Vam descobrir a la Laura Grau perquè feia vídeos sobre “l’elit catalana d’internet” o el youngwashing a Youtube. Ara la seva veu sona RAC105, però el contingut és que l’ha caracteritzat sempre: aquell que es troba en la intersecció entre l’activisme i l’entreteniment.
Ja s’acaba la teva primera temporada al Matina Codina de RAC105. Quina valoració en fas?
El moment de valoració, per a mi, sempre és l’agost. No tinc la valoració preparada, encara! A més, em passa que ho veig tot molt diferent de fa un mes. Al llarg del curs he anat canviant de perspectiva, llegeixo una entrevista del març i penso: “però què deia?”. El que puc dir és crec que hi va haver un moment de l’any on m’ho vaig prendre tot massa seriosament. Sobretot a l’hivern, quan es van viralitzar alguns dels vídeos que havia fet a la ràdio. La gent em va començar a aturar pel carrer o a escriure’m per felicitar-me pel programa i vaig pensar, “hosti, això va de debò, potser m’hi dedicaré tota la vida”. Em vaig aclaparar molt i em vaig cansar de mi mateixa. Pensava que si havia de ser així tota la vida, seria tot massa cansat. Crec que ho vaig fer més gros del que potser era! Ara estic en un moment diferent, sé que ha estat un any esgotador, però també molt especial. I el que vull, que és el que ja volia al principi, és estabilitat, tranquil·litat, calma. Una casa amb pati i quatre fills. És tot el que vull!
I creus que ho pots aconseguir això, seguint el camí que estàs fent ara?
Crec que sí, de moment sí. Soc afortunada i sé que m’he petat moltes escales per les quals ha de passar algú que es vol dedicar a això. Hi ha gent que ha d’estar molts anys picant pedra en una ràdio petita o en un mitjà de comunicació on li paguen malament. I jo penso que he arribat aquí sense saber com, i que m’agrada molt, ser-hi, però hi ha gent que ho donaria tot per fer el que jo estic fent. I si, a partir d’aquí, puc estabilitzar-ho fins que duri, perfecte. Potser és molt fàcil de dir, o me’n penedeixo d’haver-ho dit d’aquí a uns anys, però no estic obsessionada amb aquesta carrera. M’és igual si després de tres o quatre anys baixa el pastís i la gent no se’n recorda de la Laura Grau. Si la gent decideix que ja no li interesso, tot bé: me n’aniré a treballar a una escola.
T’és igual precisament perquè saps que tens una altra opció?
Sí. I estic superfeliç que la meva mare fos insistent amb què acabés la carrera. Estic molt agraïda que la setmana següent d’entregar el TFG em truqués l’Ernest i no la setmana abans d’entregar-lo… perquè si no, no l’entrego! Havia arribat a un punt de desquiciamenta amb la universitat que si em passa això un any abans, hauria deixat la carrera. I penso que ara estic en un bon punt: si em canso de la ràdio o la gent es cansa de mi, tinc altres llocs on anar.
Et fa sentir malament saber que potser t’ha sigut més fàcil que a la resta, trobar feina?
Ja no, però al principi sí. Era hiperconscient que havia estat molt afortunada i m’havia saltat molts esglaons, també perquè m’ho han repetit molt. L’Ernest és un tio que ve del món de la ràdio local i m’ha insistit molt en això. Durant un temps m’ha fet sentir malament, creia que no em podia queixar perquè realment la feina m’ha caigut del cel. Però també m’he après a valorar molt a mi mateixa, no només al Matina Codina sinó en general. Professionalment, he vist que la gent s’interessa per mi, i això em demostra a mi mateixa que el que faig té un valor. Ara, sé que d’aquí a un temps potser ja no el tindrà perquè vivim en un moment molt líquid on les coses pugen i baixen. He tingut aquesta sort d’estar en el moment indicat al lloc indicat, però algun talent també dec tenir!
Es nota que hi ha esforç al darrere!
Al setembre, jo treballava dotze hores al dia perfectament. No era una feina que jo hagués fet mai, no em sentia còmoda, no coneixia a la gent, no sabia com parlar-li al públic que tenim a la ràdio…
Treballaves més quan et senties més insegura?
Treballava molt més abans, clar! És normal, segur que m’esforçaré menys quan em senti més segura en la feina, però no per mandrosa sinó per confiança en les meves habilitats. He fet un procés d’aprenentatge, amb això. Sempre m’he considerat una tia bastant mandrosa, de procrastinar i fer-ho tot a l’últim moment. Però m’he tret un pes de sobre després d’adonar-me que no li dec res a ningú.
Què vols dir?
