La sostenibilitat: aquella fantasia animada d’ahir i d’avui

Lliçons apreses durant la pandèmia (V)

“Sostinc que una petita rebel·lió de tant en tant és quelcom que està bé, i són tan necessàries en el món polític com les tempestes a la natura” (Thomas Jefferson)

Sóc d’aquells utòpics que creuen que la rebregada que hem viscut ens havia d’alliçonar, però veient algunes notícies d’aquests darrers dies intueixo que el sistema es resisteix a canviar, és impossible. Es molt difícil, gairebé diria que impossible que les companyies aèries renuncin a fer volar a tots els avions que tenen aparcats al desert o que les companyies de creuer deixin de navegar amb aquelles imponents ciutats de vacances en que s’han convertit els creuers.

La pregunta és saber si són necessaris[1] en un mercat on tothom apunta a que el viatger exigirà viatges més sostenibles[2]. Poder aquesta tendència serà un miratge, però el que cal saber és si la demanda serà la mateixa[i] i si les necessitats continuaran igual de depredadores que fins pocs mesos abans de l’esclat de la pandèmia. Haurem canviat com molts vaticinaven al finalitzar la pandèmia?

El capitalisme neix de la idea de maximitzar els beneficis i això suposa optimitzar al màxim tots els seus recursos, potser per això ara es demana més digitalització per optimitzar encara més els costos[3]. Tot el sistema està orientat a un creixement continu, que sembla infinit. Estic convençut que ni els bojos creurien que els recursos són eterns. Llavors, per què no tenim una consciència col·lectiva? Tenim por a deixar de pedalar? Algun dia haurem de deixar de fer-ho, oi? Perquè no comencem quan no sigui massa tard?

Parlar sobre sostenibilitat, una idea que de ben segur tots hem escoltat, i més en els darrers temps en que els Objectius ODS 2030 ens els han posat fins i tot a la sopa, sembla una qüestió més filosòfica que de principis. Ingènuament vaig pensar que tant parlar d’aquest concepte era fruit de la descoberta per part de la humanitat d’una necessitat irrefrenable de conservar el que tenim, una terra que ens ho dona tot. Després poc a poc i veient per on aniria la sortida d’aquest esvoranc vaig arribar a la conclusió que els Fons NEXT GENERATION potser hi tenien molt més a veure del que ens creiem en tot aquest discurs tel·lúric.

Frases com aquestes “Desestacionalitzar, diversificar, incrementar la despesa del turista i desconcentrar. Aquesta és la recepta per fer de Catalunya una destinació turística de futur, amb la sostenibilitat com a bandera i posant sempre les persones al centre”[ii] alguns fa mes de trenta cinc anys que les escoltem i de vegades ens demanem com es que sempre es diu el mateix, semblen les frases fetes que diuen les futbolistes quan fitxen per un nou equip. Potser ha arribat el moment de deixar la retòrica i passar a l’acció?

Actualment sembla que la sostenibilitat és un concepte que com la qualitat total en el seu temps, està en boca de tothom, però sembla que costa d’arrelar en una societat que hauria d’entendre com mai que sense sostenibilitat[4] no hi ha futur, que sense preservar el nostre ecosistema, la nostra realitat pot ser molt més crua del que es presenta ara. Caldria reaccionar, però volem?

Afirmacions com aquesta “El futur del turisme serà sostenible o no serà”[5] em recorden a aquella altre dins del món de l’agricultura que defensa que per que sigui sostenible ha de ser ecològica[6].

Sempre m’he preguntat com podia ser que l’agricultura no fos ecològica. Podia ser d’una altra manera? Doncs sí, pel que estem comprovant, ara descobrim que molta agricultura s’ha industrialitzat i s’ha desnaturalitzat.

Ara hem de ser sostenibles per necessitat, ens hem passat de frenada i tot, absolutament tot, és més humà, més gustòs, més rendible socialment si té una consciència ecològica, això si, sense renunciar al consum. No tinc tant clar que aquesta contradicció no salti algun dia pels núvols.

No és estrany que els consumidors més conscienciats exigeixin productes més saludables, més ecològics, mes de proximitat, més “com els d’abans”.

