La vie en rose

Je vois la vie en rose, així conclou un dels versos més emblemàtics de la cantant francesa, l’Édith Piaf, escrit fa vora de cinquanta anys. I així és com hem viscut aquest estiu després de l’esperada reivindicació del vi rosat com a una opció igual d’encertada que la resta de vins que completen el triplet de colors. Per fi, hem sabut treure’n –o treure’ns- els complexes per saber-ne gaudir, amb intensitat i convençuts, de les seves aromes, frescor i lleugeresa.

França ha sigut el precursor de l’alça del prestigi del vi rosé triplicant el seu consum en els últims cinc anys. A Espanya aquest augment ha sigut paulatí i algunes de les grans denominacions com Penedès, Rioja, Navarra o Somontano, per posar alguns exemples, s’han posat les piles perquè la demanda augmenti amb criteri i no es tracti, tan sols, d’una moda passatgera.

És per aquest motiu que, abans de tornar-se’n devot sense causa, és important conèixer o recordar tres aspectes clau per rebutjar els falsos mites que sempre l’han acompanyat.

vie en roseEl vi rosat és un vi únic, elaborat normalment a partir de varietats de raïm negre, com ara el cabernet sauvignon, la garnatxa negra, l’ull de llebre (“tempranillo”) o el merlot. No és, per tant, el resultat d’una barreja de vi blanc amb vi negre, com en el cas dels “claretes” tan populars allà temps i que ara han quedat vetats per la normativa europea. El to rosat és fruït del curt temps de maceració del most amb les pellofes del raïm, encarregades d’aportar la intensitat del color (antocians), la força i l’estructura al vi. Aquesta brevetat és el secret per aconseguir les agradables aromes de fruits vermells -fins i tot florals- i el pas fàcil i fresc en boca. Uns atributs que tan bé acompanyen als àpats estiuencs on manen els plats d’arròs, els peixos i els aperitius informals.

El vi rosat és un vi delicat i tècnic, també per a sibarites. De fet, els enòlegs han de controlar molt bé la temperatura i el temps de fermentació – tant o més que la resta de vins!- per aconseguir l’acidesa desitjada i l’elegància de les aromes primàries. El podem trobar jove, amb criança i amb varietat de raïms. Que no sigui un vi orientat a envellir, exceptuant alguns casos, no significa que sigui de menys qualitat, ni l’avantsala del vi negre, ni per a joves que no els agrada el vi negre (ni…). És un vi amb personalitat pròpia, complex i divertit.

El vi rosat escumós no és lambrusco. El cava rosat, o l’exclusiu champagne rosé de França, és un vi (rosat) amb una segona fermentació en ampolla, la carbònica. Però no totes les copes color salmó amb xispa són rosés de pedigrí. El lambrusco barat, el mal fet, el de sucre i gas a dojo, aquell que bevíem d’adolescents a les primeres cites amb trossos de pizza, ha confós i perjudicat la imatge dels escumosos rosats. El Lambrusco, com a tal, és un tipus de vi propi del nord d’Itàlia, originari de les zones d’Emilia-Romagna i Lombardia, elaborat a partir d’una varietat de raïm que el bateja amb el mateix nom. Allà sí que podem trobar Lambruscos de boníssima qualitat o, si tenim sort i la cartera preparada, trobar-los d’importació a Espanya. Però el “lambrusco”, o allò que ens venen per preus mòdics al supermercat i produït aquí -que sembla un refresc ensucrat- no té res a veure amb el Lambrusco original i tampoc amb el cava rosat.

Trets ja els falsos mites, entès el vi rosat com a un vi únic, delicat, tècnic i, per què no, escumós i sincer, ara toca gaudir-ne amb convicció i sense moderació. Serviu-lo a una temperatura ideal de 9 a 11 °C, acompanyeu-lo d’arrossos, peixos, plats picants, tapes, pastes, i millors cites que us facin veure, del tot, la vie en rose.