És veritat que l’etiqueta que tinc al món de la comunicació és d’activista, però intento pensar que ningú està esperant la meva opinió de les coses. Això m’ha descarregat de responsabilitat, perquè hi va haver un punt a l’hivern del Matina Codina que em sentia que havia d’opinar de cada petita cosa que passés, fer activisme de tot. Perdia hores intentant tenir una opinió que després potser no importava a ningú, que era completament irrellevant o que se’m treia de context… I al final, ningú me les demana, les opinions! Si em surt de dins, evidentment que diré què penso. Però no em cal fer un speech cada setmana sobre un tema polèmic diferent. És cansat i cobres el mateix que si parles del temps, al final.
I ara el públic que rep les teves opinions ha canviat! És fàcil comunicar el que penses a l’audiència de RAC105?
He après a rebaixar les coses. De fet, encara no ho he aconseguit del tot. És un dels reptes que tinc! Quan parles amb gent de la nostra edat, amb qui comparteixes interessos, pots fer servir un vocabulari i expressions que saps que entendran. En canvi, l’audiència de la ràdio no està tan familiaritzada amb els nostres llenguatges… Parlar amb gent de l’edat dels meus pares requereix no donar res per suposat i fer les coses molt més senzilles. I em costa molt!
Per què?
És difícil perquè, per una banda, sento que rebaixo el meu discurs i que acabo dient obvietats. Això no m’agrada gens. Però el que per tu és una obvietat, hi ha gent que no ho ha sentit mai… i això és una de les coses que m’agraden més del Matina Codina. Portar les meves idees i les coses que interessen a la meva generació a un públic que no s’ha plantejat tant algunes coses. Em sento més útil!
Estudiar educació t’ha servit en la teva feina a la ràdio, d’alguna manera?
Sí, sobretot pel que fa a les habilitats personals. Relacionar-te amb la gent, intentar no jutjar-los i entendre la seva realitat personal… D’entre totes les coses que t’intenten ensenyar a la carrera d’Educació, la que més m’ha quedat és aquesta. Jo sempre he estat observadora, però t’ho inculquen molt, a la carrera. Quan vas en una classe amb nens petits no saps quina és la realitat de casa seva, ni com viuen les coses, ni la seva manera d’entendre el món. Crec que està bé exportar això a tots els àmbits de la teva vida.
Ho apliques a l’audiència o als teus companys de feina, això?
Als dos! Treballo amb gent amb qui no tinc res en comú, a la ràdio s’hi ajunten persones amb realitats i trajectòries ben diferents i jo sé que soc una tia bastant dura. Tinc poca paciència, i per això aquest discurs me’l repeteixo jo, interiorment. Intento pensar que no conec d’on venen ni quin dia han tingut. I amb l’audiència faig el mateix, perquè a vegades la gent és molt reactiva. De seguida ens envien Whatsapps amb opinions, i he de recordar que només han escoltat deu minuts del programa.
Comunicar també implica entendre els contextos els altres.
Sí. Al final l’educació i la comunicació consisteixen a fer servir el llenguatge i els teus recursos per fer arribar una idea de la millor manera possible. També comparteixen aquesta idea de la transformació social… la cosa aquesta de canviar el món, que forma part de l’educació formal i la no-formal. Això, jo m’ho enduc a tot arreu. Jo no sabria fer les coses d’una altra manera. Potser sona naïf. La gent dirà que ja se m’acabarà aquesta etapa! Que ja em rendiré, que deixaré que la vida segueixi el seu curs i que el sistema sigui una merda per sempre més, però no ho sé… jo em sentiria fatal si no posés una mica de coloret activista a totes les coses que faig. Encara que estigui parlant de la Dua Lipa o de l’Arón Piper. Colar la falca és la meva manera de sentir que estic fent alguna cosa pel món. Ara bé, com et deia abans, això també ho he après a relativitzar. La gent veurà un vídeo meu a casa seva al sofà, i ja està.
Com d’optimista ets respecte al que fas? Sents que es pot canviar el món, realment?
Soc optimista, crec que les coses poden canviar. És que si no, no ho faria! Em fa tanta gràcia quan la gent em diu hater, que ho critico tot, que no em sembla res bé, que soc una pessimista… I jo penso, joder! Si no tingués cap esperança, no m’hi esforçaria tant! A mi em cansa molt, això. Si hi inverteixo tanta energia és perquè crec que pot servir d’alguna cosa i perquè, evidentment, també tinc bon feedback de la gent. L’educació és més frustrant en aquest sentit perquè tu dius coses a nens de sis anys i no saps si els hi quedarà o no, com ho aplicaran quan tinguin vint anys. En canvi, a la ràdio la gent t’escriu, et dona les gràcies.
I et compensa?
La gent és agraïda i jo tinc la sensació que em retorna. El dia que sigui pessimista de veritat, no patiu que ho notareu perquè me n’aniré a viure a la muntanya i no diré res a ningú perquè no hi voldré invertir ni una neurona més. Però espero no arribar mai a aquest punt, perquè crec que la gent que decideix apartar-se del sistema completament és molt pessimista… és impossible viure sol i d’esquena al món, jo crec en la interacció humana. Ja ho vaig dir, he triat integrar-me en aquest món i canviar-lo des de dins. M’interessa fer-ho així. I de moment, vaig fent.
Has criticat els continguts per a joves plens de moralines que podem trobar a TV3. Però tu també coles ideologia en tot el que fas. Què fa que un contingut no sigui moralitzant, per tu?
Per mi hi ha una part de proximitat. A mi m’ha passat amb Eufòria, no és per tornar-m’hi a ficar públicament perquè ja ho he fet molt, però és l’exemple més recent que tenim! Es veu molt quan vols posar sobre la taula una idea perquè mola, perquè està de moda, i no perquè tu ho has viscut o et sembla un problema real i important. És més fàcil identificar un mentider que un coix, i a mi em passa que veig molts productes que em fan la sensació de mentida. Perquè hi ha idees colades amb calçador perquè són moda, o perquè passa el joc del telèfon: hi ha un guionista que té la idea molt clara, però això costa molt transmetre a un director, un elenc d’actors… Entenc que sigui molt complicat, comunicar així.
T’agradaria provar-ho? Dedicar-te a marcar les línies de continguts d’un programa?
No sé si ho faria, perquè em sembla una feina difícil. Però si ho fes intentaria treballar amb les veritats de la gent: envoltant-me de gent amb coses a dir, que no les diu per postureig o perquè toca, sinó perquè hi creuen de manera genuïna i hi tinguin vivències relacionades. I això és un error de càlcul dels boomers, la veritat. És un problema voler fer coses per a joves sense tenir en compte la seva perspectiva. I clar, el que jo faig no té tanta complexitat: jo només m’utilitzo a mi mateixa i per molt narcisista que això sigui hi ha autenticitat i un control de tot el que faig.
Llavors, creus que internet és un espai realment transformador?
És un tòpic i s’ha dit mil cops, però internet és una eina i tu decideixes com fer-la servir. I ara sonarà superfals, però ara estic en un punt que no em sento còmoda fent servir internet de cap altra manera. Si només penges fotos de les meves vacances i de la meva vida… no tindria Instagram. Bé sí, miraria què pengen els altres.
Ets addicta a les xarxes?
Sí, com tothom! Més a mirar els altres que no pas a crear una imatge de mi mateixa. Ho dic de veritat i a més, no sé com me n’he escapat! Ja vaig fer-me Instagram amb la idea aquesta de fer vídeos…per no fer servir aquesta xarxa social de la manera que ho feia tothom. I em vaig creure tant el meu propi discurs, que som aquí. Em sembla bé fer-ho així, ho trobo interessant i no sabria fer-ho diferent. Però sí, soc addicta a mirar la vida dels altres, a dir “guapa” a les fotos de les meves amigues i a esbrinar si algú que conec ho ha deixat amb la parella. La relació tòxica la tinc igual, però fer servir les xarxes com un instrument de feina m’ha protegit una mica.
L’activisme que fas a internet, el mantens en la teva vida personal?
És un tema que em frustra molt. Molt! Amb la família, tot passa per la capacitat que tu tinguis de seure en una sobretaula de dinar i fer pedagogia. I he de confessar que evito sovint la conversa política amb els meus pares. I em sap molt de greu, perquè em sento contradictòria, estant allà al Matina Codina esforçant-me… i veure com aquesta valentia desapareix amb la família.
Potser necessites un espai sense política a la teva vida!
Sí, potser sí! Un lloc on no s’hagi de militar.
El tens?
Sí (riu) … és estar amb gent que pensa exactament igual que jo! I mira, també té mèrit trobar gent amb qui t’entens tant que no cal sobre-explicar res.
Tens la intenció de continuar fent contingut a internet?
No necessàriament!
Si Youtube pagués bé… deixaries la ràdio?
Sí, potser sí. A mi m’importa poder dir el que m’interessa, m’és igual a on. Potser si em fas una entrevista a l’octubre no pensaré el mateix, eh! Fa uns mesos t’hauria dit que no deixaria internet mai perquè cal que el contingut en català estigui a tot arreu. Però internet no és la meva vocació, era un recurs que jo vaig trobar per dir el que jo volia dir. Ara hi ha altra gent fent contingut i els meus missatges arriben igual, els penjo a Instagram, però a més, la gent ho busca a web de RAC105!
I no t’agradaria fer mutar el teu contingut per mostrar el teu dia a dia, per exemple?
Crec que no! Quan vaig veure que tenia molta feina, em vaig plantejar de fer vlogs de la meva vida quotidiana. Però m’interessen massa coses per no parlar-ne i, alhora… no m’interesso tant a mi mateixa.
