Com és habitual, telefonar a un protagonista d’“Al natural” i no enxampar-lo enfeinat esdevé una cosa gairebé impossible. Que no es confongui el lector. Qui escriu aquestes línies no ho comenta a mode de retret, però cada nova entrevista li confirma que l’interlocutor o interlocutora a qui pretén “robar” mitja hora del seu temps és algú que viu per i per a la seva professió. I si parlem de Laura Lorenzo (Daterra Viticultores), per a qui el vi és tot un univers, encara més. No obstant això, la Laura accedeix amabilíssima a trobar un dia i una hora en què les dues puguem parlar sense pressa i descobrir complicitats malgrat els gairebé 900 quilòmetres que ens separen. I aquesta “mitja hora” –suggerida per la periodista– es converteix en una hora sense adonar-nos-en mentre parlem, com diu Laura, “de tot menys de vi”.
I és que amb Laura Lorenzo (Allariz, 1982), es pot parlar de tot, perquè “no tinc ni idea de res”. Encara que insisteixi a presentar-se com “un desastre”, estic segura que aquesta definició casa més amb la seva personalitat curiosa i inquieta. De fet, la seva afició pel món del vi, en primera instància, és fruit de la necessitat d’anar més enllà del que un dia va ser un mer exercici acadèmic. A classe de llengua espanyola se li va manar buscar la paraula enologia al diccionari. La va trobar; va llegir la definició, i la resta ja és història. Aquesta paraula descoberta a 4t d’ESO la va portar a cursar estudis de formació professional com a tècnica en elaboració de vins i, una vegada graduada, a incorporar-se ràpidament al mercat laboral per a formar-se “des de l’experiència”. La va adquirir a Dominio do Bibei, els quals li van donar l’oportunitat d’endinsar-se a la Ribeira Sacra, un lloc que “potser mai hauria conegut”.
Quan va arribar, a la Laura li va impressionar “l’abandonament, el poc desenvolupament… No hi ha fàbriques, no passen els trens… és com si el temps aquí s’hagués aturat. Cada vegada que vols un servei cal anar a la ciutat i són uns quaranta minuts fins a Valdeorras”. Aquesta situació l’ha portat moltes vegades a plantejar-se què feia una noia que havia crescut a la ciutat en un lloc com aquest. Però és que quan Laura Lorenzo va trepitjar Manzaneda i el seu entorn per primera vegada, va sentir que tenia una cosa especial, “em va agradar molt, té energia; una vegada aquí, has de reinventar-te, però és un lloc amb molt de potencial, tant per a l’elaboració de vins blancs com negres”.
Malgrat treballar en un territori que l’atreia i haver aconseguit exercir aquella professió descoberta feia anys en el diccionari, va haver-hi un moment en el qual Laura va sentir que havia de parar. Va decidir, llavors, prendre’s un any per a conèixer la zona on havia començat la seva carrera com a elaboradora. I, sense adonar-se’n, va donar iniciar el projecte Daterra Viticultores, on el nom ja és tota una declaració d’intencions. “Daterra és un homenatge als viticultors que van posar les seves vinyes a les meves mans”, sosté la Laura, conscient de la càrrega emocional que suposa abandonar una vinya: “la relació amb la vinya és diferent a la que s’estableix amb altres cultius. Amb la vinya es reviu moltíssim la història familiar i per això és l’últim que els agricultors abandonen, perquè saben que, si ho fan, s’acaba”. Així, les primeres vinyes que Laura “va cuidar” van ser aquelles que els veïns de la zona no estaven en disposició de continuar conreant; quan va voler adonar-se’n, ja tenia unes quantes hectàrees al seu càrrec. El següent pas va ser trobar un celler on poder elaborar el vi i “això sí que plantejava un problema”. “A Galícia és molt complicat comprar una propietat. No s’han registrat moltes finques i molts dels propietaris van emigrar en el seu moment. Fins que no aconsegueixes esbrinar la propietat d’un immoble i gestionar el lloguer o compra poden passar anys. Durant aquest periple, trobem a una persona molt generosa que acabava de construir el seu celler al poble del costat. Qui et diria que sí, que et deixa elaborar el teu vi allà? Ningú! Doncs així va arrencar el projecte”, explica Laura.