Els que hem tingut la sort de gaudir de la vida rural des de petits, els que hem pogut menjar pa fet a mà per la iaia, cuit al seu forn. Esmorzar amb llet de cabra acabada de munyir o menjar amanides amb tomàquets o enciams, gaudir d’uns ous frescos acabats de collir d’una gallina ponedora que s’ha alimentat del que ha trobat pels voltants del galliner, son experiències organolèptiques difícils de descriure per qui no ha tingut mai aquesta sort.

No estava segur d’escriure aquesta última part, però el fil publicat pel professor Donaire a twitter (com sempre tant inspirador) em va fer pensar:

https://twitter.com/DonAire/status/1402527123110346753

Moltes vegades els professionals del sector turístic tenim el bon o mal costum de pensar en com haurien de gaudir de la seva experiència els nostres clients. Un bon exemple son alguns sumillers que es molesten si els clients demanen gel o aigua fresca per un vi de la carta, alguns cuiners es molesten perquè els seus clients es mengen els calamars freds o com deia en Donaire, ens molesta veure que uns turistes “perden” el temps prenent el sol tota la tarda en una piscina o bevent cervesa fins que caiguin rodons degut a l’efecte etílic de tant d’alcohol.

A mi mai m’ha agradat aquest tipus de turisme, aquesta va ser la raó de marxar del gran tour operador on treballava, ho sento, tampoc he fet mai res per anar-lo a buscar, ni he creat ofertes per aquest turisme, però també tinc molt clar que no soc ningú per jutjar aquests turistes. Com el professor Donaire[7], reconec que em falta el context per poder lo jutjar.

Tinc clar que si aquest tipus de turista no ens convé, no hauríem de fer res per atraure’l, i si ho fem hauríem de demanar que pagues el preu just als serveis que rep, i no em refereixo als que paga al càmping citat pel professor, sinó a les ambulàncies que els assisteixen i els serveis sanitaris que restableixen les seves constants vitals quan ells perden el coneixement per estar gaudint del seu paradís etílic.

Sempre he pensat i he dit que ens minusvalorem i penso que aquest sentiment d’inferioritat és la clau per tenir un model insostenible.

Quan fèiem tertúlies amb els estimats i enyorats Raimon Martínez Fraile[8] o amb l’Oriol Miralbell[9] era un tema recurrent, no enteníem perquè l’argument esgrimit principalment pel sector era el del preu. Al sector li tremolaven les cames quan veiem que els nostres veïns es restablien dels seus conflictes socials, l’únic argument esgrimit com a destinació acostumava a ser una guerra de preus, a la baixa, dubto que aquesta sigui una solució si volem complir els objectius ODS[10].

Foto : https://pt.slideshare.net/mcolmenero769/uno-a-uno-somos-mortales-juntos-seremos-eternos

Com apuntava l’altre dia a twitter en Bernat Ruiz Doménech, poder ens ho hem de plantejar tot:

“Si una compañía no se lo puede permitir, [subir el sueldo] es posible que su factor diferencial sea únicamente el uso de mano de obra barata. Quizá le convenga revisar su modelo de negocio.” https://t.co/Prp4av8VRe
— Bernat Ruiz Domènech (@BernatRuiz) June 26, 2021

Fins i tot, com ens hem de guanyar la vida[11]!

A la Costa Blava francesa, m’haureu llegit més d’una vegada que tenen molt clar que qui vulgui passar les seves vacances ha de pagar el preu just que el destí és mereix i cal ser respectuós amb tot l’entorn que l’envolta, visitants inclosos. Els francesos no venen res per sota del preu que ells considerin oportú. Amb el món del vi passa exactament el mateix.

Allà no tenen problemes de turismofobia. Tampoc crec que sigui un tema de classisme, però si de classe, és el turisme que han volgut i el que han treballat. Però hi ha altres destinacions, Suissa, Austria…. allà el volum no es important.

A Eivissa amb el model de turisme de discoteca han aconseguit atraure turistes ben glamurosos, però qui els ha construït l’oferta per ells desitjada ha estat, en gran part gràcies als anglesos, molt més llestos en aquestes batalles. Recordem que qui assaltava els vaixells espanyols que venien carregats d’or, eren Corsaris al servei de la reina, no pirates, com les seves víctimes els coneixien popularment.

El turisme sostenible ha de ser classista?. Diria que no, que ha de ser el que nosaltres vulguem i desitgem.

