La terra és la mare de tot

Miquel Àngel Nogués, pioner de l’agricultura regenerativa

Trobo al Miquel Àngel Nogués envoltat de noguers i recollint la collita d’enguany. La primera hora del matí daura l’herba sota els arbres. Ha estat dallada acuradament i això fa que l’entorn sembli més un jardí que un camp convencional. Parlem de les nous i m’explica que aquí es consideren un conreu minoritari, pràcticament residual. A ningú no li agrada ser “residual”. Ens estimem més ser singulars, oi? És clar que, vist des de la simple perspectiva de la producció, l’adjectiu resulta precís.

El comentari recorda les alertes que recentment he llegit sobre com està minvant la varietat de les produccions agrícoles del país. La lògica del mercat no és precisament afavoridora de la diversitat. En canvi, resulta pertorbador comprovar que la clau de la vida al planeta és precisament la diversitat. A Catalunya, en els deu darrers anys han desaparegut 6.800 finques agrícoles petites i mitjanes, mentre que bona part dels conreus actuals es concentren en produir cereal per alimentar bestiar per a carn. A més, la intensificació i homogeneïtzació dels cultius es calcula que ha provocat la pèrdua d’un 60% de la biodiversitat agrícola de tot el planeta. Les varietats autòctones, ben adaptades als territoris i als microclimes, han estat progressivament abandonades degut a la priorització dels rendiments productius.

Nous. Miquel Àngel Nogués, pagès. Agricultura regenerativa. La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

El Miquel Àngel conrea noguers, ametllers, oliveres i avellaners. Les avellanes, em comenta, són el seu cultiu principal. Al Baix Camp, aquest fruit sec va arribar a ser una de les principals produccions agrícoles, fins que l’arribada de l’avellana turca al mercat europeu va desfermar una profunda crisi de la qual no s’ha acabat de recuperar. Continuen havent-hi camps, però molts, molts menys. Ara bé, els del Miquel Àngel són diferents de la majoria. Els seus no estan “nets”. Tal com passa amb els noguers, els avellaners tenen un bon tou d’herba a sota.

Fa anys que aquest pagès nascut a la Selva del Camp, conrea segons els principis de l’agricultura regenerativa. Em comenta que hi va arribar progressivament des de l’agricultura convencional. Uns problemes de salut el van portar a canviar el tipus d’alimentació i això va provocar el canvi. “Era una simple raó de coherència, no podia seguir conreant d’aquella manera; no em trobava a gust utilitzant tants productes químics al camp”.

M’explica que la transformació no va ser fàcil. D’entrada, els primers anys va patir una minva substancial en la producció. “Llavors no en sabíem prou” confessa. “Ens calia investigar, experimentar, en definitiva, aprendre a fer les coses d’una altra manera.” Això el va portar a interessar-se per l’agricultura biodinàmica i la regenerativa. Ambdues consideren la terra com l’element fonamental, com “la mare de tot”, i això el va convèncer. El Miquel Àngel m’explica que l’agricultura biodinàmica incorpora una visió espiritual i ritualista de la naturalesa, resultat dels principis de l’antroposofia de Rudolf Steiner.

Plantació d’avellaners. Finca de Miquel Àngel Nogués, pagès. Agricultura regenerativa. La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

En les seves paraules hi trobo respecte vers aquest món —que sembla que coneix bé—, però també el pes determinant del sentit de la realitat i la practicitat de l’agricultura regenerativa. Comenta que aquesta té una base sòlida i que s’anirà obrint camí, senzillament “perquè funciona”. “Practicant l’agricultura regenerativa, t’adones que treballes més en sintonia amb la vida i la naturalesa.”

Per evitar haver d’enfrontar-se tot sol a una nova manera de fer les coses, el Miquel Àngel es va aliar amb altres pioners i van crear el Grup d’Agricultura Regenerativa del Camp de Tarragona. “L’objectiu era reforçar-nos mútuament, compartir i replicar experiències”. “Fèiem cursos i ens formaven, però les tècniques eren tan noves, que sovint no acabaves d’entendre-les fins que les provaves.” Ara, després de deu anys treballant plenament amb la regenerativa, m’explica que aconsegueix rendiments de producció perfectament assimilables als de l’agricultura convencional, també amb l’avellana.

