Mas La Plana de la família Torres
Heu portat mai una garrofa a la butxaca? Diuen que Miró sempre en duia una quan viatjava. Era la manera que tenia de connectar-se amb la terra, amb les seves arrels a Mont-roig del Camp. Sembla que ell mateix va explicar que això l’ajudava a recordar d’on venia i a evitar perdre el cap en mig de tants afalagaments, mentre voltava per mig món. L’imagino a Nova York, a la recepció a la seu de les Nacions Unides, amb representants de tot el planeta adulant-lo, mentre ell es posava la mà a la butxaca i tocava aquell objecte llarguerut, dur, de superfície ondulada, recollit als camps pedregosos vora la mar Mediterrània. Quanta saviesa!
Aquest article però, no pretén parlar de garrofes sinó de vi; d’un vi estretament vinculat a la història de la Família Torres. Aquest nom constitueix, sense cap mena de dubte, una de les grans empreses vitivinícoles catalanes d’abast internacional. A banda del celler principal a Pacs del Penedès, compta altres cellers al Penedès, al Priorat i a Costers del Segre (a punt d’estrenar) i vinyars a la Conca de Barberà. A Espanya és present a les DO de Ribera del Duero, Rioja, Rueda i Rias Baixas, i també té cellers a Xile i a Califòrnia. Compta amb mil tres-cents treballadors i gestiona directament quasi dues mil cinc-centes hectàrees, de les quals mil vuit-centes són a Catalunya. D’aquestes, més de cinc-centes estan certificades com a conreu ecològic i tres-centes més ho seran l’any vinent. A banda, treballa amb nou-cents proveïdors, sent, per exemple, un dels grans compradors de raïm de la DO Terra Alta.
Acostumat com estic a relacionar-me amb petits cellers prioratins, aquestes xifres em provoquen més aviat vertigen. És una gran, gran empresa, està clar. Tanmateix, manté un element que els entesos sempre destaquen i que permet explicar la seva singularitat: Torres encara continua sent un celler familiar. Avui dia és gestionada per la cinquena generació d’aquell emprenedor i visionari —Jaime Torres Vendrell— que juntament amb el seu germà Miguel van fundar el 1870 l’empresa Torres & Cia.
Al Penedès, no gaire lluny del celler principal, es troba Mas La Plana, el mas de la família, residència de Miguel A. Torres i Waltraud Maczassek. Davant s’estenen una vinya de 29 hectàrees que ell mateix va decidir plantar l’any 1966. Tenia la idea d’elaborar un vi diferent, un vi que trenqués els esquemes tradicionals. Per això, la varietat triada va ser el cabernet sauvignon. Pocs creien en el projecte de produir un dels primers cabernets d’Espanya. Massa innovador deien. Si les coses ja anaven bé, perquè introduir varietats foranes i fer coses diferents? Ni el seu propi pare, Miguel Torres Carbó, ho veia gens clar. Tanmateix, va cedir a l’empenta del fill. I no es va equivocar.
El 1979 van decidir presentar el vi elaborat a Mas La Plana al certamen més prestigiós del moment, l’Olimpíada del Vi de París organitzada per la revista Gault & Millau. L’èxit fou rotund. El vi —llavors era etiquetat com a Gran Coronas Etiqueta Negra — va aconseguir la medalla d’or per davant d’alguns dels millors cabernets del món. Audentes fortuna iuvat, la fortuna afavoreix els audaços, diuen, i en cas del Torres, la cita clàssica es compleix. En paraules de Miguel A. Torres: “Mas La Plana va canviar la història i el rumb de Cellers Torres, però també va suposar un punt d’inflexió en l’esfera personal, un canvi de paradigma en la meva visió sobre el que hauria de ser la viticultura i l’enologia, valorant la importància d’atrevir-se, de perseverar i d’innovar”.
Possiblement per aquest motiu, el vi Mas la Plana s’ha convertit en el vi més emblemàtic de la Família Torres. No és pas el més car, però sí el més estimat, el més mimat. L’amanyagament començat amb treball al camp, amb conreu ecològic certificat. Continua amb la verema, amb una acurada selecció del raïm —que arriba al gra a gra— i el control de la temperatura (amb utilització de neu carbònica); i acaba amb una exquisida elaboració en un nou celler acabat d’estrenar.
La visita realitzada em va permetre gaudir d’una interessant conversa amb Joan Calvet, l’enòleg responsable de Mas La Plana, i un recorregut per les vinyes i el celler acompanyat de la Isabel Vea, que em va atendre amb una extraordinària cordialitat. Tot plegat em va permetre refermar la meva percepció de Torres com una gran i singular empresa i em va venir al cap la idea de la garrofa de Miró. Potser Mas La Plana no és sinó l’amulet de la família per continuar sentint-se arrelats a la terra que ho va veure néixer tot.