Sé que el més difícil en aquests moments es definir el futur, fer previsions és quelcom quimèric, se’ns ha demostrat que la vida és incerta per naturalesa, però no tenim més remei que decidir que volem ser i on volem estar si realment creiem en un futur millor pels nostres néts, i cal fer ho penso que amb urgència, del contrari, podem ésser arrossegats per les onades d’un Tsunami de resultats calamitosos.No crec que sigui el que ningú desitja, doncs llavors la incertesa és total.

Si em dieu si vull un aeroport on arribin 70 milions de turistes, hiperconectat, o un port amb capacitat per més de 5 milions de creuristes, la resposta és una pregunta. Tenim capacitat de càrrega per a sostenir-ho? Ens convé? És el model que volem? Per cert, tenim model?, perquè parlem, parlem, però sabem que és el que volem? Jo crec que per aquests dubtes la resposta es respòn per si mateixa.

Us recomano que escolteu aquesta entrevista de l’@antonibassas a en @genisroca, és molt interessant:

Menorca fa molts anys va decidir no créixer i els preus de tots els seus serveis turístics es van incrementar a causa de l’alta demanda que va provocar constrènyer l’oferta. Varen ser valents al crear una moratòria d’habitatge que impedís la perniciosa especulació. Costa Rica en el seu primer pla estratègic també va ser modèlica, llàstima que l’èxit i els canvis polítics van desviar una orientació que era sens dubte beneficiosa per a tothom. És allò del bé comú, tant poc comú.

Quan estudiava turisme vaig tenir un professor de microeconomia que ens va parlar del Creixement Zero[12]. Era un dels estudiosos en aquell moment, a mi em va deixar bocabadat, perquè parlava que si el benefici tendia a zero, llavors la societat tendia a un creixement social i personal comú, quelcom que també va postular en Lluis Racionero en el seu llibre “Del paro al Ocio”[13] i que tant em va marcar després de llegir-lo l’any 1986.

I em pregunto, tan equivocats estaven? Tan irracional és aquesta teoria?

Potser qui som irracionals som tots nosaltres quan no interioritzem aquesta consciència en tot allò que fem.

Personalment, cada cop m’ofenen més tots aquells que deixen la brossa a qualsevol lloc, especialment quan ho fan al camp, a la muntanya, a les platges, però també a les voreres dels nostres carrers. Que potser els agradaria que anéssim a fer el “botellón” davant de casa seva i els deixéssim totes les restes produïdes allal mateix? Tant costa pensar en que som els màxims responsables dels residus que produïm i que més ens valdria ser conscients que són nostres i que per tant som nosaltres qui els hem de recollir?

Totes aquestes accions tenen uns conseqüències, uns costos, que a més ens impedeixen llavors tenir recursos per coses més necessàries. Com tots sabem, els recursos són escassos. Perquè els malbaratem estúpidament?

Mai oblidaré el primer dia que vaig arribar a Suïssa, era en aquell idolatrat viatge en Interrail, tenia catorze anys. Sion[14] es deia el poble, era preciós, un compte de fades. Em va impressionar. Nomes arribar vaig deixar caure un paper d’un xiclet al terra, com feia habitualment al nostre país. Una senyora em va escridassar d’una manera que em va fer avergonyir, no entenia res, no nomes l’idioma, també el fet. Un cop el vaig recollir, el meu amic anglès em va dir que era de molt mala educació llençar brutícia al terra, estàvem a Europa ¡¡.

Vaig pensar que estàven bojos. No feia gaire havia esta a la comunitat de Madrid visitant als meus tiets i allà es llençaven les restes de les gambes que es pelaven al terra de la barra del bar.

Avui tinc clar qui és més boig!!

Em pregunto si la única raó que al sector turístic es cobri tant malament és només dels sindicats que pacten els convenis[15] o si és culpa de qui va a buscar els turistes que no paguen el preu just als serveis que reben. Potser ha arribat el moment de plantejar-nos si aquest tipus de turisme ens convé. Jo crec que si pensem que ens empobreix[16] potser tindrem la resposta. Cal que recordem el que el president dels Estat Units va recordar als seus empresaris[17]?. Potser no, per que aquí encara en troben, bé, mà d’obra jove no, el jovent s’estima més estar a l’atur que anar a treballar, guanyant el mateix o potser més i tot. Sempre ho he trobat immoral.

