Va ser el 2009 quan vaig descobrir realment l’alta muntanya en guanyar una beca a la creació promoguda pel Centre d’Art i Natura de Ferrera, al Pallars Sobirà, un projecte artístic que consistia en una recerca sobre les centrals hidroelèctriques que al llarg d’un segle es van anar construint als Pirineus. La proposta finalment es va concretar en la realització d’un documentari de creació, on a través de la veu d’alguns testimonis que d’una manera o altra van viure el període de construcció de les hidroelèctriques, a través dels seus records i la seva historia, es tornaven a fer presents sobre els paisatges que en una altra època havien habitat, uns paisatges on encara es mantenien algunes de les seves empremtes.
Quan em vaig presentar a la convocatòria del centre d’art poca cosa sabia del Pallars. Els Pirineus són plens de llegendes, rondalles, llocs màgics i referents paisatgístics que van ajudar a forjar l’imaginari històric i emocional del país, un imaginari que malauradament va deixar massa de banda les comarques del sud del Principat. De les Falles als Menairons vaig cercar diversos elements amb els quals treballar, però les fotografies d’uns magatzems abandonats de feia temps en plena muntanya em van cridar l’atenció, aquelles ruïnes industrials semblava que no fossin al lloc que els corresponia, no hauria de ser més amable el paisatge pallarès?
Les centrals hidroelèctriques van tenir un pes importantíssim en el desenvolupament econòmic de la comarca, van ser el primer pas cap a un sistema econòmic d’explotació del territori, que en certa manera encara perviu en les centrals en actiu o el turisme de neu i d’aventura que segueix fent ús dels recursos naturals per a desenvolupar-se. Però la història de la construcció d’aquestes centrals i de les persones que hi van treballar és encara desconeguda. Fins ben entrat el darrer terç del segle XX, mentre els habitants del Pallars i altres comarques de muntanya anaven abandonant les seves valls, milers de treballadors vinguts d’arreu s’hi instal·laren per períodes més o menys llargs. Tot i així al cap dels anys, el seu pas per aquests paisatges, el record del que va ser la seva vida als Pirineus gairebé ha desaparegut.
La proposta, titulada Empremtes (https://vimeo.com/88641429), va acabar sent un recorregut visual pels paisatges de la Vall de Cardós i en concret de la muntanya de Tavascan, on es troba la central hidroelèctrica del mateix nom. Imatges de pobles, natura i ruïnes de l’època de les grans obres d’enginyeria al costat de fotografies i altres documents d’arxiu acompanyen la narració sonora, formada per les veus de diferents persones que d’una manera o altra van estar relacionades amb la central i aquella època. D’aquesta manera els testimonis de la construcció de la hidroelèctrica tornen als llocs on havien viscut, deixant-hi novament la seva empremta.
Treballadors arribats d’Andalusia, Astúries o el nord d’Àfrica trasplantats als Pirineus i dedicats durant anys a dinamitar i foradar muntanyes, construir túnels i vies, moure terres i molt més. Acostumats a treballar en condicions duríssimes, sovint sota zero, moltes vegades arriscant la vida, recorden com va ser la seva arribada a l’Alta Muntanya, la vida als campaments, l’amistat, la feina. Sentim les reflexions de pagesos i pastors del Pallars, que de cop i volta van veure les seves valls canviar d’aspecte, omplint-se d’homes durs que durant la setmana vivien en barracons apartats però que els diumenges baixaven a fer i donar vida als pobles gairebé abandonats. Van aparèixer els primers bars, botigues i quarters de la guàrdia Civil, també les borratxeres i agressions.
El món rural va acollir al llarg d’uns anys aspectes i formes més típiques d’àrees urbanes industrials “Això semblava l’Oest”, és una frase que es repeteix sovint. “Tanta gent i ara un altre cop tot això està buit, no hi queda ningú”, sentencia un dels testimonis. De la mateixa manera que havien arribat, de cop i volta, els treballadors van marxar, deixant buits els barracons de la muntanya i els bars de la vall. Ara les centrals encara hi són, però les controlen de la ciutat estant. A la Vall de Cardós només s’hi amaguen les cicatrius del pas d’aquells homes.
