Família Torres assegura l’enologia de qualitat del futur plantant en espais naturals i patrimonials privilegiats, com Les Escostes a l’Anoia o els Tossals al Priorat.
“En els últims 50 anys hem tingut moments bons i d’altres més difícils, però a Família Torres tenim la capacitat de mirar més enllà. La preocupació pel canvi climàtic no és nova i és el moment de construir el futur per adaptar-nos-hi. Valorem els paisatges que ens envolten i hi actuem respectuosament per posar-los en valor i desenvolupar-hi una viticultura sostenible i en alguns casos heroica”, comenta Miquel Torres Maczassek, cinquena generació i director general de Família Torres. És l’any del 150è aniversari del naixement del celler i les celebracions s’hauran d’aparcar pel vinent. Durant la conversa, se’l sent optimista malgrat que l’epidèmia del Coronavirus ha posat contra les cordes el sistema. Malgrat tot, els plans de Família Torres no s’aturen, com a molt s’alenteixen.
“El meu avi ja ens deia que ‘quan més cuidem la terra, millor vi en produirem’. Va ser el primer a suprimir pesticides i insecticides aplicats a la vinya en una època en què no era normal. El pare – Miguel Torres – ens va ajudar molt a entendre els efectes del canvi climàtic i la importància de reduir les emissions no només al celler, sinó també a la vinya. A banda de desenvolupar-hi una viticultura ecològica, hi hem d’intervenir amb les mínimes emissions possibles. No es podrà ser ecològic si no comencem per aquí”. La filosofia és clara i impregna tota la cadena de producció de Família Torres, però especialment les finques més emblemàtiques.
“Totes les nostres vinyes per a vins especials i de finca són de viticultura ecològica des de fa anys però en els últims hem volgut incrementar la biodiversitat”, explica Miquel Torres Maczassek. I afegeix: “Sóc un defensor de que quan més vida hi ha a la vinya, més equilibrada està i n’obtenim una millor qualitat, de forma natural. On s’ha desenvolupat de manera més especial és a la finca de Mas la Plana, a Pacs del Penedès, on hem recuperat corredors biològics, hem construït basses i hi ha amfibis, hem instal·lat nius per a ocells i ratpenats i hem introduit les abelles per facilitar la pol·linització. També des de fa poc ens fem el compost, tenim ovelles. I ho anirem aplicant a la resta de finques on hi ha vins singulars”. Les Escostes a La Llacuna i Els Tossals a Porrera en són clars exemples, dos espais naturals únics on Família Torres hi retorna el paisatge de vinya oblidat, perdut i abandonat per motius diversos.
En una serra, a sobre de l’emblemàtica vinya del Mas de la Rosa, a Porrera, Família Torres també hi farà vi. Ja fa temps que treballa per empeltar-hi un projecte de viticultura heroica. S’han anat adquirint petites finques de diferents propietaris, unes 20 hectàrees, a 746 metres d’alçada i sobre sòls de llicorella. De manera experimental i des de 2018, s’hi han anat plantat ceps de carinyena, garnatxa, garró i picapoll. Aquest mes d’abril, al cim de la muntanya mediterrània on antigament hi havia hagut vinya, s’hi afegirà una nova hectàrea en coster. “És una aposta a la part més fresca del Priorat; hi busquem la maduració més tardana per obtenir vins amb frescor i acidesa”, explica Miquel Torres. La situació derivada de la Covid-19 no aturarà els plans de plantació perquè els treballs d’excavació ja estan fets, el terreny està adaptat per acollir els ceps i els esqueixos disponibles. “Aquest és un paisatge on el valor del factor humà és determinant. A més a més, també hi treballarem amb tracció animal”, comenta el director general de Família Torres.
El mateix esforç, en un paisatge inhòspit i bell, però radicalment diferent, s’hi destina als Alts d’Ancosta a la comarca de l’Anoia, dins de l’àmbit geogràfic de la DO Penedès: “Volem recuperar terrasses i estem plantant vinyes en vas, a mà, en una finca especial on ja hi ha 25 feixes consecutives amb murs, alguns alçats i altres que reconstruirem”. A 700 metres d’alçada i sobre sòls calcaris, a La Llacuna, creixeran ceps de forcada, una varietat blanca ancestral que està entre les 50 recuperades per Família Torres. “Les Escostes entronca amb aquesta voluntat que tenim de recuperar les vinyes en terrasses de pedra seca característiques del Penedès i que es van abandonar amb la fil·loxera o bé després amb la mecanització per la dificultat que suposava accedir-hi i conrear-les”, explica Miquel Torres. És un projecte que li fa molta il·lusió i l’emmarca en aquesta voluntat de salvar paisatges singulars i autèntics on l’olivera hi posa el segell inconfusible de la mediterraneïtat: “Volem recuperar una vinya històrica i singular i contribuir a preservar els paisatges i també el patrimoni rural de Catalunya, amb els marges de pedra seca tradicionals dels cultius dels nostres avantpassats. Al mateix temps, volem buscar els límits de la varietat ancestral forcada, que ja és de maduració tardana, plantant-la a més alçada per compensar els efectes de l’augment de les temperatures”.