Voleu dir que la pandèmia no ha retorçat aquest model turístic basat en el COST CUTTING[18]?

Sempre he apostat per ser líders mundials en EMOTURISME[19], així els hi vaig plantejar a l’Agencia Catalana de Turisme l’any 2014 quan em van contractar com a consultor del pla de marketing tàctic de l’Enoturisme Català. No em van fer molt de cas, però continuo pensant que és vigent i ara seria un bon moment per implantar-lo. Crec que tenim els ingredients convenients i adequats. Òbviament amb les adaptacions pertinents.

L’enoturisme gràcies a Deu ha canviat molt. I més que canviarà.

Hem de viure el dia a dia, però sense oblidar mai que tots tenim una fita en la nostra vida, generalment ens costa definir-la, expressar-la en paraules i tant mateix escriure-la, però hem vingut a aquest món per transcendir, per conservar el llegat dels nostres néts, és una pena que molts dels nostres conciutadans no ho tinguin encara ben entès.

De fet, dubto que aquest missatge arribi a qui realment no té aquesta consciència, però també em pregunto com ho hem de fer perquè aquesta necessitat, que es de tots, arribi realment a tots.

Es un problema d’educació? Gràcies a Déu, l’ensenyament és universal i gratuït, llavors… És un problema de deshumanització? De cultura?

Com ho podem fer tots plegats per aconseguir augmentar el nivell cultural de tots els nostres conciutadans? Com podem fer créixer el nivell d’autoestima? Fent-los veure que la cultura no només és a l’escola si no que és un deure familiar i de tots els ciutadans? Un deure inalienable i del qual molts defugen.

Si ens deshumanitzem és molt probable que caiguem en l’esclavitud i es quelcom que ningú desitja, malgrat sembla que cada cop som més a prop d’una cosa que de l’altra, per pura irresponsabilitat, per pura inconsciència.

No és res estrany que el treball[20] fet pel grup dels trenta que ha coordinat en Genís Roca posi l’accent especialment en la cultura. Sense cultura mai podrem ser lliures.

De vegades em pregunto per què el sistema educatiu ha arraconat assignatures com la filosofia, la literatura, l’art, la llengua, quan la primera alimenta l’esperit crític i la necessitat de qüestionar-ho tot, la segona dóna la capacitat d’inventar i imaginar móns i realitats inexistents, la tercera afavoreix el gust per l’estètica i la quarta ajuda a organitzar les idees i a expressar-les ordenadament. No m’estranya que a Silicon Valley actualment els llocs de treball més demandats[21] siguin el de filòsofs o el de sociòlegs, és normal. Tenir dades no serveix de res si no saps processar-les, si no saps quines preguntes els hi ha de fer.

No puc entendre com pot ser que avui en dia amb tanta educació, la gent continuï embrutant els paratges naturals, com pot ser que quan viatgem no siguem del tot respectuosos amb el país que ens acull, com pot ser que viatgem per no transformar-nos sinó per construir el nostre paradís igual que feien els miners gal·lesos del fil del professor Donaire.

Sé que no es fàcil fer previsions, actualment, s’ha tornat una tasca pràcticament impossible, en especial al nostre sector. Haurem d’aprendre a viure el dia a dia, com ho varen fer els nostres avantpassats, com ho fan els pagesos a diari. Al nostre sector no ens calia mirar al cel per veure quin temps feia. La incertesa ha estat sempre present en les nostres existències, mai com ara havíem gaudit d’un progrés i una estabilitat tan prolongada.

No, no ens podem queixar.

Quan penso en les vicissituds que varen viure els meus pares, no puc deixar de pensar en la sort que hem tingut.

El pare analfabet, als 4 anys cuidava porcs a la Sierra de Cazorla i feia estraperlo amb el seu germà gran per a poder alimentar als seus quatre germans. La mare amb moltes capacitats per ser la infermera o metgessa que sempre havia somiat, va haver de deixar la casa on vivia amb catorze anys perquè no la podien mantenir. El poble, pobre de solemnitat estava ubicat a la zona sud de la província de Soria on la llegenda diu que va morir Almanzor. Tots dos es van haver de buscar la vida. No varen tenir ni subvencions, ni ajudes ni la misericòrdia de ningú. Està clar, no eren temps fàcils, però ells treballant a diari van contribuir de valent a construir una societat que sembla que ara viu de la autocomplaença, d’altre manera no se ni com podem explicar l’atur juvenil tant escandalós que tenim en l’actualitat. L’esforç va ser col·lectiu, tothom hi va posar el coll, perquè tothom volia sortir d’aquelles misèries econòmiques i humanes, volien un futur millor per a tots, en especial per als seus néts.