Des de 2016, compten amb el seu propi espai, una casa rehabilitada el casc antic de Manzaneda, on elaboren fins a set referencies fruit del treball amb les varietats procedents de vinyes d’entre 80 i 120 anys de diferents pobles. “Treballem en diferents vessants, en diferents valls, amb diferents altures, amb diferents microclimes i això ens val per a veure quina varietat s’adequa més a cada lloc de cara al futur”, exposa la Laura. De cadascuna d’aquests vessants o valls sorgeixen vins diferents arrelats a un entorn concret: trobem els blancs “Gavela de Vila” (Palomino 100%) i “Erea de Vila” (Godello, Doña Blanca i Colgadeira) i el negre “Azos de Vila” (Mouratón, Mencía, Garnacha Tintorera, Merenzao, Gran Negro) –tots ells expressió de Manzaneda–, el també negre “Azos de Pobo” (Gran Negro i Garnacha Tintorera) –vinculat a Soutipedre– i “Portela do Vento” (Mencía i Garnacha Tintorera) –el raïm de la qual es conrea a Amandi–, tots ells sota el segell de la D.O. Val do Bibei. A Porto Mourisco, a la D.O. Valdeorras, es conrea la Mencía i el Godello per a elaborar el negre “Cases de Enriba”. El denominador comú és el territori, el respecte “per aquell lloc tan concret, aquell tros de terra que es pot millorar, però que ja no es pot canviar. Les varietats canvien al llarg de la història, però no el territori”.
Però potser la seva referència més curiosa és “Camino de la frontera”, fruit del “proxecto sinerxia” amb el viticultor zamorà Ángel Mayor. “Aquest projecte neix arran de la nostra curiositat per la varietat Mouratón, coneguda com a Juan García a Arribes de Duero, la qual cosa ens va portar a Fermoselle i a conèixer a l’Álngel” –relata la Laura–; “en ell trobem a un romàntic, molt bona gent, i ens va animar a elaborar vi amb el raïm que conreava”. Encara que al principi van dubtar, l’Ángel els va convèncer argumentant que, en cas contrari, la producció aniria a parar a un camió per 15 cèntims i no se li donaria cap valor, ni al raïm ni a la zona. Amb aquesta aliança “posem en valor una zona d’orografia i realitat social molt similar a la Riberia Sacra i, al mateix temps, com a elaboradors, ens permet diversificar una mica més, perquè és molt difícil que tots perdem la collita el mateix any”.
En el cas de Laura, l’amor pel vi i la vinya no pot entendre’s sense una inquietud manifesta pel que l’envolta. Allò personal és polític. I a la Laura li indigna que, en un país eminentment agrícola, no s’hagi fet res per a evitar que a Orense les terres hagin estat abandonades ni s’hagin posat les eines perquè la gent jove pogués quedar-se al camp i viure dignament: “el ministeri d’agricultura o la conselleria de la Xunta podrien tancar i tot seguiria igual”. Tota l’obstinació que posa a denunciar aquesta situació és proporcional a l’exercici conscient de reivindicació del territori i de viticultura. “Per a mi, aquest no és un tros de terra qualsevol. Tampoc ho són les vinyes; et coneixen, pressenten quan ets a prop, quan estàs bé, quan estàs malament. Tenen més sensibilitat que nosaltres”, reflexiona Laura: “hi ha vinyes que no t’interessa mantenir econòmicament, però existeix un vincle, les has treballat durant anys i comença a haver-hi vida al sòl, i això és l’hòstia!”
Quan li pregunto “Què hi ha de Laura Lorenzo en els vins de Daterra Viticultors?”, ella respon amb una riallada i em diu que haurà d’enviar-me’n unes ampolles perquè ho descobreixi per mi mateixa. Ric –he rigut durant tota l’entrevista– esperant una segona resposta. Llavors la Laura comenta que és possible que els seus vins, d’alguna manera, la reflecteixin: “fa anys pensava que les persones no eren rellevants en el procés d’elaboració, que només el sòl importava; però després t’adones que una mateixa vinya vinificada per persones diferents dóna resultats diferents, per la qual cosa l’energia és molt important. Les persones són importants, perquè prenen decisions que es traslladen als vins i, en aquest sentit, sí, formen part de la personalitat del vi.” No sé si els vins de Daterra Viticultors són un reflex de la Laura, però, d’ara endavant, tinc la certesa que em serà impossible dissociar l’afecte i la dedicació que la viticultora gallega aboca en cadascuna de les seves vinyes de cada nova ampolla oberta.