Miquel Torres Maczassek confessa que ara més que mai “s’ha d’escoltar molt a la natura. Potser tornem enrere, però la vinya ha de ser plantada allà on és feliç, allà on pot funcionar de manera natural i orgànica”. Una reflexió sàvia que en aquests moments de pausa convida a reflexionar: “En els últims anys s’ha plantat vinya en molts indrets, però veiem que la planta demana un tipus de sòl i un clima específics. Ho estem constatant al Priorat, al Penedès, però també a Xile. De fet, on la climatologia és més aviat seca i plou menys i hi ha menys riscos d’infermetats fúngiques, és menys necessària la feina de tractor i veiem que l’equilibri és més natural i la biodiversitat major”. En aquest sentit, recorda que al Penedès han començat a treballar amb tractors elèctrics. “S’imposaran en els propers anys”, adverteix. I comenta altres mesures amb les que hi confien i que ja han adoptat perquè la vinya contribueixi a mitigar el canvi climàtic: “Hem d’entrar en el detall de reduir la petjada de carboni. Hi ha moltes pràctiques a incorporar al camp. Per exemple, històricament, al nostre país hem cremat els sarments després de la poda. Abans tenia sentit, però ara no en té. El sarment ja ha acumulat CO2 i a Família Torres el que fem és portar-lo al celler per generar energia i fer funcionar la caldera de biomassa que, entre d’altres, ens dona aigua calenta”. El vi català comença a prendre consciència de la importància de reciclar, reutilitzar i reduir i entrar decididament en el joc de l’economia circular. El director general de Família Torres ho té clar: “L’energia que ens dona la vinya ens ha d’ajudar després a crear-ne de nova per fer funcionar les nostres instal·lacions”.
Amb aquests valors a les arrels, el que està clar és que tots els treballs de viticultura des dels més senzills als més heroics i ancestrals, tenen un destinatari, que és la propera generació. “L’únic que fem és portar-los la torxa. Al Penedès, quan fem la vista enrere, veiem que fa 2.700 anys ja s’elaborava vi, a Font de la Canya s’ha localitzat la llavor més antiga de vitis salvatge i ho constatem també veient com al voltant del Castell de la Bleda també hi va haver viticultura. La cultura del vi a Catalunya ve de lluny, ens precedeix i ens superarà i ara mateix només som una fina capa que contribuïm a seguir dibuixant la història”, dirà.
Tot i que els projectes nous necessiten temps i repòs, al Penedès s’anirà relativament ràpid, exceptuant Les Escostes. A finals d’any o a principis de 2021 ja es podran comercialitzar les primeres ampolles de forcada que, segons Miquel Torres, “és una varietat que reuneix totes les aptituds per fer grans vins i fer front al canvi climàtic, pel fet de ser de cicle llarg, madurant lentament i regalant una gran acidesa”. Actualment, està plantada a la finca Mas Palau a Santa Maria de Miralles a 550 metres d’altitud i ja han sortit ampolles experimentals al mercat i la crítica ha estat molt bona”. Al Priorat, en canvi, l’espera serà més llarga. “La vinya s’ha d’assentar als Tossals i no serà fins d’aquí a 6 o 7 anys que tindrem resultats enològics, però mentrestant gaudirem del vi de finca Mas de la Rosa, que és un projecte de cor i que no variarà massa en les properes anyades; un número d’ampolles molt limitat embotellant el batec d’una finca icònica”, dirà el director general.
De moment, com escriu Marina Espasa Sans al pròleg de la traducció al català de “Caminar” de Thoreau (Angle Editorial), ens queda somiar i repensar-nos per aquests paisatges corprenedors que mostren les fotografies de l’article. Quan en bevem els vins, la dimensió del viatge serà molt més intensa:. Diu Espasa: “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevant, l’heroisme i la llibertat”. Fem-ho, encara que aquests dies sigui un viatge natural però intern.
_________________________________________________
Fotografia de portada: Sara Matthews
Resta de fotografies: Jordi Elias
