La primera vegada que vaig escoltar Philip Glass va ser en una classe de dansa contemporània. Com tantes altres coses, va ser la meva mestra, la Magda Borrull, qui em va obrir les portes a l’obra d’aquest autor. Recordo les peces coreografiades amb els “Quartets de Corda” de Glass; recordo com els braços no podien fer més que allargar-se fins al sostre, com el violí t’induïa a ser conscient del propi cos mentre ballaves sota la llum que es colava dissabte al matí entre les finestres d’una vella escola de dansa. Anys més tard, seia a primera fila de la platea del Liceu gràcies a una bona amiga de la família i sentia respirar els ballarins i les ballarines del Nederlans Dans Theater entre les notes de “Glassworks” a “Silent Screen” de Paul Lighfoot i Sol León. No podeu imaginar l’emoció d’una adolescent apassionada per la dansa davant d’un espectacle d’aquesta magnitud, posat en escena per una de les millors companyies del món. Avui puc dir que, dissabte dia 21 de novembre al vespre, just després que Luis Suárez marqués el 4t del Barça, vaig completar la meva “trilogia” de “moments Philip Glass”, quan els dits de Claudio Astronio van prémer, primer amb delicadesa, més tard amb força, les tecles del magnífic orgue de Poblet.
El músic italià, que reivindica la seva formació eclèctica (és clavecinista, organista i director d’orquestra), va tancar dissabte el III Festival Internacional Orgues de Poblet i va donar el tret de sortida a l’inici de les commemoracions del 75è aniversari de la restauració de la comunitat cistercenca al Monestir. Astronio va apostar per un programa que combinava el minimalisme contemporani de l’obra de Philip Glass amb el caràcter barroc de les composicions de Nicolaus Bruhns, del qual enguany se celebra el 350è aniversari del naixement. Les peces breus de Bruna, Cabanilles i Cabezón van servir per posar un parèntesi entre les obres de Glass i Bruhns.
L’eclecticisme del qual fa gala Astronio es reflectia en la varietat del programa presentat sota el títol d’ “Ostinato & Phantasticus”. El viatge en el temps i en l’estil proposat per l’organista començava al segle XX, amb “Music in contrary motion” de Glass, un anar i venir de notes agudes que semblen contradir-se. Aleshores hi ha una pausa, i les notes més greus de l’orgue omplen l’Església de Santa Maria i ressonen entre els murs de pedra que ens resguarden del fred, per transportar-nos a la solemnitat i la força del Barroc amb el “Preludi en mi menor” de Bruhns. Un diàleg que es reprèn al final del concert, on Glass agafa embranzida amb els crescendos imprevistos de “Mad rush”, que comparen la seva força com les darreres notes del “Preludi en sol major” de Bruhns i arrenquen els aplaudiments del públic assistent i d’una servidora, que prem fort la mà de la seva parella i es deixa portar per l’emoció del seu tercer “moment Philip Glass”.
Veig la gent feliç; dos pares i una filla adolescent que seuen darrere meu i es resisteixen a aixecar-se mentre no deixen d’aplaudir a l’espera d’un “bis” que no arriba. Més endavant, tres nens d’entre un i set anys, obren els ulls com plats mentre escolten embaladits com la multitiud de tubs que tenen davant són capaços d’emanar música. I es demostra, un cop més, que les propostes arriscades que neixen d’una voluntat eclèctica són una bona manera d’apropar la música clàssica a la ciutadania. I, per què no, de celebrar un aniversari. Per molts anys de comunitat cistercenca al Monestir!