Això contrasta amb el reduït nombre de pagesos que al Camp de Tarragona conreen avellana en ecològic. Em comenta que, en general, els fa por que l’herba dificulti la recol·lecció i per això l’eliminen amb herbicida. En canvi, m’assegura que, dallant-la quan toca, la moderna maquinària és perfectament capaç de recollir-les, si bé, és veritat que es tarda una mica més: “una finca que el faries en deu dies, potser te’n costarà dotze”. M’assegura que l’absolut convenciment del balanç positiu del mètode regeneratiu fa que no li preocupin en absolut aquestes dues jornades.

Plantació de noguers. Finca de Miquel Àngel Nogués, pagès. Agricultura regenerativa. La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

Malgrat el que alguns puguin pensar, l’agricultura regenerativa no es basa a tornar al passat, sinó tot el contrari. Es tracta d’un model innovador que incorpora tot el coneixement científic acumulat fins avui sobre com funciona el sòl i com s’alimenten les plantes. Es tracta d’una agricultura altament avançada centrada a regenerar, estimular i mantenir la fertilitat i biodiversitat de la terra sense utilitzar fertilitzants de síntesi. S’explica que en una culleradeta de cafè de terra sana s’hi poden trobar més microbis que tots els éssers humans que habitem el planeta. En canvi, el model industrial —el considerat ara com el convencional—, certament, pot aconseguir altes productivitats, però l’ús de pesticides i fertilitzants sintètics provoquen l’aniquilació de la vida microbiana del sòl.

Experiències com les del Miquel Àngel poden fer pensar que l’agricultura regenerativa és una bona opció per aquells productors i consumidors més respectuosos amb el medi i els sistemes naturals. També és un fet que l’agricultura regenerativa permet que els pagesos siguin més autònoms i menys dependents dels productes de l’agroindústria. Ara bé, si fem cas als científics i investigadors, aquesta manera de concebre l’agricultura va molt més enllà. La gravetat de la crisi climàtica, juntament amb la de combustibles i la de biodiversitat, ho ha capgirat i accelerat tot. Són cada vegada més nombroses les veus que consideren que, de fet, constitueix l’única manera d’aconseguir una alimentació de proximitat, de qualitat i produïda de manera segura i sostenible.

Miquel Àngel Nogués, pagès. Agricultura regenerativa. La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

Fa només uns mesos, a l’estiu del 2021, investigadors del CREAF (un dels centres d’investigació més reputats del país) van difondre els resultats d’un projecte dut a terme durant cinc anys, amb fons europeus i centrat a experimentar el model d’agricultura regenerativa en una finca abandonada. Els resultats són impressionants. D’entrada, mentre que a Espanya l’agricultura convencional és la responsable del 12% del CO2 que s’expulsa anualment, la regenerativa estalvia un 40% degut al fet de no utilitzar pesticides, ni fertilitzants químics i reduir la maquinària.

Però el més important que ha pogut constatar l’estudi és que els horts regeneratius són capaços d’emmagatzemar al voltant de 30 vegades més carboni atmosfèric a l’any que un de convencional. És a dir, si tota la superfície agrària i de pastures de Catalunya fes una transició cap al model regeneratiu, s’aconseguiria compensar completament les emissions de CO2 que emet l’agricultura del país.

Això no és tot, la investigació ha mostrat que, en només tres anys, la matèria orgànica del sòl s’ha duplicat i això no només l’ha fet més fèrtil, sinó que ha millorat aproximadament en un 20% la seva capacitat de retenir aigua. Aquest és un punt essencial. Considerant que anem cap a climes subàrids, amb menys precipitacions i més episodis de sequeres i de pluges violentes, és evident que, per si sol, aquest benefici ja justifica la crida dels experts a migrar de manera urgent cap aquest model.

