Just ara fa un any es va publicar el llibre L’altre món rural (Tigre de Paper, 2022), recull divulgatiu de diverses reflexions i experiències de la nova ruralitat catalana. Es tracta d’una obra coral escrita per més de 40 persones amb posicionaments i mirades situades sobre temes diferents però que a la vegada són interdependents. Conté tres parts ben diferenciades. Una primera que té la voluntat de contextualitzar sobre temes específics que afecten al món rural. Una segona que mapeja experiències i iniciatives innovadores (i sovint poc conegudes) d’arreu de la geografia catalana. I una última part, que inclou quatre converses que més que tancar el llibre, pretén deixar-lo de forma explícita, en un debat obert.
El punt de partida és rebatre l’estereotip negatiu encara vigent, aportant una visió en positiu de la ruralitat emmarcant-la en els debats contemporanis i els reptes actuals, pandèmia inclosa. L’emergència climàtica, els desequilibris territorials, l’habitatge, els mitjans de comunicació locals, la governança, la salut, l’alimentació, la transició energètica, la gestió forestal, l’equitat, l’economia social i solidària, les dinàmiques culturals… són algunes de les realitats que es tracten amb profunditat i s’il·lustren amb exemples ben sòlids. De fet, avui en dia, moltes de les propostes més capdavanteres, respectuoses amb l’entorn i socialment compromeses, tal i com s’explica en el llibre, provenen i s’ubiquen a les àrees rurals. I no és casualitat, sinó causalitat: la base dels seus valors arrelats, la seva resiliència estructural i l’essència del lloc en són, diguem-ne, determinants, alhora que les doten d’originalitat, potencial i discurs propi.
Tot i la bona acollida en entorns rurals, el llibre també ha fet gira per ciutats, fet que mostra que la temàtica en qüestió ens interpel·la col·lectivament a nivell de país i que la distinció rural-urbà en molts aspectes ha quedat obsoleta. Toca, doncs, repensar la hibridesa de molts espais que ocupen grans extensions i no són ni una cosa ni l’altre però també, i nogensmenys important, les relacions que s’hi estableixen. En aquest sentit, girant per Catalunya fent presentacions, ens hem adonat que el llibre té una doble funcionalitat: és un instrument que invita a la reflexió conjunta i a compartir sabers i estratègies locals de diferents contrades, i metodològicament, té la virtut d’esdevenir una caixa d’eines que permet concretar i extrapolar en funció de les necessitats de cada lloc en el marc de la diversitat existent del que anomenem, de forma comuna, la ruralitat catalana.
Un any després seguim pensant en positiu. Per una banda, observem un dinamisme multidimensional cada cop més arrelat i descentralitzat. Per l’altra, un augment de sinergies locals i de sensibilització general, així com un increment del coneixement dels altres mons rurals que geolocalitza un ambient de base esperançador. Però la realitat present també ens demostra que vivim en una enorme complexitat plena de contradiccions estructurals pel què fa al model de desenvolupament existent i la seva implantació territorial. Davant les múltiples emergències que ens cal fer front i en els casos que implica decisions polítiques, fa la sensació que el més factible sigui la fugida endavant amb els ulls clucs per tal de seguir engreixant l’estereotip que ens mal governa, raó per la qual es generen tensions que esdevenen conflictes. L’espasa de Damocles que tenim al damunt pot prendre formes diferenciades i amb múltiples implicacions a curt, mig i llarg termini. Aquí n’apuntem algunes servint-nos de refranys populars que concreten les particularitats de pensar l’any en funció del pas per les quatre estacions, organitzadores del calendari de la nostra pagesia.
“Després de l’hivern ve l’estiu, i s’aprenen les coses segons qui les diu”
Hem sentit dir que els incendis forestals s’apaguen a l’hivern, ideari que prové del sentit comú tradicional arrelat a una pràctica agrària de mosaic (la millor eina per mantenir la biodiversitat), i mesura de prevenció obligada en el marc del canvi climàtic però també donades les actuals circumstàncies de la tipologia de massa forestal existent, que és un polvorí fruit de l’abandonament de les activitats tradicionals del camp. Les tasques de prevenció dels incendis han d’anar de la mà de la planificació de les polítiques agràries i mediambientals a mig i llarg termini. Impera, però, el curt terminisme. Si aquest hivern li sumem l’extrema sequera que patim, el decret Llei de mesures excepcionals d’abastament d’aigua recentment aprovat i la gestió integral d’aquest recurs en el mapa de conques fluvials i usos de cabal hídric, la tensió està servida, el conflicte a la cantonada, i els incendis de sisena generació que impliquen la pèrdua severa de biodiversitat, al caure.
