L’any del canvi

A la valenta resilient d’ulls blaus.

Ú. Agafa l’ampolla i l’observa a contrallum. Aquest color sang que tant li agrada i que tants records comença a evocar-li; només mirar-lo, hi associa el lloc i les persones que hi ha al darrere. N’observa l’etiqueta; troba que li escau per aquesta nova anyada. Pensa que just fa un any no en sabia res, d’aquest vi; ni de la gent que el fa ni de la terra d’on surt. I, en canvi, ara…

Que la vida és imprevisible, ja ho sabia. Però que d’un dia a l’altre passaria de viure de la seva estimada ciutat a un petit poble envoltat de vinyes… Ella, una urbanita, cosmopolita, inquieta; acostumada a perdre’s a les grans superfícies, a les terrasses transitades i a les sales de cinema i de teatre sempre que podia… A entrar i sortir del seu piset cèntric, i a agafar un autobús i el metro, o el Bicing quan volia, i en un salt plantar-se a l’altra punta de la ciutat, per qualsevol activitat que la gran urbe oferia. Això és el que sempre la va enlluernar de la capital, la ciutat comptal. Quan encara no dúiem mascaretes, ni ens netejàvem amb gels ni marcàvem distàncies…

Dos. Obre l’ampolla. En treure el tap de suro, l’envaeix un aroma intens de fruita madura; de cirera, de piruleta… Es deixa portar per aquesta sensació que l’ha seduït des del primer moment: és una aroma intensa i condensada, tal com sent que ha estat el seu canvi. Com si al destapar el vi aparegués l’essència de tot allò que ha viscut els darrers dotze mesos…

Si fa un any li haguessin dit que viuria a un lloc on rarament s’hi pot arribar amb transport públic – ella que no té cotxe, que no suporta conduir!-; on les pendents són tan pronunciades que necessita més que cames per pujar-les amb bicicleta; on l’activitat principal és el dia a dia pausat de la gent que hi viu, anar a cuidar la vinya, fer vi al celler, recollir la canalla a l’escola rural, estar-se a la plaça fins a fer-se fosc…

Va arribar al poble per passar-hi tan sols quinze dies, però un estat d’alarma es va imposar i ja no se’n mouria. Al minúscul pis de la ciutat, hi van quedar uns llençols estesos, segurament una mica de formatge i uns quants iogurts a la nevera. Tot acabaria caducat i desintegrat en la grisor de l’asfalt desert. Mentrestant, al poble, entre ceps i olor de vi, anirien passant els dies… Tic tac, tic tac…

Tres. Ja tot és a punt. La taula, parada sota la parra, i el vi, que ja ha respirat. Diran prèviament unes paraules a mode de brindis; per tot allò que ells dos saben. Avui celebren que ja fa un any que hi són. I que hi són força millor del que s’imaginaven. Aixeca la copa i la mou com ja ho ha vist fer tantes vegades i, a través d’ella, hi veu aquest paisatge que ja sent una mica propi. El tasta i se’n deixa embriagar…

Intens i profund. Volum en boca llarg. Un tast sota el sol i en silenci. Imaginar el brugit urbà l’atabala; la vida a ciutat li sembla tan llunyana… L’hivern ha estat dur, en una casa antiga i freda i un futur incert. Però ara, tot d’una, quan contempla els ceps que l’envolten i que ja comencen a brotar, tan sols desitja veure-hi créixer i madurar els primers gotims de raïm. 

Somriu. Ensuma la primavera i el bon temps. I ella celebra aquesta arribada, com aquesta terra, sense ella saber-ho, va celebrar, ara fa un any, la seva.

            (Inspirat en un cas real, tot i que la realitat sempre supera la ficció…)

______________

Il·lustració de portada: Una obra original de Laura Peiró Aguaron