L’efecte esponja dels sòls regenerats i el seu paper per frenar l’erosió i acumular aigua, és un dels elements que més em destaca el Miquel Àngel. Ell ha pogut comprovar el diferent comportament dels sols llaurats o tractats amb herbicides i els seus. Em deia “de veritat, si no ho veus, no t’ho creus”. L’herba, a més, redueix considerablement la temperatura del sòl a l’estiu i ajuda a mantenir-ne la humitat. No és estrany que Miquel Àngel hagi deixat de llaurar. Els esforços els centra a segar, a combatre amb preparats naturals les possibles plagues i a preparar els adobs naturals amb els quals ajudar els camps a millorar la fertilitat.

El treball dut a terme pel CREAF s’ha centrat a experimentar amb la combinació de tècniques agrícoles, silvícoles i pastorals, un sistema conegut com a polyfarming i n’ha editat un manual. Els responsables del projecte destaquen la gran capacitat del sistema per recuperar l’activitat agrària en zones de muntanya mediterrània. Subratllen també que recuperar la fertilitat perduda és fonamental per poder aconseguir una sobirania alimentària que permeti al país assegurar que podrà alimentar la seva població, amb aliments de qualitat, també en escenaris de crisi.

Ara bé, l’agricultura regenerativa suposa un desafiament en tota regla al control de l’alimentació per part dels lobbies externs i aquests no ho posen fàcil. “Els agricultors convencionals es troben atrapats entre el preu dels fertilitzants i pesticides —que imprescindiblement necessiten comprar per produir—, i els preus de mercat, que no poden controlar”, em comenta el Miquel Àngel. “Han difós el relat que l’agricultura industrial és imprescindible per alimentar la població mundial, però és absolutament fals. El que cal és que els pagesos es puguin guanyar la vida dignament.”

El Miquel Àngel prové d’una família pagesa i sempre ha estat vinculat al camp, tot i haver estudiat Psicologia i haver treballat també en el món de l’educació. Ara, a les portes de la jubilació, continua ple d’energia i sentint-se estretament lligat a la terra, si bé em comenta que té ganes de tenir més temps per altres coses. Es dol que encara no valorem prou els nostres aliments i no els sabem vincular adequadament a la nostra terra i a la nostra cultura. M’explica que una cooperativa tant rellevant com Coselva, ha estat importat estocs d’avellana ecològica i convencional de Turquia, i també, oli ecològic de Portugal, o que el supermercat Consum, present al seu poble, ven avellana turca. “Fora desitjable, que abans d’anar a buscar producció aliena cerquéssim la local i de l’entorn proper”. Tot plegat ho considera una falta de sensibilitat i respecte per la gent i el territori.

Aquestes situacions són encara més punyents si considerem que el temps i les investigacions científiques estan donant la raó a ell i la resta de pioners. Gustavo Duch, coordinador de la revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, destaca que, segons la literatura científica, entre un 25% i un 40% de l’actual excés de CO₂ a l’atmosfera prové la destrucció de bona terra fèrtil per part de l’agricultura convencional. L’agricultura regenerativa probablement no serà la recepta màgica per a tots els nostres problemes, però és evident que forma part de la solució. Com assenyala Duch, ho vulguem o no, anem cap a una civilització postindustrial a la qual, inevitablement, li caldrà reinventar la ruralitat.

Si tot comença a la terra, protegir-la és també protegir-nos a nosaltres mateixos. Potser hauríem de començar a considerar l’agricultura regenerativa com una veritable “estructura d’estat”. Durant l’entrevista van venir a veure al Miquel Àngel una pagesa de Tivissa, membre d’una cooperativa de productors ecològics de les Terres de l’Ebre, i un jove belga que treballa en una altra d’andalusa interessada a adquirir fruita seca. Vaig preguntar-li el nom de la seva cooperativa i la resposta va resultar ser pràcticament un haiku: Tierra y libertad.