“Al llit tot l’any és primavera”
La dita ens obliga a parlar en clau demogràfica sobre el repte de la fixació de població, especialment en micropobles, on les taxes d’envelliment són molt altes. Tanmateix el relat més en voga està copat pel procés de repoblament, especialment després del març del 2020. Per contra, poc es parla del problema real i encara existent, que és el del despoblament: sense criatures, tanca l’escola i marxa la gent. Això té múltiples conseqüències, especialment pel què fa al relleu generacional de moltes comarques catalanes i també en la configuració dels nostres paisatges quotidians. Cal evitar en primera instància i de forma estructural el despoblament. A més, el suposat potencial de repoblar amb el que ara s’anomena “nòmades digitals”, no deixa de ser una perversió publicitària neoliberal i una forma de concebre-ho molt urbanocèntrica i de facto, classista.
“A l’estiu tota cuca viu i el sol fa dibuixos sobre el riu”
Ens permet incloure un apunt a allò cultural en concomitància al desequilibri territorial, les vacances pagades i les segones residències; l’oci, el turisme i la mercantilització de la cultura més enllà del reclam vernacular, sovint sense interès. Malgrat el mot cultura prové de la pràctica acumulada de cultivar (i del pas de les estacions), lluny queda en l’imaginari aquest arrelament. Tampoc en els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030, sense objectiu específic en el context propi de la cultura. En tot cas, és a través del motor cultural i de la pràctica artística que ens fa ser el que som com a poble, ens permet conèixer-nos alhora que ubicar-nos, i això és imprescindible i molt sensible en clau territorial. En qualsevol cas, el sector cultural mostra una dependència clara a les subvencions, que sembla la única via de professionalització i descentralització de l’activitat. Ara és el torn dels fons europeus Next Generation/Creative Europe, dels quals en deriven més reptes. El primer és veure si serem capaços de crear estructura, és a dir, alimentar el múscul cultural del país per evitar la submissió directe d’uns calers que, diguem-ho clar, també tenen seva pròpia línia editorial. El segon fa referència a la descentralització real de la producció i exhibició cultural arreu i també en l’eix temporal, superant la seva marcada estacionalitat. El darrer tracta de la rèplica d’un model que actualment sembla l’únic existent, el del festival de tot, amb uns impactes que no sempre són els esperats per desenvolupar una cultura local potent.
“A la tardor ni fred ni calor”
Generalment és el moment de fer rebost, valorar els fruits recollits i triar bé les llavors que guardem i que plantarem. Implica pensar-ho amb cura, a la vegada que dissenyar-ho estratègicament en clau de futur, que demana atendre els reclams i les singularitats de les veus més perifèriques (i les més perjudicades). En clau catalana, si bé tenim en marxa l’Agenda rural de Catalunya, cal estar amatent de quin serà el Pla d’acció i com i de quina manera es desenvoluparà, ja que cal recordar que la burocràcia no va al mateix ritme que les necessitats reals que afecten molt directament a les àrees de baixa densitat demogràfica de casa nostra. Referim-nos, per exemple, a la distribució damunt del mapa de la implementació de les anomenades energies renovables, la mobilització ciutadana associada, així com les alternatives existents al model proposat. En aquest cas com en d’altres tensions que deriven en conflictes territorials, caldrà que ens emparem en el rural proofing, suposat mecanisme de garantia a escala internacional per incloure una adaptació real de les polítiques públiques sensibles al medi rural.
Al llarg de 365 dies, L’altre món rural s’ha expandit però també s’ha fet petit en l’efecte mirall de la idiosincràsia de seva pròpia geografia, complexa i alhora molt diversa.
