I. L’escenari
L’estable és de ferro pintat i fusta encerada. Carmí i daurat, com si en llepar-ho tot el sabor de l’estiu s’amuntegués contra el paladar. De cara a la mar entren el sol, el vent, la pluja i la pols; la llum, l’aire, l’aigua i la terra. Té un sostre de xapa ondulada, amb dues franges translúcides per on envaeix la claredat. Fa de refugi per ovelles, gallines i gats que volen parir. Els ratolins van aparèixer el primer any i van desaparèixer el segon. Les mosques hi són sempre. Es comparteixen les nits en silenci i de sospir en sospir es teixeix un repòs col·lectiu. A l’estable, la nit és per a tots.
Pocs imaginen que dormen unes ovelles amb el cap reposat sobre el clatell de les altres. Que algunes s’estiren sobre la columna vertebral de la contigua per a sentir més escalfor. D’altres jauen arramblades contra les parets potser per a sentir-se una mica més segures.
II. El desencant
Beatriu viu en el camp sense en Voraviu des que ell va dir que ja res d’això era per a ell. Que volia sentir la botzina del butanero, el raig inesgotable de la mànega d’un porter sobre la vorera. Que ell, Joan Carles en Vorariu Llopis, no volia sentir més els fems a la sola de les sabates, que palejant merda havia ja malbaratat mitja vida i ara, amb la ciàtica fotuda i la dentadura caducada, poques femelles el voldrien. L’endemà, des de Barcelona, li va enviar cinc roses, una per a cada lustre junts. Al poble, en Voraviu sempre havia estat un galant.
III. El ball
La mare de la Beatriu venia els tiquets en l’entrada. Tenia una caixa registradora petitona i quan sentia que els diners engruixaven amb traïdoria, feia una boleta de bitllets que guardava segura a la seva ronyonera. Cobrava i a canvi lliurava un número de color. El talonari per a les hamburgueses i les botifarres era blau. El de les begudes, vermell. Per al gelat (maduixa, llimona o bombó), lliurava els números verds. La fila on la gent avançava més a poc a poc era la seva, perquè ella sabia que la gent sol portar millor els seus nervis davant una espera que els destina a perdre diners, que a esperar per aliments per calmar els budells. Per això, comptava dues vegades cada moneda, no fiava i argumentava al detall els seus motius. Fer perdre el temps a la gent és un talent encara no reconegut.
A Beatriu, a partir d’aquest ’87 li va tocar treballar. Servia les begudes i a mitja tarda començava a repartir els gelats. Al seu costat, amb el front regalimant suor i la panxa ben cenyida al davantal, el seu pare encaixava un tros de carn entre dues llesques de pa. Sobre l’escenari del poliesportiu, Assemblea en calçotets, la banda dels nois del poble. En acabar cada concert, en Voraviu, el cantant estel·lar de la banda, cridava “Aquí no hi ha calçotets que aguantin!” i tot eren crits enfollits. Moltes noies afirmaven que allò que en Voraviu llençava de la seva butxaca a la cara de la gent, eren els seus calçotets de la nit anterior. Sobre l’escenari, sota els llums giratoris, conservava la càbala de cantar “amb els ous repicant i la pixa corejant”.
Va ser a Beatriu a qui van manar que portés el menjar a la banda. Cobraven els diners justos per a pagar el lloguer dels amplificadors, del sistema de llums i de la llançadora de fum. Bescanviaven el seu art per un calaix de cerveses, dues botifarres i una hamburguesa cadascun. Gelats els corresponia un, però era sabut que sempre els hi donaven un parell, per a acabar de quedar bé. Enguany, la merceria havia lliurat material a canvi de publicitat i cada noi es va endur, a més a més, un paquet d’agulles de diverses grandàries, un rotllo gros de fil de cotó i una bosseta amb quatre botons tallats de fusta.
Estaven instal·lats en el vestidor d’homes. Rockstars de poble. A terra, sabates gastades i texans de l’estiu passat. Un calaix de cerveses ja buit al costat de dos cendrers amb cigarrets sense apagar, consumint-se per al més enllà. Beatriu va sentir en Voraviu dient que marxaria de pressa perquè a casa havia deixat una vaca parint. Li va dir Jo t’acompanyo i el va seguir a peu callada, inspirant profund per a poder seguir-li el pas exhaurit. En arribar, la vaca ja havia parit. Un vedell marró fosc, amb els ulls delineats de negre. Estava mullat i tenia les cames primes i molt estirades. Intentava aixecar-se, però la mare el llepava amb tanta força que el feia caure. En Voraviu va donar la seva labor per acabada quan el va veure mamar i va convidar la Beatriu a berenar. Llet que ell havia munyit, mantega groga que havia pastat amb les seves mans. Va untar dues torrades amb cura, procurant cobrir amb la mateixa densitat les vores i tota la molla del pa. Li va servir una tassa de llet tèbia, sense sucre ni mel.
