Us costa trobar temps per passejar? Deixeu de llegir, cordeu-vos les sabates i sortiu. Davant el dubte si aquest article mereixerà el temps de llegir-lo, l’opció de sortir a caminar és un valor segur. Sempre val la pena. Som mamífers bípedes dissenyats per caminar, recordeu? Aquest fet ens defineix com a espècie, però passejar no és només una activitat física. Desplaçar-nos per obligació no és passejar, viatjar tampoc, ni ascendir cims, ni creuar serralades. No, és diferent.
«Passejar pel camp, on els elements de la natura estimulen amb dolçor l’activitat de la ment i amb les seves variacions la mantenen immersa en un agradable joc, promou la relació amb un mateix de forma descomunal, i, per cert, sense el caràcter penós que a la llarga impregna la introspecció entre les quatre parets d’una habitació». Això escrivia Karl Gottlo Schelle a L’art de passejar[1], una petita obra publicada el 1802 que certificava la rellevància amb què la nostra societat començava a identificar aquesta pràctica. Passejar és una de les millors maneres de provocar el retrobament amb un mateix, amb el nostre cos i amb l’espai, i de mantenir-hi una relació estètica i emocional.
Aquestes línies haurien de veure la llum (de les pantalles) en pocs dies, és a dir, a l’hivern. No estic gens segur que llavors les temperatures siguin les que, fins no fa tant, associàvem a un mes de febrer. Si així fos, si fes fred, sortiu ràpidament a gaudir-lo. Tapeu-vos bé, però sortiu a què us envermelleixi les galtes. Teniu fills petits? Guants, gorres i al carrer. Doneu-los el regal del fred. En un planeta que es reescalfa acceleradament, el fred comença a ser un valor en alça, un privilegi.
No us atabaleu amb preparatius. Viviu en un poble? En una ciutat petita? Aprofiteu-ho. Sortiu caminant des de casa. Camineu i reconqueriu l’espai que us envolta. Molt probablement es tracta del decorat de fons de les vostres vides. En molts casos però, ens hi hem desconnectat. Sovint ha acabat per convertir-se un territori ignot, pràcticament desconegut més enllà de l’espai difós que observem des de dins el vehicle, mentre conduïm per les carreteres que el travessen.
Certament, la realitat no sempre convida al passeig per aquests espais. Des de fa dècades, les perifèries de les poblacions (i no només de les més grans), han patit uns processos de degradació terribles. Per començar han sorgit tot un seguit d’espais buits que han perdut la seva personalitat, el seu caràcter. No sabem que són. Els camps han quedat erms, abandonats. Ja no els identifiquem com àrees agrícoles. Són espais indeterminats, apartats, castigats, sovint desolats i inhòspits. Ens hi hem acabat acostumant, però no té res de normal.
Aquelles passejades dels dadaistes pels suburbis de Paris, dels surrealistes i dels situacionistes o de Robert Smithson per les perifèries de les ciutats americanes de mitjans del passat segle, segueixen plantejant qüestions encara no resoltes. Aquest no és el tema del present article, però no em puc treure del cap aquelles fotografies aèries dels anys cinquanta o seixanta, on apareix un territori molt diferent, sense espais vuits, on els camps cuidats envoltaven harmoniosament les poblacions. La imatge dels camps d’oliveres tocant les parets de les cases —que encara es pot veure en alguns dels nostres pobles— és una visió habitual, per exemple, a la Toscana. És a dir, no es tracta de cap maledicció bíblica, es tracta de cultura.
En els pròxims anys, en un context marcat per l’emergència climàtica i per la necessitat de profunds canvis d’actitud, intueixo que una de les assignatures a superar serà la reconquesta de les nostres perifèries, siguin més o menys agradables. I el primer pas és caminar-les, passejar-les, recorre-les, que també és una manera d’habitar-les, de crear espai públic i de generar-ne consciència col·lectiva. Des de dins l’habitacle d’un vehicle no esdevenim ciutadans, ni podrem reconquerir res. I el següent pas crec que tindrà molt a veure amb replantejament del món agrari, no sols com a font imprescindible d’aliment sinó, sobretot, com a font de cultura. Cultura per (re)connectar-nos amb la terra, amb els seus ritmes, amb els sabors, amb una alimentació més saludable i conscient. Heu provat mai de sortir a passejar entre camps de conreu?
Fa un temps, el llavors l’alcalde de Cambrils i amant del llibres Robert Benages, va proposar a Arola Editors la possibilitat de fer-ne un dedicat als parcs de la població. Vaig tenir la sort que me convidessin a pensar-lo i a fer les fotografies. De seguida ens vam entendre i el concepte de “parc” va ampliar-se fins a abraçar oliveres, fruiters, carxofes, porros, enciams… Recordo que quan sortia a retratar aquells paisatges sovint m’emportava el meu fill petit. Envoltats de joguines i càmeres presenciàvem com l’aigua i la terra provocaven l’esclat de la vida damunt els solcs traçats amb tiralínies. I passàvem de contemplar els verds i marrons als blaus del mar al capvespre, com si es tractés d’un sol paisatge ple de sentit, un mateix espai llegit alhora, ric, complex, divers i sota la mateixa llum mediterrània.
Els textos que acompanyen les imatges van ser obra d’una poetessa —la Roser Guasch— que va triar escriure cartes a un desconegut per explicar, amb deliciosa delicadesa, un món del tot quotidià, sense espectacularitats, però carregat de subtileses i de bellesa. El llibre va sortir publicat el 2007 amb un títol que continua sent una declaració d’intencions: Cambrils, espais per a la calma.
L’àrea entre Cambrils, Montbrió i Mont-roig conserva una agricultura que encara batega amb força. Són espais per a ser (re)visitats i reivindicats tranquil·lament a peu o amb bicicleta. No és imprescindible traçar una ruta. Proveu d’improvisar. Com diu Francesco Carreri, arquitecte i professor a la Universitat de Roma que fa les classes passejant, en aquests casos, errar pot esdevenir més un valor que no pas un error. Doneu marge a la vida perquè us sorprengui.
El fet de caminar es converteix així en creador de paisatges, en un instrument estètic que permet descriure i omplir de nous significats i valors els espais d’on provenen els nostres aliments. Potser així aprendrem a veure’ls mes que com a simples àrees productives. El sol fet de passejar-hi transforma el paisatge, encara que sense senyals tangibles, perquè, com diu Carreri, es modifica el significat cultural de l’espai i l’espai en si mateix.
Confesso que somio
que algun dia les vinyes i les oliveres arribin a tocar novament les cases
també de la meva ciutat. Imagino, per exemple, antics camins de carro, preservats
dins futurs parcs, endinsant-se a la ciutat per convidar-nos a sortir i a relligar
camp i ciutat, tot creant un nou espai més amable, més civilitzat. Joan Nogué,
citant a Perejaume, diu que potser resulta veritat que és en el camí i actuant
com a passejadors on millor podem reconèixer allò que ens fa humans. Sigui com
sigui, sembla que necessitarem molt la serenor i la reflexió que regalen les
passejades.
[1] Existeix una recent edició en castellà El arte de pasear, publicada per Díaz&Pons Editores, 2013, a cura de Federico L. Silvestre.
__________________________________________
Fotografia de portada: Camí dels Quarts. Mont-roig del Camp, Baix Camp, Tarragona
______________________________________________
Amb la col·laboració de:
