La asimetria és una cosa que sempre m’ha posat una mica nerviosa, penso de cara al mirall mirant el meu reflex. No només en mi, en tots els aspectes del temps i espai que estem vivint.
La Catalunya nova, la Catalunya vella. La que serveix de proveïdora d’energia, d’aliment, d’aigua i d’abocador al mateix temps. Cosa que no entendré mai. La que produeix més energia és també a la que sempre n’hi manca (com d’estructures públiques). La que sempre està en peu de lluita i reclamant que la deixin d’espoliar.
Necessitem, per ahir, la transició energètica perquè estem en una emergència climàtica, i això s’està fent palès cada cop més en l’agricultura i la ramaderia, i la millor manera és amb energies renovables, però no podrem ajudar de cap manera aquests sectors si implementem aquestes grans instal·lacions en zones on s’estan duent a terme aquestes activitats més activament.
– Però no havíem de preservar l’agricultura i la ramaderia?
– Bé, si, però també els podem importar aquests productes, no?
– Però no volem reduir les emissions de gasos amb efecte hivernacle?
– Doncs ho farem amb mobilitat sostenible mitjançant motors elèctrics.
– Però això fa augmentar la demanda energètica..
– Farem més projectes
– Però i el paisatge i la biodiversitat?
– Preservarem el d’altres zones, no hem dit que hagués de ser a tot arreu això, a més a més, hem d’assegurar una sobirania energètica.
– Però la energia serà per al mateix territori?
– No ben bé, s’ha de ser solidari…
La gent de territoris agraris portem tota la vida lluitant per preservar la biodiversitat, paisatge i vida. Tot i així, últimament sento que ens assenyalen contínuament, dient que estem en contra de les energies verdes, i res més lluny de la realitat.
Som el territori que més en té implantades, però ens agradaria, per començar, que aquesta implantació fos ordenada i respectuosa amb la gent i el territori, que si la gent vol produir-se la seva pròpia energia rebi ajudes i facilitats, enlloc de traves i dificultats per fer-ho, que tota aquesta energia sigui per al poble i ningú en quedi fora.
El que no volem és que s’aprofitin dels territoris despoblats, amb rendes per càpita baixes, on la vida cada dia és més difícil de portar, amb cada vegada menys serveis públics i on grans extensions de sòl rural ens surten a baix preu perquè els propietaris, potser, necessiten aquest recursos econòmics per poder fer front, per exemple, a la factura de la llum.
Mai ningú hauria de poder enriquir-se amb les necessitats bàsiques de la gent. No podem deixar en mans de pocs el que és la base de vida de tots. Ni energia, ni habitatge, ni aigua, ni aliment.
Viure de la terra, crec jo, és el més difícil que hi ha. Vius pendent del temps, patint totes les estacions i tots els estats de la matèria: sòlid, líquid i gas. L’aigua, l’excés i la falta, al centre de tot i provinent del cel i el sòl.
I dependre del temps és aprendre a viure, cada dia, del desordre i la incertesa. El desordre, el caos. Quan tot trontolla sota els peus quan una noticia inesperada et capgira el que fins ara era una vida que t’agradava, que tenies sota control i hi anaves remant, a poc a poc, amb la calma dels dies tranquils.
La informació que t’arriba com un cop de puny a la cara: que el teu territori, ordenat fins ara, que intenta respectar un paisatge en mosaic on es poden refugiar espècies de fauna i flora ( les que no hem extingit els ésser humans) i podem conviure en més o menys harmonia, on les persones que hi treballen i hi viuen, o més aviat sobreviuen, a l’esclafit d’aquests temps ràpids i immediats amb uns serveis públics precaris i una despoblació en augment que fa feredat, saben la importància que te conservar-lo i estimar-lo i serà ara pertorbat amb plaques fotovoltaiques que esclafaran la vida de molts altra vegada i tornarà l’asimetria que remou les entranyes.
I posaré com exemple el petit territori dins el territori, el més proper, el que visc, el petit món del vi on estic immersa i d’on no en voldria sortir mai, per explicar la magnitud d’aquest caos que es presenta i m’esgarrifa.
He estat llegint que a Catalunya han augmentat del 27% al 49% de quota de mercat els vins catalans, que aquests vins són un petit miracle. Doncs bé, jo crec que d’aquí poc en seran un de ben gran, perquè una majoria d’aquests vins s’elaboren en Denominacions d’Origen del sud de Catalunya –sí, la mateixa proveïdora d’energia del Principat–, les quals han hagut de lluitar i invertir molt de temps i esforços per sobreviure i posicionar-se a base d’amor, suor i llàgrimes.
En l’informe elaborat per la Denominació d’Origen Montsant, s’explica que en el seu territori hi ha projectades 5 plantes solars amb les seves respectives línies d’evacuació, un total de 232,98 Ha de les quals 66,43 Ha pertanyen a vinyes en ple rendiment inscrites a la DO Montsant, propietat de 30 viticultors diferents i les quals nodreixen 18 cellers dels 60 que hi figuren. Una tercera part dels cellers de la DO Montsant saltarà pels aires per poder explotar el sol. Irònic.
La vida d’aquests viticultors i les seves famílies canviarà per sempre. El seu mitjà de subsistència quedarà estroncat, com ha quedat el Riu Siurana, com la supervivència del Delta per la falta de sediments.
El cicle de la vinya, any rere any, va passant pels estats fenològics, un rere l’altre, fins a aconseguir formar el fruït que un cop veremat i gràcies als llevats, es transformarà en vi. Però any rere any també anem observant els estralls del canvi climàtic en ella…
Tots hem vist que cada cop tenim pluges més torrencials, primaveres humides que ens compliquen la prevenció de les plagues, sequeres més dures i calors més extremes que compliquen maduracions equilibrades, que el que no fa tants anys veremàvem a l’octubre, l’any passat a Gratallops ho vam fer abans de l’onze de setembre. Passem del fred a la calor sense tenir temps a entretenir-nos als entretemps.
El que abans podria ser anecdòtic ara s’estén i fa perillar la collita i el mateix cep.
Plagues, malalties i virus.
Els països rics, els països pobres, el gran fracàs ètic de no alliberar la patent, l’asimetria d’aquests temps.
