La terra mullada de l’últim dia de pluja, persisteix.
Persisteix aquella olor de terra humida, que desperta els sentits més animals i que tanmateix alberga vida.
Font de vida, de nutrients per al sòl, les arrels.
I la vida subterrània, l’hummus que esdevé aliment.
El cicle de la vida: monstres i heroïnes, colors lluminosos i el negre més negre de tots els negres,
dolços i amargs, carretera i camí, el sucre que es transforma en alcohol:
la vida en moviment del vi.
El naixement i la mort.
Cada dia, cada estació, uns colors, unes textures, una llum pròpia.
Sol i ombra.
I el cel, expectant, ull de Déu que tot ho veu. Espectador omnipresent, que no jutja.
Blaus infinits que tot ho saben.
Saviesa ancestral.
Saviesa rural.
Saviesa pagesa.
La saviesa de les dones negada de generació en generació pels interessos del poder.
La no veu de les invisibles.
No estàvem afòniques, sinó que no deixaven que ens expresséssim lliurement.
Tenim la paraula,
la nostra pròpia paraula teixida de generació en generació,
en aquell espai privat que avui esdevé públic.
Són paraules amables, però sense amagar la tristesa de l’oblit.
Reivindicar-nos
saber-nos
habitar-nos
teixir-nos sobre altres valors, altres mirades.
Nosaltres, dones del sud.
Habitades en un paisatge agrari, agreste, i de cims.
Cims, que escalem dia a dia,
com aquelles dents apretades,
que amb delicadesa sostenen el moviment de la terra,
la dansa de les fulles,
els sons guturals dels animals voladors…
i la vida.
Nosaltres,
les dones,
que conformem un fòrum de veus diverses,
riques en sabers,
singulars i úniques.
La tradició es transforma en un moviment que per fi és horitzontal i inclusiu.
El poder de les nostres mans treballades és ara imparable.
i que el cristall sigue només el de les copes que sostenim abans d’arribar als
lla(VI)s.
