apurar la llum solar fins l’últim minut i, una vegada tot recollit, anar a la cooperativa a portar les olives. La dinàmica era aquesta i, a priori, sembla que l’engranatge funcionava. Amb el pas dels anys i analitzant-ho des d’una altra perspectiva hi ha un element que destaca per la seva absència. Quan anàvem a la cooperativa es formava una llarga cua de tractors i furgonetes, però no hi havia ni una sola dona al capdavant. Com en moltes altres professions les dones han estat relegades a un segon pla. L’Ester Gomis, pagesa de Vilallonga, reivindica la figura de totes aquelles que són pageses però que “no ho saben o no s’ho volen creure” perquè no se les ha tingut en compte.
Del laboratori a la terra.
El mes de febrer d’aquest any me’n vaig anar a Vilallonga del Camp per conèixer l’Ester Gomis. Ella em va explicar que és filla de pagesos i que amb la seva germana sempre havien anat a ajudar en la petita explotació agrícola de la família. Però una vegada van haver de decidir cap on encararien el seu futur professional, els seus pares van insistir en que no es dediquessin a la pagesia. Davant la negativa, va cursar el Mòdul Químic durant l’FP i després va estudiar un Grau superior de Gestió d’Empreses Agropecuàries. Amb el temps va acabar treballant d’analista de laboratori fins que es va quedar embarassada i la van acomiadar. L’Ester assegura que la situació era incongruent ja que, mentre els seus pares li deien que no es dediqués a la pagesia, ella anava al tros igual. I va ser llavors quan va fer “un cop de cap” i l’any 2012 va decidir engegar el negoci familiar Ca Rosset, que produeix avellana negreta, ametlla marcona i olives arbequines, fent venda directa amb marca pròpia.
“Si una empresa t’ensenya la seva feina, vol dir que no diu mentides”.
L’Ester admet que un dels reptes més complicats a l’hora d’engegar el negoci (i que encara li segueix costant avui en dia) va ser anar a vendre a porta freda: “al principi tens aquesta inseguretat sobre si el producte serà de qualitat, però amb els anys vas veient que ho fas força bé i que el producte és bo”, explica l’Ester. A més de fer venda directa, la filosofia de Ca Rosset és donar una “seguretat real” a l’hora d’ensenyar com treballen la terra. Per això opten per fer algunes visites guiades, ja que segons l’Ester “és una manera d’explicar el teu producte donant-li molt valor i així es veu tota la feina que fas”.
La importància de readucar-nos.
Després de sis mesos i enmig d’una pandèmia mundial, vaig tornar a Ca Rosset amb una proposta de La Conca 5.1 entre mans. Aquesta vegada no ens vam poder abraçar, però vam estar una bona estona parlant de tot l’impacte que ha tingut i està tenint aquesta situació tan estranya que estem vivint. Durant aquests mesos a Ca Rosset no s’ha deixat de treballar ni un sol dia. L’Ester manifesta que arran de la crisi sanitària i social “algunes persones sembla que hagin descobert que tenen pagesos a la vora”. Tenim la (mala)costum de tenir-ho tot aquí i ara. Ens és molt fàcil anar a comprar a les grans franquícies perquè hi podem trobar qualsevol cosa. Però estarem d’acord amb l’Ester quan diu que aquí tenim la gran sort de comptar amb un producte local de gran qualitat a un preu molt raonable. Una de les debilitats dels pagesos que fan venda directa, segons l’Ester, és que no es donen a conèixer prou bé: “has d’estar explicant a tothom, a tot arreu i tota l’estona que estàs venent els productes que fas amb les teves mans”. De la mateixa manera que és important valorar el producte de proximitat, també és fonamental que aquest sigui de temporada. L’Ester reclama que “hi hauria d’haver una assignatura a l’escola on s’expliqués això” i que “la gent s’ha de readucar i els pagesos hem de vendre millor”.
Dones, Igualtat, Pagesia.
El dia que ens vam retrobar, em vaig trobar l’Ester enmig dels olivers. Duia una samarreta de la Unió de pagesos on s’hi podia llegir una clara declaració d’intencions: Dones, Igualtat, Pagesia. Entre bromes em va dir que ara les pageses estan de moda, però trenta anys enrere la seva mare va haver de fer front a moltes discriminacions. Tot comença quan es vol donar d’alta a la societat social agrícola i no es creuen que sigui pagesa perquè va massa ben vestida. “Què passa, quina cara hem de fer les pageses? Jo quan em dutxo fins i tot faig bona olor!”, diu l’Ester rient. Després amb la Unió de Pagesos es va estar lluitant i finalment es va solucionar tot plegat, però el que li va passar a la seva mare no va ser un cas aïllat. Moltes altres dones van ser qüestionades per ser pageses i, a diferència dels homes, “ho havien de demostrar”.
Apartar-se i deixar passar.
L’Ester actualment està a la part de Dones de la Unió de Pagesos. No és que sigui una part separada, però de tant en tant es fan reunions on només hi participen dones: “vivim en una societat masclista i tenim els problemes que poden tenir altres dones que formen part d’altres sectors i ens reunim per discutir-ho”, explica l’Ester. Dins de la Unió de Pagesos molts companys li pregunten per què no venen més dones a les reunions. L’Ester els contesta que ella hi pot anar perquè té una parella que assumeix les tasques i cures de la llar i conclou: “si tu vols que entrin més dones, queda’t tu a casa i que vingui la teva dona”.
“Vull que hi hagi imatges i que les meves filles trobin referents femenines”.
A banda d’estar dins la Unió de Pagesos, l’Ester també està vinculada amb l’Associació de Dones del Món rural. Per a ella aquesta associació ha estat tot un descobriment a l’hora de visibilitzar la seva feina i fer xarxa: “en un món tan masculinitzat com és l’agricultura, a vegades et sents sola perquè reps molts inputs negatius i et fas enrere”, confessa l’Ester. Assegura que a partir de l’Associació de Dones del Món rural es recolzen i creen les seves pròpies referents: “molta gent se n’està adonant que hi som, que existim, que prenem decisions, que portem tractors i que fem feines que fins ara s’havien considerat d’home”, admet l’Ester. És per això doncs, que no li fa res donar la cara i que li facin fotos o la gravin: “vull que hi hagi imatges i que les meves filles trobin referents femenines”, conclou l’Ester.
L’agricultura és un reflex de la societat i segueixen faltant referents per totes aquelles que en algun moment de la seva vida es plantegin ser pageses. Ara ens toca donar-los suport, escoltar-les i sobretot ser conscients que a vegades cal fer un pas al costat perquè puguin recuperar els llocs que els pertanyen però que sempre els han negat. Les dones del món rural estan alçant la veu i des d’aquí les acompanyarem per transformar aquesta moda en memòria per a les futures generacions. Això just acaba de començar.