IV. El ball
Aquestes primeres nits de parts les passa Beatriu en un somni intermitent. Sent el lament d’una xaia que busca a la seva mare en una punta de l’estable. Sent a la mare que respon des de la cantonada oposada. Bel va, bel ve, però elles romanen fixades al punt de crida, com si temessin que la nit i una impredictible dimensió de l’estable les engolís. I llavors, ni mare, ni cria ni instint de supervivència. Els anys van ensenyar a la Beatriu que sacrificar aquesta porció de la nit és una inversió que no es pot estalviar. Que cal dormir poc i córrer molt per tenir el bestiar content. Surt del llit amb pesadesa, procurant no obrir en excés els ulls, no enlluernar-se i quedar fotuda de descans per les hores de foscor que resten. Es calça les xancletes i un frontal per a il·luminar el camí cap a l’estable. Ets font de llum i de cura, li havia dit en Voraviu alguna vegada. Va directe cap al xiscle agut de la xaia. Alça el seu pes lleuger en braços i el sosté contra el seu ventre ignorant quan li molesta després, en la seva quotidianitat, el que la roba faci una pudor tan intensa a treball; l’aire de sacrifici que la persegueix. Acosta la xaia a l’ovella que bela de manera més profunda, més sentida ara. La petita s’accelera i encara directe cap al braguer carregat. S’enganxa destre a mamar i la cua li serpenteja amb excitació descontrolada. Celebrar que la vida segueix, que és dolça, densa, tèbia i que ve acompanyada. Potser és aquest el retrat que la Beatriu veu i que l’empeny a insistir.
V. Un ahir
A en Voraviu, alguna vegada, tot això també l’havia enamorat. Palejaven junts i recollien quanta cosa podien per a estalviar l’impost del material a estrenar. Era un home d’aquests que s’arromanguen i graten sota les pedres per a generar benestar. Diàriament vestia de marró. Perquè era una disfressa per a la pols de la rutina i per a la ronya que es fregava de les mans abans de fumar. Una nit va tenir un pic de febre creativa i va omplir el pati amb tests per penjar fets de sisal i nusos de macramé. Després d’aquell dia, mai més va tornar a nuar. De la gossera clausurada del poble havia rescatat un parell d’abeuradors que des del moment que els va instal·lar en l’estable fins al dia en què se’n va anar, mai van deixar de degotar.
VI. Una estima
El camp havia conjurat amb intensitat sobre les seves passions i feia de tot el que era bo, molt bo. De tot el que era dolent, molt dolent. Com aquella tarda en què en Voraviu li va dir que durant molts anys l’havia confós amb una altra i, hores més tard, en un salt accelerat cap a la ració de blat de moro, una ovella li va estavellar el genoll amb el crani. En la ruleta de la prevenció de riscos laborals agraris, la casa només pot guanyar.
Intens, també, com els matins quan començaven el dia entortolligats i calents, amb la saliva pastosa i les cames encara adormides i el sol naixent pintava de rosa ataronjat els contorns dels arbres. Les tempestes més terribles portaven naixements miraculosos.
VII. El futur
La Beatriu arrenca una a una totes les alegries de la llar. Els pètals llueixen el marcit estovat propi de l’excés de reg. Estan opaques i li requereixen un manteniment excessiu en comparació a la seva grandària, a la seva perspectiva de vida i al seu poder medicinal. Al·lèrgia de la llar.
De l’hort agafa un grapat gran de julivert, dues branques d’api, dues remolatxes amb les seves tiges violetes, algunes fulles de col arrissada i una mica de menta, quatre pastanagues i un parell de porros. El nap no s’havia animat a conrear-lo, encara. A tot li esbandeix la terra, ho talla com per a poder resumir tota la varietat de sabor en una sola cullerada. Aboca aigua, sal, llorer. El foc el posa suau i la finestra la deixa entreoberta.
Surt al matí en la seva esplendor i desplega les portes de l’estable. Les ovelles s’atropellen cap al verd dens que dibuixa ones a la vora del riu. De cara a terra, en línia amb les arrels, les bèsties arrenquen, empassen, regurgiten. Semblen núvols en un cel palpable i humit. S’estira sobre el terra entre les seves potes. El sol li pica als ulls. Fa olor de lligabosc, molt a dalt del seu cap, alta i grimpada a les branques, pel fullatge sostinguda.
Així, la certesa de què tot estarà bé.
____________________
Il·lustració de Mireia Pujol Riera
