El confinament també és temps per a la reflexió. Quin món ens quedarà? Alguns debats que semblaven molt llunyans com la renda garantida podrien avançar-se i això sens dubte, és bo. Però també la pèrdua de llibertats i drets que es generalitzen com a resposta, i no discuteixo la seva necessitat, a la crisi sanitària. Mesures molt estrictes que atempten a la nostra llibertat i que no han estat objecte de debat. S’accepten per la por a la nostra supervivència i també per la culpa que nosaltres mateixos som els que estem transmetent, de forma invisible als nostres ulls, aquesta terrible malaltia a persones que potser formen part dels nostres éssers més estimats. I paraules que ressonen cada dia fent esment a la guerra; la guerra contra el virus. Quina guerra? Qui és el cap d’estat del bàndol contrari, el virus? Quina estratègia té el virus? Si no tenim resposta a aquestes preguntes llavors per què parlem de guerra. No té cap sentit estar en “guerra contra la natura”. I en tot aquest procés, la Xina resulta que esdevé un exemple, ens diuen i ens repeteixen, amb una actuació, aparentment eficaç, que posa en dubte les democràcies. I sí, com molts de vosaltres, jo també he donat accés lliure a ser geolocalitzada en dues aplicacions mòbils públiques de seguiment de la Covid-19, confiant, suposo, que mai un partit com VOX ocupi la presidència del Govern perquè, la porta que ara hem obert no és gens clar que es tanqui sense cap esquerda.
Encara que sembli molt llunyà, la crisi climàtica (que també ho és sanitària, social i econòmica) continua aquí. Portem més de trenta anys de reunions, cimeres internacionals, conferències globals, trobades de mandataris que prèviament han requerit anys sencers de treball intens per part de delegacions oficials per consensuar polítiques globals de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Uns consensos que sens dubte han passat per fer un pas endavant sempre seguit de mig pas enrere. Ens fa por “aturar” la crema de combustibles fòssils perquè nosaltres mateixos som la generació que més n’ha tret profit dels prop de dos-cents anys d’immersió en la “civilització dels hidrocarburs”. Ara, en sec i de cop, hem aturat l’economia mundial, i no ens hem queixat.
Tanmateix, aquesta aparent timidesa de progrés climàtic no ha d’amagar els moviments científics, tecnològics i geopolítics que ja estaven en dansa abans de la pandèmia i que formaven part d’una nova revolució industrial. Ens equivocaríem molt, moltíssim si els intentem frenar o fins i tot pitjor, decidim baixar del tren del futur.
Per mostrar aquests canvis, cal saber que l’any 2019 tres de cada quatre unitats de nova generació elèctrica en el món han estat d’energies renovables; s’ha iniciat el camí del tancament avançat de les plantes de carbó europeu per falta de rendibilitat econòmica al davant d’un preu de les emissions de carboni que ha superat els 20 € per tona; la baixada dels preus de mercat majorista de l’electricitat per l’entrada massiva de les energies renovables alleugen el preu de l’electricitat i posen en perill la viabilitat econòmica de les centrals nuclears (crec que serà l’única manera de fer-les tancar); i la Xina, principal mercat del cotxe elèctric (per cert, una tecnologia que fa deu anys no era més que un prototip) deixarà de donar ajudes als vehicles elèctrics que no aportin innovació tecnològica (just al contrari del que fem aquí). Només aquells vehicles d’elevada autonomia (més de 250 km) i amb molta connectivitat rebran ajuts és a dir, Xina es prepara per liderar la innovació tecnològica del cotxe elèctric que res ha d’envejar als tèrmics. També al llarg de 2019 el focus d’atenció del país asiàtic i de Sillicon Valley s’ha dirigit a la digitalització de la seva infraestructura de recàrrega. Han estès que es tracta d’una de les tecnologies que fa convergir les dos grans transformacions del S.XXI; el transport i l’energia elèctrica.
Destacar també la guerra de preus del petroli que inicien Aràbia Saudita i Rússia i que comença abans de la pandèmia de la Covid-19. No superar els 2ºC de temperatura aquest segle requerirà deixar més de la meitat del petroli sota terra. Cosa que fa que tinguin clar que millor vendre la màxima quantitat del seu cru, encara que sigui a preus baixos, que deixar-lo sense extreure. I no menys importants són les pressions que la petroliera Exxon Mobile ha exercit a funcionaris de la Comissió Europea (trobades que consten en els documents de transparència de la Comissió) per retrocedir en els límits d’emissió de CO2 dels cotxes nous i en el seu lloc incloure’ls en el comerç d’emissions (saben que això afavoreix allargar el temps dels cotxes fòssils en el mercat i per tant garantir la dependència del petroli). Destacar també l’estratègia en programes de ciència, tecnologia i innovació arreu del planeta, també a Espanya, centrats en la descarbonització del transport, la integració de les energies renovables a la xarxa elèctrica i l’emmagatzematge d’electricitat.