A fe de Déu que ho van aconseguir i ben orgullosos que se n’han de sentir.

Per respecte hauríem de ser més conscients i més solidaris, molt més sostenibles del que ho som ara, que tinc molts dubtes que ho siguem de debò. La sostenibilitat és una missió de tots, en aquest món hi naveguem tots, i tots, sense excepció, en som responsables. La consciencia planetària ha de ser individual però col·lectiva alhora, el benefici ha de ser comú, res ens pot ser beneficiós si no ho és pels altres. Només així s’assoleix qualsevol objectiu, compartint i lluitant pels interessos comuns. Ho tinc més que comprovat. Com bé apunta en Genis Roca a l’entrevista, cal ser més transversals, cooperar molt i molt més, en tots els àmbits, però en especial en el públic-privat.

Està clar, la sostenibilitat no és una paraula buida, potser no es podran fer previsions, però el que està clar és que si no baixem el ritme tenim un futur bastant evident. Els voltors sempre han ensumat les desgracies[iii]. Cal que prenguem consciència invidualment, només així aconseguirem que el canvi social sigui global.

Si una cosa he après aquests mesos[iv] és que la sostenibilitat ve de la paraula sosteniment, és a dir que es manté per si mateixa. I en moments tant durs com els que hem viscut, qui realment m’ha donat la força per estar dempeus han estat les coses més properes, les més banals, potser perquè un cop més s’ha demostrat que les coses realment importants de la vida no són coses. La família, els amics, els valors, els ideals han estat el puntal de tot i de tots. Aquests mesos he comptat amb el suport incondicional dels amics de la infància, de la mili, de les famílies que van fer de mecenes en la meva infantesa i adolescència, tots han estat al meu costat, sentint-los ben a prop. Els companys d’Ocio Vital, també han estat sempre donant-me ànims i caliu sense escatimar i oferint-me la seva ajuda en qualsevol cas. No us puc dir que no m’hagin tocat la fibra, han estat les vitamines; quan l’eix primordial, el de qualsevol negoci, els clients, ha deixat de ser el meu sosteniment, han estat ells i només ells qui m’han donat mes del que mai m’hagués imaginat.

Per això avui vull reconèixer públicament el suport rebut per tots ells, la Montse, la Sara, la Clara, l’Assumpta, l’Angel, l’Aina, en Ramon, la Carme, l’Anna, la Marta, en Ton, la Josefina, la família Ania, la família Parris, la Samanta, la Sara, també l’Eva, en Nico, en Xavier, en David, la Paula, la Gabi, en Julian, en Putxes, els Joan, en Gou i en Pla, en Ramón, la Felisa, l’Ivan, la Sandra, en Lluis Sánchez, en Lluis Tolosa, en Lionel, els col·legues del curs de PNL, els companys i amics dels Caçadors .Tots grans companys de viatge i persones que sempre m’han omplert de joia i felicitat.

També vull donar les gràcies a La Conca 5.1 que m’ha permès “buidar-me” amb total llibertat.

I com no, vull donar-vos les gràcies a tots vosaltres, lectors anònims que m’heu regalat el bé més preuat, el vostre temps i la vostra consideració. Per a mi no té preu.

No sé que em depararà el futur, no en tinc ni idea, però procuraré dedicar-me al turisme creatiu, al turisme taronja, buscaré a tots aquells que continuïn valorant la meva professionalitat, ja sigui educant, formant, motivant, acompanyant o assessorant en qualsevol dels àmbits que domino: oci, viatges i entreteniment. Sé que puc aportar molt de valor, perquè les ganes no les he perdudes mai.

Confio en tenir el beneplàcit de tots aquells que em coneixen i de qui en desconeixen, també.

Juro solemnement no defraudar-vos mai.

I vosaltres no oblideu aquesta frase de l’Eduardo Galeano:

“Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món“.