Però ara la qüestió és saber si l’agenda de recuperació implicarà frenar el camí de l’estratègia de creixement verd en què ara ens trobem o, ans al contrari, afrontarem que l’agenda per a la recuperació de Catalunya, Espanya i de la Unió Europea ha de prendre com a eix central de creixement la més que necessària transició energètica i ecològica.
Polònia, Xina i els EUA han parlat clar: reduiran els controls ambientals a les indústries i als cotxes; Alemanya i França de moment callen i 10 països de Sud i del Nord de la Unió Europea, entre els quals hi trobem Espanya i Itàlia, han manifestat la seva inquietud demanant al govern europeu que no rebaixi la seva ambició climàtica accedint a les pressions per aferrar-se a mesures de curt termini que afavoreixin l’ús de combustibles fòssils.
És obvi que la posició de Donald Trump no m’agrada gens ni mica però, el cert, és que és molt clar el que diu que farà pel que, ens permet de combatre’l. Em preocupen molt més els mandataris dels països que proclamen i demanen de no donar ales als combustibles fòssils i que aquestes demandes es quedin en això, proclames, i les seves accions concretes es dirigeixin a fer tot just el contrari.
No ens enganyem, la política de relaxació ambiental pot ser beneficiosa electoralment perquè la imatge que ara molts tenen d’una ciutat neta de contaminants atmosfèrics es correspon amb la imatge d’una ciutat sota una crisi galopant i amb gent a l’atur.
Els mitjans de comunicació ens han farcit d’articles que relacionen la millora de la qualitat de l’aire a les ciutats amb els cotxes que no es desplacen per les limitacions del confinament per la Covid-19. Encara que sembli que aquest és el motiu en realitat no ho és. La contaminació de l’aire s’ha reduït a nivells inimaginables senzillament perquè aquests vehicles han deixat de cremar els combustibles fòssils que necessiten per propulsar els seus motors tèrmics. O sigui, que no és la crisi galopant la que neteja el cel i els nostres pulmons sinó deixar de cremar combustibles fòssils i aquesta és justament la principal missió de l’agenda climàtica, però sens dubte, aquest no és el missatge que hem rebut.
És evident que primer haurem de guarir les nostres ferides, però després, i això no sé quan serà, hem d’estar molt atents perquè les proclames de creixement verd no es tradueixin tot just en accions que vagin en sentit contrari. Haurem d’estar atents a com es despleguen les mesures que el Govern ja havia anunciat tant pel que fa a l’assumpció de l’Agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible com a l’Estratègia Energia i Clima. En l’àmbit fiscal, per exemple, el Govern tenia previst d’igualar la fiscalitat del dièsel i la gasolina alhora que modificar l’impost de matriculació perquè els cotxes que estan per sobre de la mitjana d’emissions permeses per la Unió Europea no es beneficiïn, com fins ara, de la gratuïtat d’aquest impost. Es farà? Ho veurem.
La necessitat d’afrontar de forma urgent en el Congrés de Diputats la llei de canvi climàtic i transició energètica. El Govern havia anunciat que aviat entraria una proposta molt ambiciosa al Congrés, de moment la seguim esperant. I per descomptat, que no passi com amb la crisi de l’any 2008 on una de les mesures preses pel govern de PP per reduir la despesa pública va passar per la reducció de les aportacions de l’Estat al finançament del transport públic de Madrid i Barcelona, fet que es va traduir amb una forta pujada dels bitllets del transport, a l’hora que es rescataven les autopistes i se’n reduïen els peatges. I la retallada amb efectes retroactius dels drets dels promotors, fonamentalment famílies, de l’energia solar o l’impost al sol perquè a la gent ni se li passes pel cap de deslligar-se del carbó, l’urani, el gas natural i el petroli. És a dir, la crisi del 2008 es va aprofitar per donar oxigen als combustibles fòssils.
L‘allau de peticions d’ajudes que s’acosten sens dubte inclouran el sector de l’automoció. Espanya és el segon país europeu en producció d’automòbils i el novè a tot el món, pel que no hi ha dubte que es tracta d’un sector econòmic absolutament estratègic i que ho hauria de continuar sent. No volem un país lliure de cotxes però sí que ens cal un país lliure d’emissions de cotxes i això exigeix per orientar l’agenda de recuperació a vehicles de zero emissions i a la seva infraestructura de recàrrega i no, com en els anys de Govern del PP post crisi 2008, on es va introduir el Plan PIVE per a la renovació de cotxes tèrmics amb un pressupost públic associat de 1400 vegades superior al dedicat als cotxes elèctrics (i encara hi ha qui es sorprèn que estiguem a la cua d’Europa en cotxe elèctric).
Necessitem actuar amb llums llargs perquè aquesta crisi no només posa a prova a les democràcies i a les seves proclames, també ens podem quedar fora de la revolució industrial que ja havia iniciat el seu camí i que dubto, s’aturi. I potser el més important, per la crisi climàtica no existirà mai cap vacuna.
_______________________________________
Article inclòs dins del cicle “Dimarts de reflexió” impulsat pel Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1.
